20 de setembre del 2007
"Pateixo la síndrome de Peter Pan"
Marta Ribera.
Marta Ribera.
NÚRIA NAVARRO
Si el Paral.lel fos Broadway, a aquesta senyora l'anunciarien amb molts neons. Marta Ribera (Girona, 1971) fa anys que canta i balla amb la mateixa potència que un esportista d'elit. Ara encapçala el cartell del musical Cabaret al teatre Apolo. Els crítics de Madrid --on l'obra va recalar tres anys-- asseguren que fa oblidar Liza Minnelli, la Sally Bowles de Bob Fosse.
--Vostè és de Girona.
--La família de la meva mare és de Figueres i la del meu pare, d'Anglès. Gent de camp. L'única relació que han tingut amb l'espectacle ha estat a través del futbol.
--¿Futbol diu?
--Sí. El meu avi, el meu pare, els meus oncles, el meu germà... Tots han jugat a futbol. Els dos germans del meu pare van jugar al Barça, en l'època de Kubala. I el meu pare va estar a punt d'entrar a l'Espanyol, però es va trencar els lligaments.
--El més estrany és que no se'ls trenqui vostè.
--Ha, ha. Jo ballo des dels 4 anyets.
--¿Qui la va posar a ballar a aquella edat?
--La meva àvia. La il.lusió de la seva vida era ser actriu. Té 86 anys i se sap els noms de totes les estrelles de Hollywood. I jo me'n recordo del dia que em van apuntar a dansa... He tingut sort. No he parat de treballar des que vaig arribar a Barcelona per estudiar a Memory, l'escola de Ricard Reguant. Encara que a Espanya les actrius de teatre musical no tenen popularitat...
--A la germana ballarina de Penélope Cruz sí que li donen canxa.
--Doncs jo fa anys que interpreto protagonistes i a vegades penso que és com tirar-ho tot en sac foradat.
--¿Deprimida?
--Conscient. Jo toco de peus a terra. A vegades, massa.
--Ho diu amb pena.
--A casa meva no són gaire fantasiosos. Els meus pares sempre van intentar dissuadir-me de ser artista. Volien que estudiés alguna cosa. Per això no vaig sortir de Girona fins als 22 anys. Fins i tot ara, que saben que em va bé, no els acaba d'agradar. No són dels que em tiren flors, no.
--"Vaig haver d'anar a Madrid i esborrar l'accent català", va dir vostè.
--Ho vaig dir. Quan sento un actor amb accent andalús, gallec o català em poso nerviosa. Si veu un actor castellà parlant en català a Terra baixa i ho nota ¿no la molesta?
--Potser distreu.
--Com a mínim. Però a Madrid em vaig sentir ben acollida, ¿eh? Vaig arribar amb la gira de West Side Story, després em van agafar per a Grease i ja vaig empalmar. Als actors catalans se'ns considera molt a Madrid.
--Però Madrid tampoc és Nova York o Londres.
--No, però jo no em puc queixar. Frank Wildhorn, l'autor de Jeckyll i Hyde, em va invitar a anar als EUA. Però jo sóc una mica poruga, i no acabo de creure en mi. I penso que no s'ha de forçar. Quan les coses han de passar, passen.
--Per cert, a Jeckyll y Hyde li va donar la rèplica a Raphael.
--Sí.
--¿Ja s'ha recuperat de l'impacte vostè?
--Ha, ha. ¡Som molt amics! Ell m'estima molt i jo a ell també. És una persona encantadora, de veritat. És més entregat, agraït i generós que molts altres amb els quals he treballat i que no li arriben ni a la sola de les sabates.
--¿Massa egos en el seu ofici?
--Excessius entre la joventut que ve darrere. Molts consideren que no tenen res per aprendre. I jo crec que sempre hi ha oportunitats de fer-ho. Jo aprenc de Raphael i de l'acomodador del teatre. Sempre miro, escolto, m'hi fixo.
--Una actitud intel.ligent.
--Jo sóc una persona molt insegura. Molt. Però l'escenari és l'únic lloc en el qual sento seguretat. És on sóc més jo. A l'entrar-hi, ingresso en un món on s'esfumen totes les inseguretats.
--Li passa una cosa semblant a la Sally Bowles de Cabaret.
--Sí, la Sally és una mica així. Pot passar de ser una nena a ser una dona sexi, i té un punt de bogeria que jo també tinc. Jo sóc una persona inestable. He complert 36 anys, però pateixo la síndrome de Peter Pan.
--¿Un símptoma és estrenar perfum amb cada obra?
--En tot cas és cert. A Cabaret faig olor de Prada.
--A ambre de l'Índia... ¿Alguna altra mania?
--Em persigno tres vegades abans de sortir. I obro molt la boca.
--¿Per hiperventilar?
--Perquè tinc la boca molt gran i se m'encaixa la mandíbula, ha, ha.
--Sona terrible. ¿Què li recomana al públic de Barcelona?
--Que vagi a veure Cabaret sense prejudicis, sense voler veure Liza Minnelli, perquè no la trobarà. L'obra no té res a veure amb la pel.lícula de Bob Fosse. Res.
Si el Paral.lel fos Broadway, a aquesta senyora l'anunciarien amb molts neons. Marta Ribera (Girona, 1971) fa anys que canta i balla amb la mateixa potència que un esportista d'elit. Ara encapçala el cartell del musical Cabaret al teatre Apolo. Els crítics de Madrid --on l'obra va recalar tres anys-- asseguren que fa oblidar Liza Minnelli, la Sally Bowles de Bob Fosse.
--Vostè és de Girona.
--La família de la meva mare és de Figueres i la del meu pare, d'Anglès. Gent de camp. L'única relació que han tingut amb l'espectacle ha estat a través del futbol.
--¿Futbol diu?
--Sí. El meu avi, el meu pare, els meus oncles, el meu germà... Tots han jugat a futbol. Els dos germans del meu pare van jugar al Barça, en l'època de Kubala. I el meu pare va estar a punt d'entrar a l'Espanyol, però es va trencar els lligaments.
--El més estrany és que no se'ls trenqui vostè.
--Ha, ha. Jo ballo des dels 4 anyets.
--¿Qui la va posar a ballar a aquella edat?
--La meva àvia. La il.lusió de la seva vida era ser actriu. Té 86 anys i se sap els noms de totes les estrelles de Hollywood. I jo me'n recordo del dia que em van apuntar a dansa... He tingut sort. No he parat de treballar des que vaig arribar a Barcelona per estudiar a Memory, l'escola de Ricard Reguant. Encara que a Espanya les actrius de teatre musical no tenen popularitat...
--A la germana ballarina de Penélope Cruz sí que li donen canxa.
--Doncs jo fa anys que interpreto protagonistes i a vegades penso que és com tirar-ho tot en sac foradat.
--¿Deprimida?
--Conscient. Jo toco de peus a terra. A vegades, massa.
--Ho diu amb pena.
--A casa meva no són gaire fantasiosos. Els meus pares sempre van intentar dissuadir-me de ser artista. Volien que estudiés alguna cosa. Per això no vaig sortir de Girona fins als 22 anys. Fins i tot ara, que saben que em va bé, no els acaba d'agradar. No són dels que em tiren flors, no.
--"Vaig haver d'anar a Madrid i esborrar l'accent català", va dir vostè.
--Ho vaig dir. Quan sento un actor amb accent andalús, gallec o català em poso nerviosa. Si veu un actor castellà parlant en català a Terra baixa i ho nota ¿no la molesta?
--Potser distreu.
--Com a mínim. Però a Madrid em vaig sentir ben acollida, ¿eh? Vaig arribar amb la gira de West Side Story, després em van agafar per a Grease i ja vaig empalmar. Als actors catalans se'ns considera molt a Madrid.
--Però Madrid tampoc és Nova York o Londres.
--No, però jo no em puc queixar. Frank Wildhorn, l'autor de Jeckyll i Hyde, em va invitar a anar als EUA. Però jo sóc una mica poruga, i no acabo de creure en mi. I penso que no s'ha de forçar. Quan les coses han de passar, passen.
--Per cert, a Jeckyll y Hyde li va donar la rèplica a Raphael.
--Sí.
--¿Ja s'ha recuperat de l'impacte vostè?
--Ha, ha. ¡Som molt amics! Ell m'estima molt i jo a ell també. És una persona encantadora, de veritat. És més entregat, agraït i generós que molts altres amb els quals he treballat i que no li arriben ni a la sola de les sabates.
--¿Massa egos en el seu ofici?
--Excessius entre la joventut que ve darrere. Molts consideren que no tenen res per aprendre. I jo crec que sempre hi ha oportunitats de fer-ho. Jo aprenc de Raphael i de l'acomodador del teatre. Sempre miro, escolto, m'hi fixo.
--Una actitud intel.ligent.
--Jo sóc una persona molt insegura. Molt. Però l'escenari és l'únic lloc en el qual sento seguretat. És on sóc més jo. A l'entrar-hi, ingresso en un món on s'esfumen totes les inseguretats.
--Li passa una cosa semblant a la Sally Bowles de Cabaret.
--Sí, la Sally és una mica així. Pot passar de ser una nena a ser una dona sexi, i té un punt de bogeria que jo també tinc. Jo sóc una persona inestable. He complert 36 anys, però pateixo la síndrome de Peter Pan.
--¿Un símptoma és estrenar perfum amb cada obra?
--En tot cas és cert. A Cabaret faig olor de Prada.
--A ambre de l'Índia... ¿Alguna altra mania?
--Em persigno tres vegades abans de sortir. I obro molt la boca.
--¿Per hiperventilar?
--Perquè tinc la boca molt gran i se m'encaixa la mandíbula, ha, ha.
--Sona terrible. ¿Què li recomana al públic de Barcelona?
--Que vagi a veure Cabaret sense prejudicis, sense voler veure Liza Minnelli, perquè no la trobarà. L'obra no té res a veure amb la pel.lícula de Bob Fosse. Res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada