20 de setembre del 2007
teatre«STALIN» /
JORDI BORDES.
Josep Maria Flotats i Mercè Conesa, en un instant de l'obra.
Josep Maria Flotats i Mercè Conesa, en un instant de l'obra.
Foto: ROS RIBAS
Flotats ha tornat a la primera plana del teatre català amb un treball de text contundent i en què la seva interpretació domina inevitablement l'escena. L'actor, que aquest 2008 farà 50 anys dalt dels escenaris, s'ha adaptat la primera part d'una novel·la d'un jove Marc Dugain donant el màxim de pes a un personatge històric: Stalin. Al seu costat, la metgessa Olga pot fer poc més que imposar les seves mans sanadores i callar. Per respecte, per por, per ràbia. Només es pot valorar el pes de l'actriu Carme Conesa quan menteix al seu marit, mentre plora silenciosament, per salvar-lo. L'Stalin de Flotats és de granit. Arrossega els peus pesadament i les mans se separen poc del tronc, fins que els poders sanadors de la uròloga permeten que els dits se separin lleugerament. Una interpretació notable que agrairan els seguidors, orfes els últims anys a Barcelona, de Flotats.
L'acció, lenta, es localitza en un espai fosc, ple d'ombres que només el ciclorama del fons contraposa amb uns verds de residència georgiana. Probablement, no ajuda el seguit d'accions curtes que Flotats ha dissenyat per explicar la trama a l'escena. Aporten poc i trenquen el ritme lent imposat pels soliloquis de Stalin.
El millor d'aquest bon espectacle són els plecs del personatge de Stalin: és implacable, pragmàtic i racional. Però Dugain i Flotats saben trobar un dictador vell, cansat, que es justifica i que es vanagloria de la seva experiència a impartir terror als seus enemics, pel bé del poble. És un Stalin que s'enganya a si mateix, dient que ell no pot fer gran cosa per als altres, tampoc per aquells a qui trunca el projecte de vida. Com la de la metgessa i el seu físic nuclear (Pere Eugeni Font, molt encotillat en un paper comprimit). «Només sóc Stalin», es refugia el dictador amb una humilitat que l'allibera perversament. La fredor en què aquest Stalin celebra la seva política de floret és d'una crueltat que trasbalsa.
En l'estrena, Flotats va rebre el suport del pes pesant polític actual (José Montilla, Ernest Benach i Joan Manuel Tresserras), tot i que es feia evident l'oblit convergent que va trencar, des de ben d'hora, el projecte del director al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya, d'ara fa deu anys. El públic va aplaudir amb mesura, d'acord amb la qualitat de l'espectacle i el reconeixement públic del retorn de Flotats. Va ser un aplaudiment prolongat però no entusiasta, sincer i controlat: de més seny que rauxa. El monstre català de la comédie francesa ha tornat i necessitarà ofici per recuperar la confiança d'uns espectadors més acostumats a muntatges elèctrics, amb un vocabulari més planer i una acció que sovint supera la dicció.
Autor: Josep Maria Flotats (versió d'Une exécution ordinaire, de Marc Dugain)
Direcció: Josep Maria Flotats
Intèrprets: Josep Maria Flotats, Carme Conesa, Pere Eugeni Font, Pepa Arenós, Pep Sais, Francesc Pujol, Aleksandr Korotkov i Vladímir Lukin
Dia i lloc: dimarts, 18 de setembre (fins al 13 de gener), al Tívoli
Flotats ha tornat a la primera plana del teatre català amb un treball de text contundent i en què la seva interpretació domina inevitablement l'escena. L'actor, que aquest 2008 farà 50 anys dalt dels escenaris, s'ha adaptat la primera part d'una novel·la d'un jove Marc Dugain donant el màxim de pes a un personatge històric: Stalin. Al seu costat, la metgessa Olga pot fer poc més que imposar les seves mans sanadores i callar. Per respecte, per por, per ràbia. Només es pot valorar el pes de l'actriu Carme Conesa quan menteix al seu marit, mentre plora silenciosament, per salvar-lo. L'Stalin de Flotats és de granit. Arrossega els peus pesadament i les mans se separen poc del tronc, fins que els poders sanadors de la uròloga permeten que els dits se separin lleugerament. Una interpretació notable que agrairan els seguidors, orfes els últims anys a Barcelona, de Flotats.
L'acció, lenta, es localitza en un espai fosc, ple d'ombres que només el ciclorama del fons contraposa amb uns verds de residència georgiana. Probablement, no ajuda el seguit d'accions curtes que Flotats ha dissenyat per explicar la trama a l'escena. Aporten poc i trenquen el ritme lent imposat pels soliloquis de Stalin.
El millor d'aquest bon espectacle són els plecs del personatge de Stalin: és implacable, pragmàtic i racional. Però Dugain i Flotats saben trobar un dictador vell, cansat, que es justifica i que es vanagloria de la seva experiència a impartir terror als seus enemics, pel bé del poble. És un Stalin que s'enganya a si mateix, dient que ell no pot fer gran cosa per als altres, tampoc per aquells a qui trunca el projecte de vida. Com la de la metgessa i el seu físic nuclear (Pere Eugeni Font, molt encotillat en un paper comprimit). «Només sóc Stalin», es refugia el dictador amb una humilitat que l'allibera perversament. La fredor en què aquest Stalin celebra la seva política de floret és d'una crueltat que trasbalsa.
En l'estrena, Flotats va rebre el suport del pes pesant polític actual (José Montilla, Ernest Benach i Joan Manuel Tresserras), tot i que es feia evident l'oblit convergent que va trencar, des de ben d'hora, el projecte del director al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya, d'ara fa deu anys. El públic va aplaudir amb mesura, d'acord amb la qualitat de l'espectacle i el reconeixement públic del retorn de Flotats. Va ser un aplaudiment prolongat però no entusiasta, sincer i controlat: de més seny que rauxa. El monstre català de la comédie francesa ha tornat i necessitarà ofici per recuperar la confiança d'uns espectadors més acostumats a muntatges elèctrics, amb un vocabulari més planer i una acció que sovint supera la dicció.
Autor: Josep Maria Flotats (versió d'Une exécution ordinaire, de Marc Dugain)
Direcció: Josep Maria Flotats
Intèrprets: Josep Maria Flotats, Carme Conesa, Pere Eugeni Font, Pepa Arenós, Pep Sais, Francesc Pujol, Aleksandr Korotkov i Vladímir Lukin
Dia i lloc: dimarts, 18 de setembre (fins al 13 de gener), al Tívoli
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada