17 de febrer de 2007
Les comèdies del Segle d'Or espanyol posseeixen la virtut -tot i la seva habitual resolució en harmonia amb els bons costums- de mostrar entre els seus versos una realitat paral·lela a la marcada pels censors. De vegades són apunts realistes, d'altres, manifestacions d'un desig latent en la societat. Obres com Don Gil de las calzas verdes són un excel·lent retaule d'un univers humà molt allunyat de l'ordre marcat pels poders de l'Estat i l'Església. Un teatre que servia d'altaveu a les moltes i diverses circumstàncies del seu públic, popular i tabolaire.
La gran comèdia humana del barroc que Tirso amalgama amb les millors armes de la comèdia d'embolics, segons les pautes marcades per Lope. Eduardo Vasco ha deixat que aquest gran quadre del Madrid del segle XVII flueixi com la càmera d'Aleksandr Sokurov a El arca rusa, tot canviant Sant Petersburg per Madrid i l'Ermitage pel Prado. Una direcció ferma, amb un ritme sense defalliments, a to amb l'endimoniat embolic que proposa Tirso. El vers sona natural, ric en matisos, dúctil en boca de nobles i lacais, al servei del drama d'honor i la comèdia, fins i tot la farsa, que hi ha de tot en aquesta obra.
L'únic punt discordant és una direcció d'actors una mica dispersa -cadascú capficat en la seva pròpia comèdia- i un cert defecte natural en les companyies madrilenyes de tenir més cura de la individualitat que del conjunt, amb evidents salts de qualitat entre el comparsa i els protagonistes. Tot i que la menció obligada seria la dedicada a Doña Juana/Don Gil de Montse Díez, destaca sobretot la frescor de Pepa Pedroche com a Doña Inés i la creació que fa Joaquín Notario del criat de Caramanchel, compendi d'aquell lumpen que ha donat les millors pàgines de la literatura i el teatre espanyols.
teatre
Juan Carlos Olivares
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada