www.elperiodico.cat
5 de setembre de 2010
Joan Negrié i Albert Triola interpreten 'La marató de Nova York' mentre corren ininterrompudament en escena durant una hora
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA
Hi ha papers que requereixen un gran esforç físic, però pocs com aquest. Joan Negrié i Albert Triola ho poden testificar. Són els dos intèrprets de La marató de Nova York, que ha obert la temporada aquest mes de setembre a La Villarroel. El títol no remet aquesta vegada a una metàfora. És absolutament descriptiu. Negrié i Triola interpreten els dos amics del text de l'autor italià Edoardo Erba que es preparen per córrer la mítica carrera de 42 quilòmetres. I la dramatúrgia es mou, totalment, en la mateixa línia. Una escena despullada, amb la il•luminació imprescindible, i dos intèrprets vestits amb roba esportiva que no paren de córrer mentre xerren de les seves coses. Durant bona part de la funció corren amb gambades estèrils, fent salts, sense avançar, cosa que, no obstant, augmenta la dificultat i el cansament. No paren durant tota l'hora que dura la representació.
Triola, dret, i Negrié fan estiraments a la Ciutadella, dijous.
ALBERT BERTRAN
A Negrié i Triola els va embarcar en el projecte Juan Carlos Martel, el director de La marató de Nova York, un text que li va caure a les mans al mes de juny, quan treballava al Piccolo de Milà com a ajudant de Lluís Pasqual: «Em va interessar el repte d'una cosa real, humana, com és córrer durant una hora i al mateix temps interpretar un personatge».
Martel, Negrié i Triola havien decidit treballar junts. Primer, Martel li va passar l'obra a Negrié, que la va traduir al català, i també va quedar seduït pel text, encara que no tant per aquest tour de force interpretatiu. Triola era més agosarat i no va dubtar a veure's capaç de superar la prova de resistència.
Una trucada de Carol López
La primera idea era prendre-s'ho amb calma: tenir al calaix un projecte petit per a aquests temps de crisi. Però aquest propòsit tranquil va saltar pels aires un mes després amb una trucada de Carol López. La directora de La Villarroel els va plantejar, en un reajustament d'última hora de la seva programació, si podien obrir la temporada al setembre. «Aquí va començar la marató de veritat», comenta Martel. Aquesta vegada, més que aprendre's el text, tocava, abans que res, adquirir fons físic per sortir-ne airosos. Primer, amb carreres d'una mitja horeta, a la cinta d'un gimnàs o a l'aire lliure. Triola era el més animós; Negrié, bastant menys. Li agrada nedar i aparèixer de tant en tant pel gimnàs. El seu bon aspecte és, diu, dels temps en què va fer de Tirant lo Blanc a les ordres de Calixto Bieito.
«Va ser bastant dur i els primers dies no podíem ni caminar. El dolor era terrible. Se'ns carregaven els bessons», recorda Triola, que encara reconeix els seus dubtes. «Si no ho fem ara, no ho farem mai», sentencia Negrié. Martel, mentrestant, afirma que aquesta marató és com «una metàfora de la vida», amb moments per riure i altres que són més transcendentals. «Encara que no és filosòfica, és una comèdia amb un gir final que porta l'obra a un lloc diferent». Que no descobreixen, evidentment.
El que sí que ha fet Martel és una adequació a l'entorn tan obligada com senzilla. A l'obra es parla, al marge de la preparació de la marató, de futbol. Si Erba fa referència al llegendari Inter de principis dels anys 60, la versió de La Villarroel ho fa a La Roja, al Barça i a Iniesta, és clar. Tot mentre la funció avança gambada a gambada amb Negrié i Triola buscant la recta final de la seva marató escènica particular.
