24 de gener 2012

A propòsit del festival Temporada Alta

AFa poc em vaig trobar un escriptor que em va preguntar si havia vist Havanera o, com finalment va titular-se, Lab Canal: Argelès-sur-Mer, l'espectacle (tot i que no hauria de dir-ne així perquè va ser presentat com el resultat d'un “laboratori d'investigació escènica”) que, amb un grup de joves intèrprets, Àlex Rigola va dirigir a propòsit del camp de concentració d'Argelers (o del que podem saber i representar sobre aquesta experiència de l'exili republicà) i que va ser presentat en començar la recent edició del festival Temporada Alta. Li vaig dir que lamentablement m'ho havia perdut. L'escriptor, la dona del qual va ser-ne una de les intèrprets, em va dir que era un “espectacle” commovedor. No ha estat l'únic que m'ho ha dit. N'hi ha que hi afegeixen que és el que més els ha agradat d'aquesta última Temporada Alta i fins i tot que els ha aportat una de les més grans experiències teatrals de la seva vida. El cas és que, en principi i pel cost del muntatge, Lab Canal: Argelès-sur-Mer només havia de representar-se dos dies al Teatre de Salt. Però la commoció que va causar molt possiblement durà a noves representacions, fins i tot demanades generosament per alguns que ho van veure: Volen compartir-ho. Espero, doncs, que tingui una vida més llarga i veure-ho. Com també que, tal com ha estat anunciat, surtin més resultats d'aquest laboratori d'investigació escènica organitzat per El Canal Centre d'Arts Escèniques de Salt-Girona. Cal esperar-ho perquè, en aquesta època de retallades, fa por que algunes iniciatives no en surtin malparades.
Només hi va haver una sola representació de l'altre espectacle de Temporada Alta del qual, sense haver-lo jo vist, millor me n'han parlat: Miranda, dirigit pel lituà Oskaras Korsunovas i amb dos únics actors que fan tots els papers de La tempesta. Alguns espectadors captivats m'han dit que és una imaginativa i colpidora recreació de la cèlebre obra de Shakespeare que fa que l'illa a la qual arriben Pròsper i la seva filla Miranda es “converteixi” en un camp de treball, com ara els de la desapareguda Unió Soviètica, on són destinats els dissidents. El duc de Milà és un intel•lectual deportat que resisteix a través de la màgia de la ficció literària. Es curiós. No fa gaire vaig sentir que algú parlava de La tempesta en clau “colonialista” a propòsit de la relació de Pròsper amb Ariel, l'esperit esclavitzat. En fi, Shakespeare dóna per a moltes i variades interpretacions. El cas és que, a les primeres setmanes de Temporada Alta, vaig pensar (i potser encara ho penso perquè hi ha aquesta tendència a fantasiejar amb el que no tens o, com és el cas, no has vist) que m'havia perdut el millor del festival, malgrat haver disfrutat d'un espectacle inesperadament deliciós de Christoph Marthaler: Els viatges de Lina Bögli. Em consta que me'n vaig continuar perdent. Tanmateix, confiava en Krystian Lupa, que potser és el director teatral que, gràcies a la programació de Temporada Alta, més m'ha trasbalsat els últims anys amb Ritter, Dene, Voss, El forn de calç, Les presidents i Persona. Marilyn, que, encara que més discutit, em va semblar un muntatge esplèndid. Així és que, una nit plujosa de tardor, vaig anar al centre cívic de Sant Gregori, improvisat com a escenari després de fer-se petit el del Teatre de Salt, per assistir a Waiting Room.0. Una estació de tren i la humanitat en espera. Auschwitz (de nou l'univers concentracionari) i la impossibilitat de comprendre i representar l'horror: Què hem vist d'Auschwitz? Allà hi havia moltes coses que havien d'interessar-me, però, per molt que m'hi esforçava, em vaig sentir lluny. Una decepció? Potser vaig ser jo, vull dir que les meves circumstàncies van allunyar-me. Al final del festival, un altre dia plujós, vaig anar a la factoria Coma Cros de Salt (quin espai més fantàstic per reconvertir-se en un centre d'arts escèniques) per assistir a la performance d'Angelica Liddell a San Jeronimo, un dels espectacles més nihilistes que mai he vist: Una escopinada als humans mentre l'envoltaven amb uns totxos fins a tapar-la del tot. Al final ningú gosava aplaudir. Així vaig acabar Temporada Alta en espera del seu retorn: això encara passa més quan creus que t'has perdut el millor i tens la sensació que t'has “perdut” en els espectacles que més esperaves. Diu Salvador Sunyer que, si no s'aporten nous recursos, el projecte lligat al festival està en perill. Però, de moment, no pateixo. Un optimista com ell trobarà alguna solució o inventarà alguna cosa més. Esperem-ho.

publicat per
Imma Merino
http://www.elpuntavui.cat
8 de gener de 2012

Encetem temporada, comença l'espectacle!

Amb la celebració de la Festa Major de Manresa,  donem el tret de sortida a la nova temporada del Kursaal.  Us hem preparat una tardor que a...