‘Les dones sàvies’ en petit format recalen a
La Sala d’Argentona
Es diu sovint que, en teatre, la gràcia
principal d’un bon text clàssic és que, per molts anys que passin i per molts
retocs que se li puguin fer, continua tenint vigència. Si és així, està clar
que el de ‘Les dones sàvies’ de Molière n’és un bon exponent. Divendres passat,
el públic que omplia La Sala d’Argentona en va ser testimoni. Perquè la versió
de la peça de l’autor francès del segle XVII que n’han fet els actors Enric
Cambray i Ricard Farré, amb dramatúrgia de Lluís Hansen, és de fer tronar i
ploure.
Comèdia de costums
Molière va estrenar aquesta obra el 1672, un
any abans de la seva mort, seguint el tema d’una altra de força anterior, ‘Les
precioses ridícules’, en què feia burla de les ximpleries de dues senyorasses
perquè volia escarnir l’amanerament i la pedanteria que regnava en els cercles
culturals de l’època. A ‘Les dones sàvies’, però, ja havia desenvolupat molt
més el gènere de la comèdia de costums i complementa la trama amb dos fils
argumentals més: la crítica acarnissada d’uns intel·lectuals petulants i plens
de cobdícia i la mofa d’un burgès calçasses, incapaç de fer-se valer ni a casa
seva.
Interpretació amb ganxo
De l’adaptació que ara protagonitzen Cambray i
Farré es podria dir que és de destralada pura: prescindeixen del vers
alexandrí, condensen i retallen el text, hi sobreposen afegitons sarcàstics de
collita pròpia, redueixen els personatges i, els vuit que queden, els interpreten
ells dos tots sols. El bo del cas és que el resultat, que explicat així podria
ser calamitós, té molt de ganxo. El motiu d’aquest prodigi cal buscar-lo en el
treball interpretatiu que són capaços de manegar-se: senzill, descarat i
versàtil. Amb només uns quants elements de vestuari i les oportunes mutacions
de veu per significar canvis de paper, se situen davant i darrere d’una simple
mampara que els dóna joc per fer-la servir de comodí delimitador i
aconsegueixen forçar les convencions escèniques fins a una rudesa propera al
teatre de putxinel·lis.
El poti-poti lúdic que s’empesquen té un doble
efecte portentós. Primerament, perquè enganxa el públic. Però encara més
perquè, entre broma i broma, acaba preservant amb ressons actuals l’esperit de
sàtira punyent amb què Molière se’n fotia d’alguns patrons socials del temps
que li va tocar viure. L’únic inconvenient a ressenyar de la funció de La Sala
és que el muntatge, concebut i apamat per a un espai molt més reduït, va perdre
vivor en unes dimensions que li venien massa grosses.
Publicat per
Comas Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada