diumenge, 30 d’abril de 2017

Un Molière concentrat i amb fibló



‘Les dones sàvies’ en petit format recalen a La Sala d’Argentona

Es diu sovint que, en teatre, la gràcia principal d’un bon text clàssic és que, per molts anys que passin i per molts retocs que se li puguin fer, continua tenint vigència. Si és així, està clar que el de ‘Les dones sàvies’ de Molière n’és un bon exponent. Divendres passat, el públic que omplia La Sala d’Argentona en va ser testimoni. Perquè la versió de la peça de l’autor francès del segle XVII que n’han fet els actors Enric Cambray i Ricard Farré, amb dramatúrgia de Lluís Hansen, és de fer tronar i ploure.

Comèdia de costums
Molière va estrenar aquesta obra el 1672, un any abans de la seva mort, seguint el tema d’una altra de força anterior, ‘Les precioses ridícules’, en què feia burla de les ximpleries de dues senyorasses perquè volia escarnir l’amanerament i la pedanteria que regnava en els cercles culturals de l’època. A ‘Les dones sàvies’, però, ja havia desenvolupat molt més el gènere de la comèdia de costums i complementa la trama amb dos fils argumentals més: la crítica acarnissada d’uns intel·lectuals petulants i plens de cobdícia i la mofa d’un burgès calçasses, incapaç de fer-se valer ni a casa seva.

Interpretació amb ganxo
De l’adaptació que ara protagonitzen Cambray i Farré es podria dir que és de destralada pura: prescindeixen del vers alexandrí, condensen i retallen el text, hi sobreposen afegitons sarcàstics de collita pròpia, redueixen els personatges i, els vuit que queden, els interpreten ells dos tots sols. El bo del cas és que el resultat, que explicat així podria ser calamitós, té molt de ganxo. El motiu d’aquest prodigi cal buscar-lo en el treball interpretatiu que són capaços de manegar-se: senzill, descarat i versàtil. Amb només uns quants elements de vestuari i les oportunes mutacions de veu per significar canvis de paper, se situen davant i darrere d’una simple mampara que els dóna joc per fer-la servir de comodí delimitador i aconsegueixen forçar les convencions escèniques fins a una rudesa propera al teatre de putxinel·lis.

El poti-poti lúdic que s’empesquen té un doble efecte portentós. Primerament, perquè enganxa el públic. Però encara més perquè, entre broma i broma, acaba preservant amb ressons actuals l’esperit de sàtira punyent amb què Molière se’n fotia d’alguns patrons socials del temps que li va tocar viure. L’únic inconvenient a ressenyar de la funció de La Sala és que el muntatge, concebut i apamat per a un espai molt més reduït, va perdre vivor en unes dimensions que li venien massa grosses.

Publicat per
Comas Soler

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: