'El mètode Grönholm', fenomen global (II)

el periodico

12 de març de 2206

L'obra de Jordi Galceran arriba a Londres i París després de representar-se a mig món

ELENA HEVIA

BARCELONA

Ve de la pàgina anterior.

I com passa sovint a la cartellera londinenca, però molt poc a la catalana, l'obra va saltar des del teatre públic al comercial al comprar Annexa --amb PTC-- els drets per col.locar-la al Poliorama, on ja fa dues temporades que es representa i hi té assegurada una tercera.El mètode Grönholm és un fenomen, sentencia Belbel. "M'explico: un fenomen teatral és aquell que aconsegueix atraure un públic que habitualment no va al teatre". Posats a establir claus, Belbel s'atreveix a apuntar-ne unes quantes. La primera és el tema: "¿Fins on s'està disposat a arribar per obtenir una feina?". La universalitat de l'aposta miserable en garanteix la recepció. "Després hi ha la qualitat que té de thriller. Que hi hagi una sorpresa cada 15 minuts és una forma d'enganxar l'espectador". La tercera regla té a veure amb el seu humor càustic: "La gent connecta amb la seva incorrecció política", apunta l'autor i director.Per Galceran, s'hagin complert o no aquests supòsits, El mètode Grön- holm ha demostrat alguna cosa més. Que no hi ha un sostre per al teatre català. "A vegades ens cau la bava amb el jove talent irlandès i menyspreem l'autor local", diu. I posats a comparar, a Belbel no li sembla gens exagerat establir una semblança amb Art, de Jasmina Reza. "Era una absoluta desconeguda, com Galceran, i també jugava amb un tema mundialment comprensible".La universalitat de la proposta sembla demostrar-se en cada nou lloc d'estrena, amb els seus diferents matisos. Ana Gelín estableix diferències. "A Barcelona l'obra és més histriònica i passada de rosca", diu alhora que explica que el muntatge madrileny, dirigit per Tamzin Townsend i amb un grandíssim Carlos Hipólito, és "més reposat i interioritzat".

La versió de Buenos Aires és, segons Gelín, "una rara barreja de totes dues. El muntatge està portat més a la farsa però amb una gran tensió". El de Montevideo s'"assembla al de Madrid".El més atrevit que Galceran coneix en qüestió de posades en escena és una versió alemanya --de les 15 que el país té contractades per als pròxims 2 anys-- que ha convertit la sala d'espera on transcorre l'acció en una espècie de terrari per a rèptils. "Tot i que totes són molt diferents, el sorprenent és que amb les seves diferències connecten sempre amb l'espectador".

Noticia publicada a la pàgina 67 de l'edició de 12/3/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF