Les vides de Johnny Cash i Frank Sinatra són les protagonistes de dos musicals estrenats aquesta setmana a Nova York i Londres

avui
12 de març de 2006

'Revival' d'estrelles
L. Bonilla/C. Rodríguez
Walk the line i Ring of Fire són dues de les cançons més populars de Johnny Cash. La primera ha donat títol a una pel·lícula -la que ha donat l'Oscar com a millor actriu a Reese Whiterspoon- i la segona és el títol del nou musical que avui s'estrena a Broadway. Gairebé dos anys i mig després de la seva mort, la icona de la música country Johnny Cash sembla que està de moda.
A diferència del film, l'adaptació de Broadway prescindeix de la figura de Cash, que al cinema va interpretar un convincent Joaquin Phoenix. Dirigit per Richard Maltby Jr., guanyador d'un premi Tony, i basat en la idea original de William Meade, el musical teatralitza una quarantena de cançons compostes per Cash i la seva companya, June Carter. A parer de Maltby, "la persona, la veu, és irrepetible i el màxim que podíem aconseguir era una pobra imitació. A més, la vida de Cash perdria interès si la dramatitzéssim a l'escenari, tot i que la recreació que es fa a la pel·lícula està força aconseguida". De fet, aquesta estratègia, tot i que arriscada, no és nova a Broadway i alguns musicals ho han fet amb més èxit que d'altres. Mentre que a Mamma Mia, basat en la música d'ABBA, la fórmula ha funcionat, no es pot dir el mateix del musical Lennon. Una nit amb Cash
Però pel director de Ring of Fire, la biografia de Cash no era el més important. "Prenent totes les cançons, afegint la seva vida, la persona que va ser, la gent que va conèixer, la que va estimar i sobre la qual va cantar, crec que hi havia una altra història per explicar", diu Maltby. La infància en l'Amèrica profunda, l'abandó de la llar, el primer amor, la fe en Déu o la recerca de l'èxit són algunes de les històries que sis actors i vuit músics, recreen dalt de l'escenari. "Juntes, les cançons de Cash expliquen la història d'una Amèrica mítica", destaca el seu director. Tot, amanit amb música country, folk, gospel i blues, botes de cowboy i acurades coreografies. No hi ha, però, un fil argumental que lligui els números musicals. "Gràcies a una pantalla al mig de l'escenari on es projecten imatges d'ell al final del xou, el públic sortirà amb la impressió d'haver passat la nit amb ell", conclou Maltby. De ben segur, el musical es beneficiarà de l'interès que la pel·lícula ha generat entorn de Cash. S'han tornat a posar a la venda CD recopilatoris i l'autobiografia que va escriure el 1997 ja ha entrat a la llista de best sellers. Sinatra al West End
Si Cash reviu a Broadway, el West End ha fet una operació semblant amb un altre cantant desaparegut, Frank Sinatra. El conegut artista nord-americà és ara el protagonista d'un musical al cor de l'escena londinenca. Sinatra ha ressuscitat gràcies al suport de la seva família, que ha deixat filmacions inèdites de la vida del cantant i gràcies també a la tecnologia de l'era digital, que ha contribuït a engrandir la seva llengenda. Al teatre London Palladium dimecres passat s'hi estrenava Sinatra, un musical de pantalles de grans dimensions on s'hi projecten imatges fins ara inèdites.
Una orquestra de vint-i-quatre instruments acompanya el muntatge en què els ballarins i cantants recreen episodis memorables de la vida de l'artista. En aquesta mena de reconstrucció biogràfica hi han intervingut la filla i la néta de Sinatra. Amanda Erlinger, de 29 anys d'edat, i i la seva mare, Nancy Sinatra, estan classificant els arxius del seu pare i avi. "Per mi és com si tractés amb dues persones; el cèlebre i el meu avi", diu Amanda arran de la selecció de material que han fet per a aquest musical. Les dècades dels 40 i els 50 han estat els períodes d'on s'ha extret més material per al musical. Nancy Sinatra creu que "moltes de les imatges les va enregistrar ell mateix i la veu serà la seva".
Els tres fills de Sinatra -Nancy, Tina i Frank- han donat total suport al musical i, per si fos poc, sovint apareixen a les projeccions. Així doncs, el musical acaba semblant un àlbum fotogràfic familiar. Amanda, la néta, comenta una veritat d'aquelles que és a la ment de la família: "quan nosaltres érem petits, ell estava més tranquil. En canvi, quan tenia els fills petits era un home molt ocupat i no va passava gaire temps amb la meva mare o els seus germans". Podem afegir que, el 1950, Sinatra va deixar la dona per Ava Gardner i va començar un nou període al qual també es fa referència al musical.