El Lliure de Gràcia

www.avui.cat

19 de febrer de 2007

Juan Carlos Olivares
El 13 de febrer passat, el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) informava puntualment del concurs per licitar la primera fase de les obres de reforma de la sala que posseeix, per cessió de la cooperativa La Lleialtat, la Fundació Teatre Lliure, en el número 47, del carrer Montseny. Obres pressupostades en 1.228.415,16 euros (IVA inclòs), amb un període d'obres fixat en dotze mesos a partir de l'adjudicació del concurs. Amb l'asèptica firma de l'Estat, el futur immediat del Teatre Lliure de Gràcia ha començat a concretar-se. Fa dos anys, les perspectives no eren tan falagueres. Ferran Mascarell expressava els seus dubtes sobre la possibilitat que la sala es reobrís amb el logotip del Lliure a la façana. Al·legava sobrecostos i assenyalava el Lliure com un focus d'excés d'oferta davant la moderació del Teatre Nacional. Una clara insinuació sobre la inconveniència de reobrir el Lliure de Gràcia.
Uns mesos abans, la cooperativa La Lleialtat havia pres posició en aquest litigi encobert entre apocalíptics i integradors, i havia decidit, en junta rectora, fer donació de l'immoble a la Fundació Teatre Lliure, amb dues condicions molt interessants i determinants: l'edifici tornaria a mans de la Cooperativa en cas que cessés l'activitat escènica o desaparegués la Fundació Teatre Lliure. Quedava així fixat un destí en comú. Un senyal inequívoc per a tots els qui van exercir d'advocat del diable.
Fa pocs dies, Àlex Rigola donava per segur que la reorganització dels espais escènics del Lliure es resoldria a favor de Gràcia, a disposició del públic a partir de la temporada 2008-09. Es tancava l'Espai Lliure per retornar-li la funció de sala d'assajos, tal com estava previst en el projecte original de Fabià Puigserver. Un espai condicionat per a 250 espectadors, més còmode i adaptat, tot i que amb la desaparició del balcó que abraçava la sala.
Tot i que la breu experiència a l'Espai Lliure, amb una programació molt coherent a partir de les línies dibuixades per Joan Ollé, pugui pesar, i ho ha de fer, sobre la futura oferta teatral a Gràcia, és fàcil endevinar que la intensa història que guarden aquelles parets -amb molts més èxits que fracassos- es deixarà notar. La mesura àuria sentimental del Lliure del carrer Montseny és un paràmetre difícil de vorejar. Els que tinguin vincles històrics personals -com el mateix Rigola- voldran reprendre aquest fil emocional amb la continuïtat artística i els nous no podran sostreure's a la temptació d'entrar-hi.
A dues temporades vista és impossible imaginar l'equilibri pensat entre Montjuïc i Gràcia. Però seria estrany un sistema de complementarietat com el que existia entre el Teatre Fabià Puigserver i l'Espai Lliure. Seria molt més interessant crear una tensió fraternal entre les dues seus, una connexió invisible que travessés la ciutat i retroalimentés el prestigi de la institució. Un repartiment de poders pensat obra a obra. Una criatura artística bicèfala per respectar -d'una vegada en aquesta ciutat- tant el passat com el futur.