14 de febrer de 2007
Aquesta vegada hem d'agrair a Bieito que no es dediqui a patejar Shakespeare o Ibsen, i que baixi als inferns de la depravació occidental de la mà d'una ànima bessona com és Michel Houellebecq, un tàndem controvertit amb deliris de grandesa. Ara ja ha trobat sabata de son peu: de fet gasten el mateix número i comparteixen gust i aficions. Per això no li ha calgut introduir estridències innecessàries i Plataforma és un espectacle més assossegat que Peer Gynt, bé que amb idèntica estètica. Bieito és un gran director de recepta única: la provocació. Aquest ingredient sol caure en la gratuïtat perquè eleva a element principal de l'espectacle allò que suposadament combat. Si es vol qüestionar la que ell anomena "moral de coca-cola", ¿cal empastifar l'espectacle amb tones del producte denigrat?
Plataforma pren el pols a la depredadora civilització europea i el podrit sistema capitalista que la sosté, diagnostica la devastadora malaltia terminal que la devora i avisa que en l'agonia està arrossegant la resta de civilitzacions del planeta. D'entre els símptomes que evidencien el càncer occidental ha triat el turisme sexual i l'esgarrifosa impunitat en el tràfic de dones i explotació de menors. Però per denunciar-ho, l'autor i el director han aplicat una mirada similar a la que circula per aquestes clavegueres: pensament masclista, obsessió pel sexe i apoteosi de la vexació femenina. Això és el que es respira en una posada en escena sense matisos ni subtileses. L'estil de Bieito es basa en la taca que fa burots i que no perfila, amb resultats poc acurats que impedeixen el gaudi a tots els que no compartim les seves dèries. Bieito clava cop de puny a la melsa del públic no tant per produir una reacció que l'arrenqui de la passivitat de la butaca, sinó perquè li agrada la boxa. Per això reprodueix en escena fins a sis cabines de peep show des d'on aniran sortint els diferents personatges i on es projecten sense interrupció films pornogràfics. El decorat va girant per mostrar els diversos espais de ficció, particularment el piano bar resolt amb un piano de cua que fa la funció de barra on discursegen i s'engaten els personatges. És una escenografia dinàmica i a dos nivells que és contínuament passejada per Belén Fabra, de qui s'ha potenciat més la seva esplèndida nuesa que la no menys valuosa veu de cantatriu.
Juan Echanove sua la samarreta sota la pell del protagonista, en un registre molt similar al que ja ens oferia fa gairebé 15 anys (El cerdo, 1993). Sap modular la sordidesa del personatge i recórrer la degradació humana en què es capbussa, com quan devora fastigosament una nina inflable untada en xocolata. Els habituals de la companyia (Canut, Ràfols, Ruiz) no abandonen la pauta marcada d'antuvi per Bieito, incapaços d'anar més enllà.
L'autèntica reina de la funció és, però, Marta Domingo, un esclat d'humanitat en la foscor del desguàs i una illa d'exquisidesa interpretativa enmig del traç gruixut de l'espectacle. Plataforma ni subjuga, ni sedueix ni atrapa, com voldria el director. Més aviat fastigueja. Això sí, tot és d'un estil hipermodern. Que bon profit els faci!
Teatre
Francesc Massip
Plataforma pren el pols a la depredadora civilització europea i el podrit sistema capitalista que la sosté, diagnostica la devastadora malaltia terminal que la devora i avisa que en l'agonia està arrossegant la resta de civilitzacions del planeta. D'entre els símptomes que evidencien el càncer occidental ha triat el turisme sexual i l'esgarrifosa impunitat en el tràfic de dones i explotació de menors. Però per denunciar-ho, l'autor i el director han aplicat una mirada similar a la que circula per aquestes clavegueres: pensament masclista, obsessió pel sexe i apoteosi de la vexació femenina. Això és el que es respira en una posada en escena sense matisos ni subtileses. L'estil de Bieito es basa en la taca que fa burots i que no perfila, amb resultats poc acurats que impedeixen el gaudi a tots els que no compartim les seves dèries. Bieito clava cop de puny a la melsa del públic no tant per produir una reacció que l'arrenqui de la passivitat de la butaca, sinó perquè li agrada la boxa. Per això reprodueix en escena fins a sis cabines de peep show des d'on aniran sortint els diferents personatges i on es projecten sense interrupció films pornogràfics. El decorat va girant per mostrar els diversos espais de ficció, particularment el piano bar resolt amb un piano de cua que fa la funció de barra on discursegen i s'engaten els personatges. És una escenografia dinàmica i a dos nivells que és contínuament passejada per Belén Fabra, de qui s'ha potenciat més la seva esplèndida nuesa que la no menys valuosa veu de cantatriu.
Juan Echanove sua la samarreta sota la pell del protagonista, en un registre molt similar al que ja ens oferia fa gairebé 15 anys (El cerdo, 1993). Sap modular la sordidesa del personatge i recórrer la degradació humana en què es capbussa, com quan devora fastigosament una nina inflable untada en xocolata. Els habituals de la companyia (Canut, Ràfols, Ruiz) no abandonen la pauta marcada d'antuvi per Bieito, incapaços d'anar més enllà.
L'autèntica reina de la funció és, però, Marta Domingo, un esclat d'humanitat en la foscor del desguàs i una illa d'exquisidesa interpretativa enmig del traç gruixut de l'espectacle. Plataforma ni subjuga, ni sedueix ni atrapa, com voldria el director. Més aviat fastigueja. Això sí, tot és d'un estil hipermodern. Que bon profit els faci!
Teatre
Francesc Massip
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada