7 de febrer de 2007
En Pólvora’ al Monumental
Comas Soler Cultura - Crítica
Èxit rodó el que va aconseguir ‘En Pólvora’ diumenge passat al vespre al Teatre Monumental. Rodó i doble. Perquè la sala es va omplir fins al capdamunt i perquè els nombrosos espectadors van acollir l’obra amb una dosi d’aplaudiments tan i tan benèvola, que el fet més entendridor de tota la representació va resultar ser aquest: la bona fe del públic.‘En Pólvora’ és el primer gran muntatge que encapçala Sergi Belbel d’ençà que és nou director artístic del Teatre Nacional de Catalunya. En aquesta opció hi ha un cert component d’homenatge envers l’autor, ja que Belbel considera Àngel Guimerà el nostre clàssic per excel·lència. I hi ha també una simpatia de familiaritat envers l’ambient que s’hi descriu, el d’una indústria tèxtil de finals del segle XIX. Tots dos factors impregnen de candor la seva posada en escena, sentiment que s’il·lustra molt bé amb la rotunditat, l’esteticisme i l’enyor que es desprèn de l’escenografia que domina tota la representació: el pati d’una fàbrica com les que hi havia a les ciutats com la nostra i que ara van desapareixent o transformant-se en lofts, fruit de la pressió urbanística.Però, més enllà de l’afecte que hi posa Belbel, el cert és que aquesta obra de Guimerà dóna pel que dóna, que no és gaire més que una mirada indulgent. Perquè, malgrat la innovació que podia significar a la seva època el toc de realisme consistent a introduir temes socials a la trama teatral, ‘En Pólvora’ acaba essent d’un romanticisme sentimental d’allò més flonjo. Els fils diversos que componen la teranyina argumental tampoc no ajuden a aconseguir un desenvolupament ben travat: infants orfes, crims atzarosos, amistats de per vida, facècies costumistes, passions i traïcions d’un triangle amorós, caciquisme i lluites obreres tenyides de moral burgesa... Massa barreja.
Interpretació desigual
Aquests factors en contra fan que el producte resultant sigui remollit. Sense consistència. Tanmateix la feina de direcció no llueix. La interpretació, que és esforçada, tampoc no resulta creïble. I és massa desigual. Tant de dicció com de ritme. Els actors passen de la cridòria al fraseig inaudible. De les corredisses a les pauses sobreres. No hi ha res que permeti un esclat convincent de tot el material dramàtic que conté ‘En Pólvora’. Per sort, però, al Teatre Monumental, la candidesa del públic mataroní devot de Guimerà i nostàlgic de fàbriques que s’enderroquen va fer de prodigiós detonant d’una explosió d’aplaudiments més que generosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada