3 de juny de 2007
Edimburg, Avinyó, Madrid i Berlín han apostat fort per certàmens d'arts escèniques que han convertit aquestes ciutats en referents del panorama cultural europeu
Quim Aranda
Josef Nadj i Dominique Mercy van estrenar l'any passat 'Petit psaume du matin' a Madrid EFE
La comparació entre el Grec de Barcelona i el Festival -més ben dit, els diferents festivals culturals- d'Edimburg és del tot impossible. Perquè l'escocès, el festival principal dels quals va vendre 17.000 localitats més el 2006 que l'any anterior, no és només un certamen, sinó que és la suma de, com a mínim, cinc. Això és el que fa que Edimburg, al mes d'agost, ja des de fa 60 anys, sigui una de les veritables capitals culturals d'Europa i del món, una ciutat que aposta per la qualitat reconeguda internacionalment però també pel risc, la innovació i aquelles propostes menys majoritàries.
Dues són les convocatòries amb més història. Totes dues es remunten a 1947, quan immediatement després de la Segona Guerra Mundial es pretenia que els vincles culturals fossin ponts per a la reconciliació entre els antics contendents. Es tracta de l'Edimburg International Festival i de l'Edimburg Festival Fringe.
El primer programa òpera, teatre, dansa i música clàssica, a més de converses i trobades amb actors i músics i exposicions, en set escenaris principals. Enguany, La Capella Reial de Catalunya, de Jordi Savall, oferirà, amb la representació de l'Orfeo de Monteverdi (11, 13 i 14 d'agost), un dels primers espectacles de la programació. Els participants en aquest certamen són convidats expressament pel director, que des de l'octubre passat és Jonathan Mills.
En paral·lel, té lloc el Fringe Festival, el festival al marge, molt popular, moltes actuacions del qual tenen lloc als carrers de la capital d'Escòcia. És, potser encara més que el Festival Internacional, el que dóna veritable caràcter de ciutat en ebullició. Més de 200 llocs diferents, escenaris tancats i oberts, esglésies, edificis públics, parcs o pubs, per exemple, ofereixen tota mena d'espectacles.
Autoproducció
A diferència de l'anterior, al Fringe la programació es fa a partir de propostes que hi arriben, i que són acceptades pels gestors dels diferents indrets. En general, són les pròpies companyies i grups els que es financen la seva presència en aquest grandiós aparador mundial de l'espectacle. L'any passat es van comptabilitzar 261 escenaris actius i un total de 28.000 representacions de 1.800 xous.
Com a colofó, i també a l'agost, tenen lloc a Edimburg l'International Film Festival, el més important del Regne Unit; l'Edinburgh Book Festival, amb lectures públiques i debats entre escriptors i lectors; l'Edinburgh Jazz & Blues Festival; el Festival dels Polítics, amb xerrades, debats i discussions que se celebren al Parlament escocès; l'Edinburgh Interactive Entertainment Festival, una trobada per a la indústria del joc; un festival de tatuatges militars, un festival d'art, que aixopluga totes les exposicions que tenen lloc durant el mes a les diferents galeries de la ciutat i, entre d'altres manifestacions menys rellevants, l'Edinburgh International Television Festival, el més prestigiós de la indústria a la Gran Bretanya.
Tot i que ha perdut el lideratge europeu davant d'Edimburg, Avinyó no es resigna. Després de la crisi del 2003 amb els "intermitents de l'espectacle" (o artistes a temps parcial), el certamen més antic del continent ha tornat a agafar embranzida. Bona part de la culpa dels nous aires la tenen els directors Hortense Archambault i Vincent Baudriller, que han apostat per delegar la direcció artística a un creador de prestigi que canvia cada any. El 2006 la persona triada va ser el coreògraf Josef Nadj, que va tornar a posar la ciutat provençal en el mapa gràcies a l'espectacle que va estrenar l'any passat amb el pintor mallorquí Miquel Barceló, Paso doble, alhora que recuperava la memòria del certamen tot retent homenatge a Jean Vilar, el seu fundador. Abans que ell van programar el festival ni més ni menys que el director escènic alemany Thomas Ostermeier (2004) i el coreògraf Jan Fabre. Enguany n'ha agafat el relleu Frédéric Fisbach, un director escènic de 41 anys que ha dissenyat una programació per a aquest juliol força ambiciosa i basada, sobretot, en el teatre de text. Jean Genet, René Char, Louis-Ferdinand Céline en seran alguns dels protagonistes, així com el bo i millor del teatre francès.
Fort suport municipal
Els dos codirectors van decidir el 2004 muntar un festival diferent cada any. I la tria del director artístic canviant ha estat tot un encert. Tant que fins i tot l'alcaldessa conservadora de la ciutat, Marie-José Roig, ha estat capaç de jugar-se el coll davant del ministre de Cultura del mateix partit per mantenir Archambault i Baudriller al capdavant del certamen. I això que és París qui finança bona part dels 9,7 milions d'euros de pressupost del festival francès de referència. "La ciutat camina al vostre costat, amb un pas decidit, com sempre", els va manifestar Roig als codirectors durant la presentació de la programació del 2007.
Avinyó atreu mentre dura l'esdeveniment molts programadors d'arreu del món i una gran quantitat de públic: l'any passat es van vendre 100.000 entrades. La Provença tira molt. A més, el manteniment dels espectacles al carrer ofereix a la ciutat un encís especial que últimament ha completat amb un programa de primer nivell, amb pocs convidats estrangers, però amb una clara aposta per l'autoria francesa.
El Festival de Otoño, amb un pressupost inferior al Grec -tres milions d'euros enfront dels més de quatre del certamen barceloní-, continua guanyant adeptes i qualitat, tot i que s'acusa el seu emblemàtic director, Ariel Goldenberg, d'haver agafat força únicament a cop de talonari. La darrera edició del certamen, celebrat entre l'11 d'octubre i el 9 de novembre de l'any passat, va atreure gairebé 45.000 persones, i va continuar la línia ascendent dels darrers anys, amb un percentatge d'ocupació del 77%.
No obstant, espectacles com Sizwe Banzi est Mort, de la companyia CICT-Théâtre des Bouffes de Nord, dirigida pel director de teatre contemporani anglès Peter Brook; Tres hermanas, del Théâtre Atelier Piotr Fomenko, i Nefés, de la Tanztheater Wuppertal de la pionera del teatre dansa Pina Bausch van penjar el cartell de complet, mentre que The End of the Moon, de la primera artista nord-americana Laurie Anderson, es va omplir al 99% de la seva capacitat; Variaciones Meyerhold, d'Eduardo Tato Pavlovsky, va arribar al 97%, i The Andersen Project, de Robert Lepage, al 96%. Així mateix cal esmentar la presència de Calixto Bieto amb els espectacles teatrals Peer Gynt, d'Ibsen, que va fer en català, i Plataforma.
En la seva 23a edició, el festival, organitzat per la conselleria de Cultura i Esports de la Comunitat de Madrid, es va celebrar en quinze espais escènics de la capital de l'Estat i en vint espais de municipis de la regió. Repartits en un mes es van celebrar 37 espectacles -la majoria dels quals mai vistos a l'Estat i en algun cas estrena absoluta al món- amb més de 120 funcions entre música (4), dansa (33), circ (2) i teatre (82). La cita va comptar amb 29 companyies estrangeres procedents de catorze països i set d'estatals.
A Madrid els escenaris escollits per a les representacions van ser els teatres de l'Abadía, l'Albéniz, el María Guerrero i l'Español, entre altres, mentre que fora de la capital el Festival de Otoño es va poder veure, entre altres localitats, a Alcalá de Henares, Aranjuez o El Escorial.
El festival cultural per excel·lència de Berlín, Berliner Festspiele, s'estén al llarg de tot l'any, però això no vol dir que l'oferta es dilati, ni de bon tros. El programa del certamen, fundat l'any 1951, va farcit de música, teatre, dansa, literatura i jazz. Cadascuna de les seccions funciona de manera autònoma, com si es tractés d'un minifestival. Els dos més sonats són els que van dedicats al teatre i a la música. L'important, però, és que hi ha una brillant coordinació.
L'apartat més destacat del Festspiele és el Theatertreffen, una fira de teatre concebuda com un intercanvi entre actors, autors i companyies consagrades i d'altres de noves. L'objectiu, a banda de l'entreteniment, és donar un espai als talents emergents de l'escena teatral de parla alemanya.
Marató escènica
L'última edició, sota el lema Unter Freunden (entre amics), va reunir més de 200 artistes procedents d'Alemanya, Àustria i Suïssa. Després de 16 dies ininterromputs amb 30 representacions i més de 60 actes (debats, discussions, fòrums i premis) la 44a edició del Theatertreffen es va tancar amb èxit absolut de públic el passat 20 de maig, segons els organitzadors. Tot plegat amb mitja dotzena d'escenaris, amb la pròpia Haus der Berliner Festspiele al capdavant. I amb estrenes com Le dieu du carnage, de Yasmina Reza, dirigida per Jürgen Gosch, que va ser fa poc al Lliure amb un aclamat Macbeth.
El cas de l'altre gran minifestival és semblant. El Musikfest, també sota bandera del Berliner Festspiele, pren el relleu del teatre a l'estiu. Enguany s'hi esperen 18 orquestres, ensembles i cors "de primer ordre" procedents de tot el món i s'hi escoltarà Wagner, Mahler, Strauss i Beethoven, entre d'altres. La Staatsoper (una de les tres òperes de Berlín) i la Filharmònica cedeixen els seus espais.
Quim Aranda
Josef Nadj i Dominique Mercy van estrenar l'any passat 'Petit psaume du matin' a Madrid EFE
La comparació entre el Grec de Barcelona i el Festival -més ben dit, els diferents festivals culturals- d'Edimburg és del tot impossible. Perquè l'escocès, el festival principal dels quals va vendre 17.000 localitats més el 2006 que l'any anterior, no és només un certamen, sinó que és la suma de, com a mínim, cinc. Això és el que fa que Edimburg, al mes d'agost, ja des de fa 60 anys, sigui una de les veritables capitals culturals d'Europa i del món, una ciutat que aposta per la qualitat reconeguda internacionalment però també pel risc, la innovació i aquelles propostes menys majoritàries.
Dues són les convocatòries amb més història. Totes dues es remunten a 1947, quan immediatement després de la Segona Guerra Mundial es pretenia que els vincles culturals fossin ponts per a la reconciliació entre els antics contendents. Es tracta de l'Edimburg International Festival i de l'Edimburg Festival Fringe.
El primer programa òpera, teatre, dansa i música clàssica, a més de converses i trobades amb actors i músics i exposicions, en set escenaris principals. Enguany, La Capella Reial de Catalunya, de Jordi Savall, oferirà, amb la representació de l'Orfeo de Monteverdi (11, 13 i 14 d'agost), un dels primers espectacles de la programació. Els participants en aquest certamen són convidats expressament pel director, que des de l'octubre passat és Jonathan Mills.
En paral·lel, té lloc el Fringe Festival, el festival al marge, molt popular, moltes actuacions del qual tenen lloc als carrers de la capital d'Escòcia. És, potser encara més que el Festival Internacional, el que dóna veritable caràcter de ciutat en ebullició. Més de 200 llocs diferents, escenaris tancats i oberts, esglésies, edificis públics, parcs o pubs, per exemple, ofereixen tota mena d'espectacles.
Autoproducció
A diferència de l'anterior, al Fringe la programació es fa a partir de propostes que hi arriben, i que són acceptades pels gestors dels diferents indrets. En general, són les pròpies companyies i grups els que es financen la seva presència en aquest grandiós aparador mundial de l'espectacle. L'any passat es van comptabilitzar 261 escenaris actius i un total de 28.000 representacions de 1.800 xous.
Com a colofó, i també a l'agost, tenen lloc a Edimburg l'International Film Festival, el més important del Regne Unit; l'Edinburgh Book Festival, amb lectures públiques i debats entre escriptors i lectors; l'Edinburgh Jazz & Blues Festival; el Festival dels Polítics, amb xerrades, debats i discussions que se celebren al Parlament escocès; l'Edinburgh Interactive Entertainment Festival, una trobada per a la indústria del joc; un festival de tatuatges militars, un festival d'art, que aixopluga totes les exposicions que tenen lloc durant el mes a les diferents galeries de la ciutat i, entre d'altres manifestacions menys rellevants, l'Edinburgh International Television Festival, el més prestigiós de la indústria a la Gran Bretanya.
Tot i que ha perdut el lideratge europeu davant d'Edimburg, Avinyó no es resigna. Després de la crisi del 2003 amb els "intermitents de l'espectacle" (o artistes a temps parcial), el certamen més antic del continent ha tornat a agafar embranzida. Bona part de la culpa dels nous aires la tenen els directors Hortense Archambault i Vincent Baudriller, que han apostat per delegar la direcció artística a un creador de prestigi que canvia cada any. El 2006 la persona triada va ser el coreògraf Josef Nadj, que va tornar a posar la ciutat provençal en el mapa gràcies a l'espectacle que va estrenar l'any passat amb el pintor mallorquí Miquel Barceló, Paso doble, alhora que recuperava la memòria del certamen tot retent homenatge a Jean Vilar, el seu fundador. Abans que ell van programar el festival ni més ni menys que el director escènic alemany Thomas Ostermeier (2004) i el coreògraf Jan Fabre. Enguany n'ha agafat el relleu Frédéric Fisbach, un director escènic de 41 anys que ha dissenyat una programació per a aquest juliol força ambiciosa i basada, sobretot, en el teatre de text. Jean Genet, René Char, Louis-Ferdinand Céline en seran alguns dels protagonistes, així com el bo i millor del teatre francès.
Fort suport municipal
Els dos codirectors van decidir el 2004 muntar un festival diferent cada any. I la tria del director artístic canviant ha estat tot un encert. Tant que fins i tot l'alcaldessa conservadora de la ciutat, Marie-José Roig, ha estat capaç de jugar-se el coll davant del ministre de Cultura del mateix partit per mantenir Archambault i Baudriller al capdavant del certamen. I això que és París qui finança bona part dels 9,7 milions d'euros de pressupost del festival francès de referència. "La ciutat camina al vostre costat, amb un pas decidit, com sempre", els va manifestar Roig als codirectors durant la presentació de la programació del 2007.
Avinyó atreu mentre dura l'esdeveniment molts programadors d'arreu del món i una gran quantitat de públic: l'any passat es van vendre 100.000 entrades. La Provença tira molt. A més, el manteniment dels espectacles al carrer ofereix a la ciutat un encís especial que últimament ha completat amb un programa de primer nivell, amb pocs convidats estrangers, però amb una clara aposta per l'autoria francesa.
El Festival de Otoño, amb un pressupost inferior al Grec -tres milions d'euros enfront dels més de quatre del certamen barceloní-, continua guanyant adeptes i qualitat, tot i que s'acusa el seu emblemàtic director, Ariel Goldenberg, d'haver agafat força únicament a cop de talonari. La darrera edició del certamen, celebrat entre l'11 d'octubre i el 9 de novembre de l'any passat, va atreure gairebé 45.000 persones, i va continuar la línia ascendent dels darrers anys, amb un percentatge d'ocupació del 77%.
No obstant, espectacles com Sizwe Banzi est Mort, de la companyia CICT-Théâtre des Bouffes de Nord, dirigida pel director de teatre contemporani anglès Peter Brook; Tres hermanas, del Théâtre Atelier Piotr Fomenko, i Nefés, de la Tanztheater Wuppertal de la pionera del teatre dansa Pina Bausch van penjar el cartell de complet, mentre que The End of the Moon, de la primera artista nord-americana Laurie Anderson, es va omplir al 99% de la seva capacitat; Variaciones Meyerhold, d'Eduardo Tato Pavlovsky, va arribar al 97%, i The Andersen Project, de Robert Lepage, al 96%. Així mateix cal esmentar la presència de Calixto Bieto amb els espectacles teatrals Peer Gynt, d'Ibsen, que va fer en català, i Plataforma.
En la seva 23a edició, el festival, organitzat per la conselleria de Cultura i Esports de la Comunitat de Madrid, es va celebrar en quinze espais escènics de la capital de l'Estat i en vint espais de municipis de la regió. Repartits en un mes es van celebrar 37 espectacles -la majoria dels quals mai vistos a l'Estat i en algun cas estrena absoluta al món- amb més de 120 funcions entre música (4), dansa (33), circ (2) i teatre (82). La cita va comptar amb 29 companyies estrangeres procedents de catorze països i set d'estatals.
A Madrid els escenaris escollits per a les representacions van ser els teatres de l'Abadía, l'Albéniz, el María Guerrero i l'Español, entre altres, mentre que fora de la capital el Festival de Otoño es va poder veure, entre altres localitats, a Alcalá de Henares, Aranjuez o El Escorial.
El festival cultural per excel·lència de Berlín, Berliner Festspiele, s'estén al llarg de tot l'any, però això no vol dir que l'oferta es dilati, ni de bon tros. El programa del certamen, fundat l'any 1951, va farcit de música, teatre, dansa, literatura i jazz. Cadascuna de les seccions funciona de manera autònoma, com si es tractés d'un minifestival. Els dos més sonats són els que van dedicats al teatre i a la música. L'important, però, és que hi ha una brillant coordinació.
L'apartat més destacat del Festspiele és el Theatertreffen, una fira de teatre concebuda com un intercanvi entre actors, autors i companyies consagrades i d'altres de noves. L'objectiu, a banda de l'entreteniment, és donar un espai als talents emergents de l'escena teatral de parla alemanya.
Marató escènica
L'última edició, sota el lema Unter Freunden (entre amics), va reunir més de 200 artistes procedents d'Alemanya, Àustria i Suïssa. Després de 16 dies ininterromputs amb 30 representacions i més de 60 actes (debats, discussions, fòrums i premis) la 44a edició del Theatertreffen es va tancar amb èxit absolut de públic el passat 20 de maig, segons els organitzadors. Tot plegat amb mitja dotzena d'escenaris, amb la pròpia Haus der Berliner Festspiele al capdavant. I amb estrenes com Le dieu du carnage, de Yasmina Reza, dirigida per Jürgen Gosch, que va ser fa poc al Lliure amb un aclamat Macbeth.
El cas de l'altre gran minifestival és semblant. El Musikfest, també sota bandera del Berliner Festspiele, pren el relleu del teatre a l'estiu. Enguany s'hi esperen 18 orquestres, ensembles i cors "de primer ordre" procedents de tot el món i s'hi escoltarà Wagner, Mahler, Strauss i Beethoven, entre d'altres. La Staatsoper (una de les tres òperes de Berlín) i la Filharmònica cedeixen els seus espais.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada