30 octubre 2007
Foto: LL. SERRAT
Les vivències d'una família argentina, en aquest cas la seva, passades pel sedàs de la transmissió oral i de la imaginació d'un infant, en un període que va aproximadament dels anys 50 als 70, serveix al dramaturg i director argentí Javier Daulte per bastir la comèdia Nunca estuviste tan adorable. Era l'any 2004 i va ser la primera ocasió, segons va explicar el mateix Daulte, en què es va enfrontar a un muntatge de gran format, a la italiana, amb tots els mitjans que ofereix el teatre comercial o oficial. El resultat de l'experiment és més que destacable. L'autor argentí fa una exhibició de domini de la construcció dramàtica i de sentit del ritme en la posada en escena, en què aprofita un repartiment curull de gran actors i actrius, magníficament equilibrat, en què brillen Maria Onetto (Blanca) i Mirta Busnelli (Marta).
Aparentment la història no té res d'extraordinari, ja que Daulte fa un retrat de la família de la seva àvia materna, de l'adolescència i joventut dels seus pares per, després de fer un salt en el temps, situar-nos uns quants anys més tard, amb els seus pares ja casats i amb criatures petites, i la seva àvia separada. La família ha evolucionat i, el que en la primera part només eren alguns símptomes, insinuacions que sembren la inquietud i que serveixen a l'autor per mantenir l'atenció de l'espectador, en la segona ha esdevingut una realitat dolorosa, que ha trinxat els somnis dels protagonistes i ha modificat les relacions personals entre ells.
L'obra comença amb el trasllat de la família, aparentment modèlica, d'una casa a un apartament, signe de prosperitat econòmica, de modernitat absoluta en aquell temps, símbol de l'anhel d'un futur millor. Blanca (l'àvia) és una dona en plenitud, una mare encantadora, i marca totalment el ritme en una família que, a més del seu marit (Salvador), i els seus dos fills (Noe i Rodolfo), i també s'hi afegiran l'amiga íntima de la seva filla (Amalia), que s'acabarà casant amb Rodolfo, i una veïna (Marta), que hi aportarà la seva pròpia vivència familiar, absolutament desoladora. Curiosament, però, Marta és la que aporta les dosis més grans d'humor de tota la peça. La segona part fa evidents els estralls de tot allò que s'ha anat mostrant de manera subtil en la primera part. Blanca no ha estimat mai el seu marit, que n'és conscient, i passa de ser una presència ignorada a una absència absoluta com a resultat de la separació; Marta és manipulada i destruïda per la seva filla i Noe, que viu amb el seu marit a l'apartament de Blanca, ha intercanviat el rol amb la seva mare, a contracor d'aquesta, i ara és qui marca el ritme en la vida familiar. Un doble final, un de tràgic i un altre gairebé de musical, clouen un espectacle rodó, en què l'únic problema va estar en els minuts inicials, a causa de l'acústica deficient del Teatre Municipal de Girona, que no permetia sentir bé els actors.
Autor i director: Javier Daulte.
Intèrprets: Mirta Busnelli, Luciano Cáceres, Lorena Forte, Maria Onetto, Carlos Portaluppi i Willy Prociuk.
Lloc i dia: Teatre Municipal, 26 d'octubre del 2007.
Les vivències d'una família argentina, en aquest cas la seva, passades pel sedàs de la transmissió oral i de la imaginació d'un infant, en un període que va aproximadament dels anys 50 als 70, serveix al dramaturg i director argentí Javier Daulte per bastir la comèdia Nunca estuviste tan adorable. Era l'any 2004 i va ser la primera ocasió, segons va explicar el mateix Daulte, en què es va enfrontar a un muntatge de gran format, a la italiana, amb tots els mitjans que ofereix el teatre comercial o oficial. El resultat de l'experiment és més que destacable. L'autor argentí fa una exhibició de domini de la construcció dramàtica i de sentit del ritme en la posada en escena, en què aprofita un repartiment curull de gran actors i actrius, magníficament equilibrat, en què brillen Maria Onetto (Blanca) i Mirta Busnelli (Marta).
Aparentment la història no té res d'extraordinari, ja que Daulte fa un retrat de la família de la seva àvia materna, de l'adolescència i joventut dels seus pares per, després de fer un salt en el temps, situar-nos uns quants anys més tard, amb els seus pares ja casats i amb criatures petites, i la seva àvia separada. La família ha evolucionat i, el que en la primera part només eren alguns símptomes, insinuacions que sembren la inquietud i que serveixen a l'autor per mantenir l'atenció de l'espectador, en la segona ha esdevingut una realitat dolorosa, que ha trinxat els somnis dels protagonistes i ha modificat les relacions personals entre ells.
L'obra comença amb el trasllat de la família, aparentment modèlica, d'una casa a un apartament, signe de prosperitat econòmica, de modernitat absoluta en aquell temps, símbol de l'anhel d'un futur millor. Blanca (l'àvia) és una dona en plenitud, una mare encantadora, i marca totalment el ritme en una família que, a més del seu marit (Salvador), i els seus dos fills (Noe i Rodolfo), i també s'hi afegiran l'amiga íntima de la seva filla (Amalia), que s'acabarà casant amb Rodolfo, i una veïna (Marta), que hi aportarà la seva pròpia vivència familiar, absolutament desoladora. Curiosament, però, Marta és la que aporta les dosis més grans d'humor de tota la peça. La segona part fa evidents els estralls de tot allò que s'ha anat mostrant de manera subtil en la primera part. Blanca no ha estimat mai el seu marit, que n'és conscient, i passa de ser una presència ignorada a una absència absoluta com a resultat de la separació; Marta és manipulada i destruïda per la seva filla i Noe, que viu amb el seu marit a l'apartament de Blanca, ha intercanviat el rol amb la seva mare, a contracor d'aquesta, i ara és qui marca el ritme en la vida familiar. Un doble final, un de tràgic i un altre gairebé de musical, clouen un espectacle rodó, en què l'únic problema va estar en els minuts inicials, a causa de l'acústica deficient del Teatre Municipal de Girona, que no permetia sentir bé els actors.
Autor i director: Javier Daulte.
Intèrprets: Mirta Busnelli, Luciano Cáceres, Lorena Forte, Maria Onetto, Carlos Portaluppi i Willy Prociuk.
Lloc i dia: Teatre Municipal, 26 d'octubre del 2007.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada