www.avui.cat
11 de novembre de 2007
Actor, coautor i codirector de 'Protocol per a camaleons', una sàtira esbojarrada sobre el sistema protocol·lari i els imprevistos d’última hora
Toni Albà no para mai. Escriu, dirigeix i produeix diversos espectacles de la seva companyia o d’altres en què no necessàriament hi actua. Té un estudi taller on, entre tots, construeixen els decorats i tothom aprèn a maquillar-se. Ho comparteix amb les seves col·laboracions al Polònia i al Minoria Absoluta. Ara és al Sant Andreu Teatre amb Protocol per a camaleons, que recrea l’esbojarrada inauguració d’una exposició que reuneix els quadres més importants del món i s’ha de retransmetre en directe per a milions d’espectadors.
A les prèvies, el Protocol... tenia la característica de ser en castellà sense que ningú se n’adonés.
Perquè els personatges són castellans. És una caricatura del sistema protocol·lari espanyol, que es caracteritza en què, per càlculs que facin, tothom està insegur a última hora, sempre hi ha nervis. Però els programadors volen espectacles en català, sobretot perquè els faig jo amb la meva companyia. Com que fem veure que el públic és de fora, també és interessant parlar davant d’ells sense que ens entenguin. Hem adaptat jocs de paraules i hem introduït coses com la Renfe, una catàstrofe que no ens podíem deixar...
Quan fa que la treballeu?
Uns dos anys. És que nosaltres treballem a l’antiga! El text surt de la improvisació i l’anem rescrivint, actualitzant...
Us vau inspirar en la llegenda que el rei es perd amb la moto?
I qui no es perd, avui dia, amb la moto, amb els retards que hi ha?
A Barcelona, canviarà, encara?
Anem polint cosetes. Ahir ens vam adonar que parlem més de pressa en català, perquè és la llengua de tots. Ho vam saber perquè els canvis són molt ràpids. Era un cuita, que s’acaba el text!
És la primera obra que feu amb molts actors, escenografia...
Sempre he intentat treballar al meu nivell, no he demanat mai subvenció, però et trobes que la companyia va creixent i necessitàvem un espectacle gros. Esclar, de ser dos o un a ser nou vol dir doble furgoneta, més material... Tot és més costós, hem d’ajustar els preus. En una obra com aquesta guanyo menys que amb un monòleg, però dono feina a més gent. Ara la Ramon Llull ens està ajudant a les gires del M.A.M. i Brams, en francès.
Has tingut problemes amb els personatges?
Pocs. Saps que un dia, en comptes de cremar fotos del rei, es cremaven les meves? Els Mossos no podien detenir ningú per cremar fotos d’un actor que diu que es disfressa de rei, no és delicte. Els de l’Opus van dir que boicotejarien un pregó on feia de Papa, però l’ajuntament em va fer costat. Hi ha d’haver llibertat d’expressió!
Bé. I quins projectes tens? Perquè si us hi esteu tants anys...
És veritat! Fa set anys que estic pensant en un monòleg a l’estil de L’ombra, ja tinc avançades moltes idees! No, mira, quan acabi El llibertí, al Poliorama entrarà el Teatre Arca amb La guerra dels fràgils, de Jesús Roche, que he dirigit jo. La vam estrenar a Madrid per a Reporters Sense Fronteres. És sobre els reporters de guerra.
Ja se’n sabrà avenir, la gent, que no facis una comèdia?
La vam fer a Sant Cugat i es van sorprendre, però van aplaudir molt i a Madrid també. Jo anava mirant les cares: és molt fort veure la gent sortir d’un teatre plorant, sortien realment emocionats. Però abans faré una coseta...
Ep: notícia!
Faré els Pastorets. Em ve de gust! Ja saps que sóc un tastaolletes.
Ui, com són aquests Pastorets?
Són una bestiesa! Una adaptació que vam fer amb l’Olga de l’Estaquirot. Passa que aquest any, a Vilanova no tenim teatre. Només hi ha el Círcol Catòlic i ja hi fan els seus Pastorets. El Principal està tancat, el Bosc no existeix, l’ajuntament se’l va deixar perdre. L’Apolo es va cremar. Per això, Els Pastorets de La Unió Vilanovina... no els farem a Vilanova!
Diu que hi surten un munt de coneguts! Ei, acabo de veure aquí, al Celler, el Xavier Mestres, el desmemoriat d’El cor de la ciutat. Què passa a Vilanova que malgrat la Renfe hi ha tan bon rotllo?
No ho sé. És simptomàtic que hi hagi un monestir de budistes al mig del Garraf. Potser som al centre neuràlgic d’alguna cosa.
I fer els Pastorets allà? Són prou oberts els budistes?
Hi hauria gent, eh! Els Pastorets perduts pel Garraf... T’imagines?
11 de novembre de 2007
Actor, coautor i codirector de 'Protocol per a camaleons', una sàtira esbojarrada sobre el sistema protocol·lari i els imprevistos d’última hora
Toni Albà no para mai. Escriu, dirigeix i produeix diversos espectacles de la seva companyia o d’altres en què no necessàriament hi actua. Té un estudi taller on, entre tots, construeixen els decorats i tothom aprèn a maquillar-se. Ho comparteix amb les seves col·laboracions al Polònia i al Minoria Absoluta. Ara és al Sant Andreu Teatre amb Protocol per a camaleons, que recrea l’esbojarrada inauguració d’una exposició que reuneix els quadres més importants del món i s’ha de retransmetre en directe per a milions d’espectadors.
A les prèvies, el Protocol... tenia la característica de ser en castellà sense que ningú se n’adonés.
Perquè els personatges són castellans. És una caricatura del sistema protocol·lari espanyol, que es caracteritza en què, per càlculs que facin, tothom està insegur a última hora, sempre hi ha nervis. Però els programadors volen espectacles en català, sobretot perquè els faig jo amb la meva companyia. Com que fem veure que el públic és de fora, també és interessant parlar davant d’ells sense que ens entenguin. Hem adaptat jocs de paraules i hem introduït coses com la Renfe, una catàstrofe que no ens podíem deixar...
Quan fa que la treballeu?
Uns dos anys. És que nosaltres treballem a l’antiga! El text surt de la improvisació i l’anem rescrivint, actualitzant...
Us vau inspirar en la llegenda que el rei es perd amb la moto?
I qui no es perd, avui dia, amb la moto, amb els retards que hi ha?
A Barcelona, canviarà, encara?
Anem polint cosetes. Ahir ens vam adonar que parlem més de pressa en català, perquè és la llengua de tots. Ho vam saber perquè els canvis són molt ràpids. Era un cuita, que s’acaba el text!
És la primera obra que feu amb molts actors, escenografia...
Sempre he intentat treballar al meu nivell, no he demanat mai subvenció, però et trobes que la companyia va creixent i necessitàvem un espectacle gros. Esclar, de ser dos o un a ser nou vol dir doble furgoneta, més material... Tot és més costós, hem d’ajustar els preus. En una obra com aquesta guanyo menys que amb un monòleg, però dono feina a més gent. Ara la Ramon Llull ens està ajudant a les gires del M.A.M. i Brams, en francès.
Has tingut problemes amb els personatges?
Pocs. Saps que un dia, en comptes de cremar fotos del rei, es cremaven les meves? Els Mossos no podien detenir ningú per cremar fotos d’un actor que diu que es disfressa de rei, no és delicte. Els de l’Opus van dir que boicotejarien un pregó on feia de Papa, però l’ajuntament em va fer costat. Hi ha d’haver llibertat d’expressió!
Bé. I quins projectes tens? Perquè si us hi esteu tants anys...
És veritat! Fa set anys que estic pensant en un monòleg a l’estil de L’ombra, ja tinc avançades moltes idees! No, mira, quan acabi El llibertí, al Poliorama entrarà el Teatre Arca amb La guerra dels fràgils, de Jesús Roche, que he dirigit jo. La vam estrenar a Madrid per a Reporters Sense Fronteres. És sobre els reporters de guerra.
Ja se’n sabrà avenir, la gent, que no facis una comèdia?
La vam fer a Sant Cugat i es van sorprendre, però van aplaudir molt i a Madrid també. Jo anava mirant les cares: és molt fort veure la gent sortir d’un teatre plorant, sortien realment emocionats. Però abans faré una coseta...
Ep: notícia!
Faré els Pastorets. Em ve de gust! Ja saps que sóc un tastaolletes.
Ui, com són aquests Pastorets?
Són una bestiesa! Una adaptació que vam fer amb l’Olga de l’Estaquirot. Passa que aquest any, a Vilanova no tenim teatre. Només hi ha el Círcol Catòlic i ja hi fan els seus Pastorets. El Principal està tancat, el Bosc no existeix, l’ajuntament se’l va deixar perdre. L’Apolo es va cremar. Per això, Els Pastorets de La Unió Vilanovina... no els farem a Vilanova!
Diu que hi surten un munt de coneguts! Ei, acabo de veure aquí, al Celler, el Xavier Mestres, el desmemoriat d’El cor de la ciutat. Què passa a Vilanova que malgrat la Renfe hi ha tan bon rotllo?
No ho sé. És simptomàtic que hi hagi un monestir de budistes al mig del Garraf. Potser som al centre neuràlgic d’alguna cosa.
I fer els Pastorets allà? Són prou oberts els budistes?
Hi hauria gent, eh! Els Pastorets perduts pel Garraf... T’imagines?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada