www.avui.cat
5 de novembre de 2007
Joan Carreras fa d'investigador i d'objecte investigat, l'escriptor Benno von Archimboldi, a l'obra '2666'
Entrevista: Joan Carreras L'actor és un dels protagonistes d'aquest '2666', que torna al Teatre Lliure
Va ser el gran èxit del passat Grec. 2666 torna dijous al Teatre Lliure per a tots aquells que es van perdre l'adaptació de la novel·la de Roberto Bolaño feta per Àlex Rigola i Pablo Ley. En parlem amb Joan Carreras, que interpreta, entre d'altres, l'investigador francès Pelletier, que estudia la figura de Benno von Archimboldi, i el mateix Archimboldi, l'escriptor prussià que té la clau de l'obra.
Amb quin dels personatges es queda?
És difícil quedar-se amb algun perquè tots van units per la trama de la història. El primer té aquesta obsessió per un personatge, per buscar-lo, admira aquest escriptor i l'idealitza. Però, de cop i volta, tu mateix, com a actor, reinventes el personatge idealitzat.
Sou objecte i subjecte alhora.
Exacte. Sóc objecte i subjecte de la mateixa història. I llavors arriba un moment en què l'espectador pot tancar el cercle després de més de quatre hores d'espectacle.
Qui és Benno von Archimboldi?
Com molts dels grans autors, tots els autors que transiten per la literatura universal, que tenen unes vides molt particulars, passa que el que transcendeix és la seva obra, però després, al llarg del temps, la gent que admira aquesta obra acaba estudiant-la, la magnifica i la deslloriga, paraula per paraula, per descobrir el significat real de la vida d'aquella persona. Hi ha una frase molt maca, a la cinquena part, que diu: "Un llibre escrit el 1768 també és el passat". Encara que hagi mort l'època, l'autor, l'impressor, els lectors, aquella edició d'aquell llibre encara hi és, encara és vigent. I allò és el passat. Archimboldi és un homenatge a tots els autors, a totes aquelles vides que es dediquen a escriure, a aquelles passions que van per sobre del bé, del mal, de les guerres, de les relacions emocionals, i que estan en aquelles ànsies per escriure, per transmetre idees.
Coneixia Bolaño abans de '2666'?
Conec Bolaño a partir de 2666, quan l'Àlex Rigola me'n va parlar. Vaig trobar que el llibre era meravellós i que portar-lo al teatre era una bogeria brutal. La dramatúrgia de l'Àlex i el Pablo Ley s'ajusta molt a la novel·la, cosa que és molt difícil de fer. A més, hem tingut molt bona resposta per part de la gent: s'hi queden, s'hi interessen, perquè l'obra té una gran qualitat i un contingut molt potent. Ara ja he llegit Los detectives salvajes, El gaucho insufrible. És un gran autor.
L'obra dura cinc hores i els seus papers suposen un desgast físic i psicològic important. S'ha preparat especialment per fer-la?
La clau, per a mi, ha estat agafar cadascuna de les cinc parts com una obra diferent. Ens plantegem l'espectacle com fer cinc obres a la vegada. Quan acabes la primera part ja tens la sensació d'haver acabat, que ja ens en podríem anar a casa. Però no.
Vostè fa un esprint final, després de quatre hores de muntatge.
Em va bé per dutxar-me... Tot plegat és un exercici de concentració molt gran i de tècnica teatral molt precisa, de fer diferents personatges, però que tots estiguin molt lligats per explicar la història. No pots fer una creació de personatge gaire elaborada, perquè segueixes sent el transmissor d'una història. Limites els espais de tots els personatges, les seves maneres de parlar, de moure's i d'estar, i ets el transmissor de la paraula.
Deu tenir el cap fet un embolic, amb tants de personatges.
Sort que dura molt... Si ho haguéssim de fer en dues hores, condensat, no sabríem on som. Però en cinc hores tens temps de pensar: ara toca aquest, ara toca l'altre, ara ve aquest. És una experiència que no pots estar eternament fent-la. No pots sopar cada nit a les dues de la matinada.
¿Aquest és el paper més important que ha fet mai?
No crec especialment en això del rol protagonista. Una de les coses que he après treballant en grup és que si et prens els papers petits com un gran repte acabes fent un gran paper. Des que sóc al Lliure, amb el Iago de l'Otel·lo, sí que és el paper més important que he fet. En aquesta obra, però, tots acaben sent protagonistes.
¿Aquest '2666' seria possible sense la companyia del Lliure?
Jo hi crec molt, en la companyia, en el treball d'equip. Quan millorem com a professionals és quan treballem en equip. És una qüestió de confiança, de companyonia, d'entendre de la mateixa manera la teatralitat. El grup s'ha unit molt amb aquest projecte.
Vostè és dels pocs actors d'aquest país que ha fet una aposta clara pel teatre.
Si tens un compromís vital amb una cosa, és fàcil descomprometre't d'altres pel camí. Ja no em costa dir no. Si he d'escollir, escullo el teatre.
5 de novembre de 2007
Joan Carreras fa d'investigador i d'objecte investigat, l'escriptor Benno von Archimboldi, a l'obra '2666'
Entrevista: Joan Carreras L'actor és un dels protagonistes d'aquest '2666', que torna al Teatre Lliure
Va ser el gran èxit del passat Grec. 2666 torna dijous al Teatre Lliure per a tots aquells que es van perdre l'adaptació de la novel·la de Roberto Bolaño feta per Àlex Rigola i Pablo Ley. En parlem amb Joan Carreras, que interpreta, entre d'altres, l'investigador francès Pelletier, que estudia la figura de Benno von Archimboldi, i el mateix Archimboldi, l'escriptor prussià que té la clau de l'obra.
Amb quin dels personatges es queda?
És difícil quedar-se amb algun perquè tots van units per la trama de la història. El primer té aquesta obsessió per un personatge, per buscar-lo, admira aquest escriptor i l'idealitza. Però, de cop i volta, tu mateix, com a actor, reinventes el personatge idealitzat.
Sou objecte i subjecte alhora.
Exacte. Sóc objecte i subjecte de la mateixa història. I llavors arriba un moment en què l'espectador pot tancar el cercle després de més de quatre hores d'espectacle.
Qui és Benno von Archimboldi?
Com molts dels grans autors, tots els autors que transiten per la literatura universal, que tenen unes vides molt particulars, passa que el que transcendeix és la seva obra, però després, al llarg del temps, la gent que admira aquesta obra acaba estudiant-la, la magnifica i la deslloriga, paraula per paraula, per descobrir el significat real de la vida d'aquella persona. Hi ha una frase molt maca, a la cinquena part, que diu: "Un llibre escrit el 1768 també és el passat". Encara que hagi mort l'època, l'autor, l'impressor, els lectors, aquella edició d'aquell llibre encara hi és, encara és vigent. I allò és el passat. Archimboldi és un homenatge a tots els autors, a totes aquelles vides que es dediquen a escriure, a aquelles passions que van per sobre del bé, del mal, de les guerres, de les relacions emocionals, i que estan en aquelles ànsies per escriure, per transmetre idees.
Coneixia Bolaño abans de '2666'?
Conec Bolaño a partir de 2666, quan l'Àlex Rigola me'n va parlar. Vaig trobar que el llibre era meravellós i que portar-lo al teatre era una bogeria brutal. La dramatúrgia de l'Àlex i el Pablo Ley s'ajusta molt a la novel·la, cosa que és molt difícil de fer. A més, hem tingut molt bona resposta per part de la gent: s'hi queden, s'hi interessen, perquè l'obra té una gran qualitat i un contingut molt potent. Ara ja he llegit Los detectives salvajes, El gaucho insufrible. És un gran autor.
L'obra dura cinc hores i els seus papers suposen un desgast físic i psicològic important. S'ha preparat especialment per fer-la?
La clau, per a mi, ha estat agafar cadascuna de les cinc parts com una obra diferent. Ens plantegem l'espectacle com fer cinc obres a la vegada. Quan acabes la primera part ja tens la sensació d'haver acabat, que ja ens en podríem anar a casa. Però no.
Vostè fa un esprint final, després de quatre hores de muntatge.
Em va bé per dutxar-me... Tot plegat és un exercici de concentració molt gran i de tècnica teatral molt precisa, de fer diferents personatges, però que tots estiguin molt lligats per explicar la història. No pots fer una creació de personatge gaire elaborada, perquè segueixes sent el transmissor d'una història. Limites els espais de tots els personatges, les seves maneres de parlar, de moure's i d'estar, i ets el transmissor de la paraula.
Deu tenir el cap fet un embolic, amb tants de personatges.
Sort que dura molt... Si ho haguéssim de fer en dues hores, condensat, no sabríem on som. Però en cinc hores tens temps de pensar: ara toca aquest, ara toca l'altre, ara ve aquest. És una experiència que no pots estar eternament fent-la. No pots sopar cada nit a les dues de la matinada.
¿Aquest és el paper més important que ha fet mai?
No crec especialment en això del rol protagonista. Una de les coses que he après treballant en grup és que si et prens els papers petits com un gran repte acabes fent un gran paper. Des que sóc al Lliure, amb el Iago de l'Otel·lo, sí que és el paper més important que he fet. En aquesta obra, però, tots acaben sent protagonistes.
¿Aquest '2666' seria possible sense la companyia del Lliure?
Jo hi crec molt, en la companyia, en el treball d'equip. Quan millorem com a professionals és quan treballem en equip. És una qüestió de confiança, de companyonia, d'entendre de la mateixa manera la teatralitat. El grup s'ha unit molt amb aquest projecte.
Vostè és dels pocs actors d'aquest país que ha fet una aposta clara pel teatre.
Si tens un compromís vital amb una cosa, és fàcil descomprometre't d'altres pel camí. Ja no em costa dir no. Si he d'escollir, escullo el teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada