www.avui.cat
22 desembre 2007
Teresa Bruna
Quim Lecina es posarà a la pell de Mozart al Romea amb el clar objectiu de recuperar la figura de Salieri
MIQUEL ANGLARILL
Quim Lecina, actor, director i productor de delicatessens sonores, és un amant amantíssim de la música. De tant en tant aparca la incerta comoditat de ser actor a sou, per l'encara més incerta passió de fer espectacles al seu gust. Fins ara, i encara roden, ha estrenat Fats jam, El viatge i Em dic Erik Satie, com tothom, totes tres amb música en directe. El 2007 l'acaba amb l'estrena de La Maga y El Club de la Serpiente al Versus Teatre (fins avui), i el 2008 el comença al Romea amb Mozart, Salieri i el Rèquiem inacabat. Són aquella mena d'espectacles que es poden anar representant anys i anys sense que el temps els afecti. És el poder de la música i el teatre en directe. De l'art en viu.
On és El Club de la Serpiente?
Cortazar el situa a París, a Saint-Germain-des-Prés, als anys 50, al taller d'un dels components d'un grup musical. Ell fa ceràmica i, a més, hi viu. El nostre és el local d'assaig d'una banda de jazz, amb un ambient auster, sense escenografia... però que arreglant quatre coses i posant llums esdevé un lloc per tocar o fer parties.
I el públic fa de públic?
Sí. És el públic de la jazz cava. I nosaltres som la banda de jazz que fa concerts. Però aquella nit tenim ganes d'explicar una història i ho fem amb les tècniques d'una banda de jazz, que canvia molt de si ho féssim amb les tècniques d'una companyia de teatre. Tots els músics hi participen com a actors. Estan encantats.
I tu també cantes?
No, però he cantat. I al Liceu, eh! Feia de tenor còmic. Però ja en tinc prou amb el que tinc: faig d'actor i director.
I aviat aniràs al Romea!
El Mozart... és molt diferent. Fa temps que volia fer un guió a una obra de Puixkin, que és el déu de la poesia russa. És una petita tragèdia curta que es diu Mozart i Salieri. Puixkin és el culpable que la llegenda s'hagi fet més gran que la realitat.
Et refereixes a la llegenda que diu que Salieri va matar Mozart?
Sí. Tothom s'ho pensa i no és veritat, s'ha demostrat científicament. El culpable de tot va ser Puixkin, perquè, en una ficció, li anava bé que Salieri enverinés Mozart. Peter Shaffer es va basar en aquesta llegenda per fer una obra de teatre, i posteriorment la va utilitzar per a la pel·lícula de Forman. Puixkin, de fet, no s'ho va inventar del tot: Salieri va morir dement i en els seus atacs deia molts disbarats. Va dir dues vegades que havia matat Mozart i només el va sentir una infermera. I la infermera ho va escampar.
I poses els punts sobre les is.
He fet una manipulació, una versió del text de Puixkin, i hi he afegit coses que tenia ganes de dir. He volgut reivindicar la figura de Salieri.
I això de Rèquiem inacabat?
Quan sembla que s'ha acabat l'espectacle, sona el Rèquiem. Mozart només en va poder escriure una part, perquè va morir, el va acabar el seu deixeble Süssmayr. Nosaltres fem només el fragment que va crear Mozart, el rèquiem inacabat. Rèquiem vol dir descansi en pau. Una manera de dir descansi en pau Puixkin, el culpable de tot això; descansi en pau Salieri, perquè ha passat a la història com un assassí i és un gran músic. I descansi en pau Mozart.
I la resta és text?
Hi ha dos actors, el Toni Sevilla i jo, dos fundadors del Lliure, que des que estàvem a Gràcia no havíem treballat junts! Ell fa de Salieri i jo de Mozart. Hi ha vuit cantants d'òpera, que a més de solistes fan el cor del Rèquiem i una formació musical de tres instruments... De vegades penso: quina sort, sense tenir diners, poder fer una cosa així, tan maca i gran!
Sense diners? No ho feu al Romea?
Però ho produeixo jo. Els vaig presentar el projecte, els va agradar moltíssim i em van dir que els interessaria fer-ho allà. Però vaig a taquilla.
Com pots moure tres o quatre obres alhora amb bandes musicals que tenen els seus propis bolos?
Buscant actuacions perquè sigui rendible! Jo ja no tinc ganes d'anar, com es va en aquesta professió, d'una manera miserable, cobrant menys que fa 10 anys. A les obres meves els sous estan per damunt del normal. Jo convinc els preus d'entrada i en responc, encara que les coses no vagin bé. Això fa que, si coincideixen els bolos, les bandes puguin pagar un substitut per a l'altre lloc perquè els interessa molt la història que fan amb mi.
Estàs content que hagin començat les obres al Lliure?
En sóc fundador i estic al patronat. Per a mi el Lliure és una etapa de la meva vida, continuo tenint el meu cor allà, però no sé què passarà, ni qui ho portarà ni com ho portarà.
22 desembre 2007
Teresa Bruna
Quim Lecina es posarà a la pell de Mozart al Romea amb el clar objectiu de recuperar la figura de Salieri
MIQUEL ANGLARILL
Quim Lecina, actor, director i productor de delicatessens sonores, és un amant amantíssim de la música. De tant en tant aparca la incerta comoditat de ser actor a sou, per l'encara més incerta passió de fer espectacles al seu gust. Fins ara, i encara roden, ha estrenat Fats jam, El viatge i Em dic Erik Satie, com tothom, totes tres amb música en directe. El 2007 l'acaba amb l'estrena de La Maga y El Club de la Serpiente al Versus Teatre (fins avui), i el 2008 el comença al Romea amb Mozart, Salieri i el Rèquiem inacabat. Són aquella mena d'espectacles que es poden anar representant anys i anys sense que el temps els afecti. És el poder de la música i el teatre en directe. De l'art en viu.
On és El Club de la Serpiente?
Cortazar el situa a París, a Saint-Germain-des-Prés, als anys 50, al taller d'un dels components d'un grup musical. Ell fa ceràmica i, a més, hi viu. El nostre és el local d'assaig d'una banda de jazz, amb un ambient auster, sense escenografia... però que arreglant quatre coses i posant llums esdevé un lloc per tocar o fer parties.
I el públic fa de públic?
Sí. És el públic de la jazz cava. I nosaltres som la banda de jazz que fa concerts. Però aquella nit tenim ganes d'explicar una història i ho fem amb les tècniques d'una banda de jazz, que canvia molt de si ho féssim amb les tècniques d'una companyia de teatre. Tots els músics hi participen com a actors. Estan encantats.
I tu també cantes?
No, però he cantat. I al Liceu, eh! Feia de tenor còmic. Però ja en tinc prou amb el que tinc: faig d'actor i director.
I aviat aniràs al Romea!
El Mozart... és molt diferent. Fa temps que volia fer un guió a una obra de Puixkin, que és el déu de la poesia russa. És una petita tragèdia curta que es diu Mozart i Salieri. Puixkin és el culpable que la llegenda s'hagi fet més gran que la realitat.
Et refereixes a la llegenda que diu que Salieri va matar Mozart?
Sí. Tothom s'ho pensa i no és veritat, s'ha demostrat científicament. El culpable de tot va ser Puixkin, perquè, en una ficció, li anava bé que Salieri enverinés Mozart. Peter Shaffer es va basar en aquesta llegenda per fer una obra de teatre, i posteriorment la va utilitzar per a la pel·lícula de Forman. Puixkin, de fet, no s'ho va inventar del tot: Salieri va morir dement i en els seus atacs deia molts disbarats. Va dir dues vegades que havia matat Mozart i només el va sentir una infermera. I la infermera ho va escampar.
I poses els punts sobre les is.
He fet una manipulació, una versió del text de Puixkin, i hi he afegit coses que tenia ganes de dir. He volgut reivindicar la figura de Salieri.
I això de Rèquiem inacabat?
Quan sembla que s'ha acabat l'espectacle, sona el Rèquiem. Mozart només en va poder escriure una part, perquè va morir, el va acabar el seu deixeble Süssmayr. Nosaltres fem només el fragment que va crear Mozart, el rèquiem inacabat. Rèquiem vol dir descansi en pau. Una manera de dir descansi en pau Puixkin, el culpable de tot això; descansi en pau Salieri, perquè ha passat a la història com un assassí i és un gran músic. I descansi en pau Mozart.
I la resta és text?
Hi ha dos actors, el Toni Sevilla i jo, dos fundadors del Lliure, que des que estàvem a Gràcia no havíem treballat junts! Ell fa de Salieri i jo de Mozart. Hi ha vuit cantants d'òpera, que a més de solistes fan el cor del Rèquiem i una formació musical de tres instruments... De vegades penso: quina sort, sense tenir diners, poder fer una cosa així, tan maca i gran!
Sense diners? No ho feu al Romea?
Però ho produeixo jo. Els vaig presentar el projecte, els va agradar moltíssim i em van dir que els interessaria fer-ho allà. Però vaig a taquilla.
Com pots moure tres o quatre obres alhora amb bandes musicals que tenen els seus propis bolos?
Buscant actuacions perquè sigui rendible! Jo ja no tinc ganes d'anar, com es va en aquesta professió, d'una manera miserable, cobrant menys que fa 10 anys. A les obres meves els sous estan per damunt del normal. Jo convinc els preus d'entrada i en responc, encara que les coses no vagin bé. Això fa que, si coincideixen els bolos, les bandes puguin pagar un substitut per a l'altre lloc perquè els interessa molt la història que fan amb mi.
Estàs content que hagin començat les obres al Lliure?
En sóc fundador i estic al patronat. Per a mi el Lliure és una etapa de la meva vida, continuo tenint el meu cor allà, però no sé què passarà, ni qui ho portarà ni com ho portarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada