www.vilaweb.cat
9 de febrer de 2009
JORDI BORDES
Barcelona
Esteve Soler va escriure Contra el progrés fa dos anys per encàrrec de la Sala Beckett, que dedicava tot el 2007 a l'autoria catalana. L'obra és un compendi de set històries en què trenca la tesi que el concepte de progrés sempre té una connotació positiva. S'ha estrenat a Alemanya (va ser una de les guanyadores de les 646 peces d'un concurs de textos a Berlín) abans que es presenti a Catalunya. L'obra, dirigida per Joan Maria Segura, la presenta la jove companyia Teatre al Detall, un grup que juga a escena formes de presentar un text, i que aconsegueix una empatia inusual amb l'espectador. L'obra es pot veure fins a l'1 de març. El director artístic de la Sala Beckett, Toni Casares, celebra l'escriptura de Soler, que recorda els contes de Calders, «fa una mirada desconcertada sobre la realitat».
És un humor corrosiu, que explora l'horror ètic. Una parella de mitjana edat reacciona amb sorpresa quan apareix un nen a casa seva per generació espontània; uns animals es revolten cansats del maltractament dels homes; una poma gegant domina un menjador sense explicació; una mestra explica un conte que resultarà transcendental. Són només alguns dels passatges que es conjuguen amb un espai musical de Xavier Mestres i una escenografia única i ambivalent de Fortià Coromina, que també va fer l'escenografia d'Evidències de Teatre al Detall. Dani Arrebola, Txell Botey i Xavi Idàñez interpreten els 19 personatges amb un to lúcidament fantasiós.
DESHUMANITZATS
El jove director, que és el responsable de l'extraordinària factura de Ruddigore o la nissaga maleïda (premi de la crítica al millor espectacle musical del 2008), apunta que la dificultat de la peça era trobar el to dels personatges perquè no es troben respostes per a la seva psicologia. La proposta ha estat presentar uns personatges deshumanitzats, el progrés els ha trastocat, és la manera com el públic podrà entendre «per què actuen així». Però, realment, els punts de partida són fets quotidians en què tothom es pot sentir terriblement identificat.
9 de febrer de 2009
JORDI BORDES
Barcelona
Esteve Soler va escriure Contra el progrés fa dos anys per encàrrec de la Sala Beckett, que dedicava tot el 2007 a l'autoria catalana. L'obra és un compendi de set històries en què trenca la tesi que el concepte de progrés sempre té una connotació positiva. S'ha estrenat a Alemanya (va ser una de les guanyadores de les 646 peces d'un concurs de textos a Berlín) abans que es presenti a Catalunya. L'obra, dirigida per Joan Maria Segura, la presenta la jove companyia Teatre al Detall, un grup que juga a escena formes de presentar un text, i que aconsegueix una empatia inusual amb l'espectador. L'obra es pot veure fins a l'1 de març. El director artístic de la Sala Beckett, Toni Casares, celebra l'escriptura de Soler, que recorda els contes de Calders, «fa una mirada desconcertada sobre la realitat».
És un humor corrosiu, que explora l'horror ètic. Una parella de mitjana edat reacciona amb sorpresa quan apareix un nen a casa seva per generació espontània; uns animals es revolten cansats del maltractament dels homes; una poma gegant domina un menjador sense explicació; una mestra explica un conte que resultarà transcendental. Són només alguns dels passatges que es conjuguen amb un espai musical de Xavier Mestres i una escenografia única i ambivalent de Fortià Coromina, que també va fer l'escenografia d'Evidències de Teatre al Detall. Dani Arrebola, Txell Botey i Xavi Idàñez interpreten els 19 personatges amb un to lúcidament fantasiós.
DESHUMANITZATS
El jove director, que és el responsable de l'extraordinària factura de Ruddigore o la nissaga maleïda (premi de la crítica al millor espectacle musical del 2008), apunta que la dificultat de la peça era trobar el to dels personatges perquè no es troben respostes per a la seva psicologia. La proposta ha estat presentar uns personatges deshumanitzats, el progrés els ha trastocat, és la manera com el públic podrà entendre «per què actuen així». Però, realment, els punts de partida són fets quotidians en què tothom es pot sentir terriblement identificat.
