www.elperiodico.cat
12 de maig de 2009
Miquel Sitjar, Sílvia Marty, Mercè Montalà i Lluís Soler, a l’obra.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Una història amb pocs personatges però amb molts girs. L’habitació de Verònica, d’Ira Levin, autor de La semilla del diablo, aporta tots els ingredients d’un gènere poc representat al nostre país. Misteri, intriga i mesurades dosis de terror psicològic en un ambient molt claustrofòbic presideixen l’acció d’una obra que eleva de mica en mica la tensió fins a convertir-la en pràcticament insuportable.
La dificultat de moure els delicats mecanismes teatrals del thriller han fet enrere molts directors. Pocs s’atreveixen a enfrontar-se a aquest gènere, excepte que els caigui a les mans una peça com la d’aquest autor, definit per Stephen King com «el rellotger suís de les novel·les de suspens». I tot i així, és un gran repte convertir-la en un espectacle teatral. S’ha de ser molt precís, perquè el llenguatge escènic no compta amb tots els recursos del cinematogràfic, entre ells el primer pla, que potencia el clima d’angoixa dels per-sonatges.
El jove Héctor Claramunt, director del muntatge que es representa al Club Capitol, ha agafat el bou escènic per les banyes i l’ha dotat d’una ambientació adequada per crear el clima realista que la trama necessita.
Tot comença quan els joves Susan (Silvia Marty) i Larry (Miquel Sitjar) són abordats en un restaurant pel senyor Mackey (Lluís Soler) i la seva dona (Mercè Montalà) per expressar-los la seva sorpresa per la semblança de la noia amb la Verònica, morta fa anys. El matrimoni convenç la Susan perquè els acompanyi fins on vivia la desapareguda per satisfer el desig de la malalta i vella germana, que continua pensant que la Verònica només s’ha absentat del seu lloc de residència.
CLIMA DE MISTERI / El que passa a partir d’aquell moment a l’habitació no és més que el resultat de l’aplicació dels mecanismes del suspens. El creixent clima de misteri atrapa l’espectador, sorprès constantment pels inesperats girs de l’acció. El fantàstic treball dels actors s’ajusta a les diferents situacions. Soler i, de manera especial, la inquietant Montalà donen la talla en els molt elaborats girs dels seus personatges. Sitjar, més en un segon pla, compleix amb la seva comesa i a Marty li toca ballar amb el rol més difícil, al qual malgrat la seva menor experiència damunt els escenaris aconsegueix donar, després d’un inici irregular, el perfil dramàtic que requereix.
12 de maig de 2009
Miquel Sitjar, Sílvia Marty, Mercè Montalà i Lluís Soler, a l’obra.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Una història amb pocs personatges però amb molts girs. L’habitació de Verònica, d’Ira Levin, autor de La semilla del diablo, aporta tots els ingredients d’un gènere poc representat al nostre país. Misteri, intriga i mesurades dosis de terror psicològic en un ambient molt claustrofòbic presideixen l’acció d’una obra que eleva de mica en mica la tensió fins a convertir-la en pràcticament insuportable.
La dificultat de moure els delicats mecanismes teatrals del thriller han fet enrere molts directors. Pocs s’atreveixen a enfrontar-se a aquest gènere, excepte que els caigui a les mans una peça com la d’aquest autor, definit per Stephen King com «el rellotger suís de les novel·les de suspens». I tot i així, és un gran repte convertir-la en un espectacle teatral. S’ha de ser molt precís, perquè el llenguatge escènic no compta amb tots els recursos del cinematogràfic, entre ells el primer pla, que potencia el clima d’angoixa dels per-sonatges.
El jove Héctor Claramunt, director del muntatge que es representa al Club Capitol, ha agafat el bou escènic per les banyes i l’ha dotat d’una ambientació adequada per crear el clima realista que la trama necessita.
Tot comença quan els joves Susan (Silvia Marty) i Larry (Miquel Sitjar) són abordats en un restaurant pel senyor Mackey (Lluís Soler) i la seva dona (Mercè Montalà) per expressar-los la seva sorpresa per la semblança de la noia amb la Verònica, morta fa anys. El matrimoni convenç la Susan perquè els acompanyi fins on vivia la desapareguda per satisfer el desig de la malalta i vella germana, que continua pensant que la Verònica només s’ha absentat del seu lloc de residència.
CLIMA DE MISTERI / El que passa a partir d’aquell moment a l’habitació no és més que el resultat de l’aplicació dels mecanismes del suspens. El creixent clima de misteri atrapa l’espectador, sorprès constantment pels inesperats girs de l’acció. El fantàstic treball dels actors s’ajusta a les diferents situacions. Soler i, de manera especial, la inquietant Montalà donen la talla en els molt elaborats girs dels seus personatges. Sitjar, més en un segon pla, compleix amb la seva comesa i a Marty li toca ballar amb el rol més difícil, al qual malgrat la seva menor experiència damunt els escenaris aconsegueix donar, després d’un inici irregular, el perfil dramàtic que requereix.
