Els Pastorets de Mataró s'estrenen sota la direcció de Josep Rodri
Sant Esteve segueix sent Sant Esteve. Els canelons són els de sempre, la mandra no falla i els Pastorets? doncs també hi segueixen sent. S’anticipaven canvis, s’explicaven apostes, s’alçaven expectatives i el que va passar a la Sala Cabañes no va distar tant del que és habitual. Sobretot en allò transcendent d’una obra teatral. Altra cosa seran els ornaments. L’envit de Josep Rodri com a flamant director s’encarna en cinc apostes clares i diferenciades que han de passar revista.
Rodri diu que els Pastorets són un conte. Dos nens en pijama el descobreixen en unes golfes i hi entren. En participen, s’hi interessen. Nen i nena que amb ritus de no entendre-hi massa del que s’hi dóna guien l’escena. L’aposta pot agradar o no, però el concepte no grinyola i això potser ja és molt. Entronca bé el pròleg, és mesurat en els actes però es passa al final. Un crit de la mare dels nens trenca la darrera disputa d’Àngel i dimoni i li fa mal perquè interpretativament és un diàleg que creix i queda escapçat. No es trenca l’apoteosi, com es volia, es trenca la prèvia, l’escalfament. I es refreda massa la cosa.
Rodri ‘trenca la quarta paret’. I ho fa de forma molt continguda, d’aquí l’encert. Passen a platea poques coses i prou ben triades amb l’excepció del ball de pedretes que els dos tontos fan que ningú estigui pendent dels menuts, una de les marques de la casa. Per la resta, correctes però comptades les galetes i bona la busca d’en Jonàs a la Lluna.
Interpretació millorable
Rodri volia millorar interpretació i música. I ha quedat lluny. Més enllà que només raja quan n’hi ha, als primers papers se’ls veu treball i pedra picada però també debilitats generalitzades, sensació de poder donar més. Al rigor i el bagatge del director li pressuposàvem un salt qualitatiu en interpretació que s’intueix però no esdevé, tot i que les apostes siguin fermes i el treball sobre l’escenari estigui fora de tot dubte. En aquest sentit és meritòria la feina de la parella de tontos que –amb carinyo– s’apropen més a la jubilació que no pas a la pubertat i que recuperen –massa, perquè els mites són irrecuperables– els ‘gags’ de la mítica parella d’Anglas i Segura. La saca els va quedar gran. S’estrenaven dimoni i Àngel i s’hi notava. Potser del millor el fill pròdig. Pel que fa a l’orquestració, Jordi Lluch recupera un so més curat però s’entrebanca on quasi sempre: en els cors. Aquí cal destacar les veus femenines, de nivell, però suspendre en la coordinació quan es canta i s’interpreta. Aquí es pot parlar d’un pròleg que canvia alguna recepta i, també, està un pèl al dente. Per malícia es destacaria les nimfes, que ensenyen pit i cuixa.
Agnosticisme, necessari?
Rodri volia un canvi agnòstic i és difícil saber si el troba. Ha tret músiques com les de la Casa de Maria, transgredeix trencant l’apoteosi però els Pastorets en línies generals no han canviat tant. Més enllà de les quatre monges que mai fallen amb busos inclosos, és de dubte que algú encara tingui en l’espectacle una dosi de droga religiosa. Altra cosa és que, des de dins o des de fora de la Sala i amb una cosa com els Pastorets, qualsevol canvi sempre fa trontollar fonaments i conviccions. El dogma dels Pastorets és a la vegada estigma perquè, com a les bones cases, cada una de les 350 persones que en participen tenen un director a dins. I el canvi esdevé catarsi. Higiènica? Està clar. Enllestida? És de confiar que no.
Per acabar, Rodri volia “posar una marxa més” a l’obra i per Sant Esteve les ressaques o les novetats ho van impossibilitar. L’obra no va sobrada de ritme com tampoc s’entendria que un dia algú els volgués fer a contrarellotge. Alguna incidència o error tècnic va acabar de fer el fet.
Sortint de la Sala un tenia la sensació que les altes expectatives quedaven llargues. No han canviat tants els Pastorets, no és tant el cicló Rodri i sí que hi ha camp per córrer. Totes les opinions són lícites i els canvis no han de ser escopits de per si. A l’obra li convenia un Rodri pel que pugui fer de cara a l’any vinent i pel que en pugui quedar després. Al programa d’actes es queixa, el director, de la idea preconcebuda que els Pastorets van sols i que s’activen al novembre. Per l’any que ve quedarà, doncs, que “l’invent” de Rodri solucioni algun problema. De moment té càrrega però falla en algun detall. Com el gin-tonic al que li sobra tònica o li falta gel. Però que puja, al cap i a la fi.
Publicat per
Cugat Comas
Foto : Anna Aluart
www.totmataro.cat
27 desembre 2010
