“El Mikado” l’he agafat com un gran repte. És molta la responsabilitat de dirigir el musical més representat de la història. No hem d’oblidar, que el gènere del musical va néixer a partir de les operetes de Gilbert & Sullivan. Així doncs, el Mikado és el musical dels musicals.
Des de Sala Cabanyes i amb l’elenc que hem creat, hem volgut oferir una nova visió del musical. La nostra companyia està formada per 12 actors que interpreten els 13 personatges de l’obra i que a més, fan els
diferents cors de les respectives cançons. L’objectiu de formar un grup reduït d’actors ha estat per diversos motius: en primer lloc, per tal d’aconseguir un
grup cohesionat que actuï com una sola unitat; i en segon lloc, degut a la voluntat de la companyia de sortir de bolos per tot el territori català. Cal dir, que des del dia que vaig veure el Mikado de Dagoll Dagom, i posteriorment la versió que van fer dels Pirates, vaig tenir una certa fascinació pel treball d’aquest duo anglès. En primer lloc, per l’excel•lent qualitat dels llibrets de W. S. Gilbert, on els seus textos, escrits a finals del segle XIX, encara són frescos i àgils, amb unes situacions que ratllen l’absurd, on es va complicant cada cop més el conflicte i que, finalment, s’acaba resolent amb un joc de paraules. I en segon lloc, per la refinada música de Sullivan, que, com a resultat, et dóna una combinació perfecte. La traducció que hem utilitzat, és la que va fer el Xavier Bru de Sala per
Dagoll Dagom, dotant el text d’un caire molt actual, però sempre respectant aquest punt satíric amb el que es va escriure, i procurant mantenir el vers i la rima de totes les peces musicals.
En la posada en escena, he volgut dotar l’espectacle del dinamisme que caracteritza els musicals actuals, deixant un mica enrere el concepte operístic amb el que va ser concebuda. He jugat amb una escenografia simple: una tarima de color fusta, formada per diferents desnivells, centrada enmig d’un escenari totalment negre on succeeix tota l’acció. Aquest decorat totalment minimalista, creat per l’Enric Punsola i el Marc Abril, està contrarestat amb una caracterització dels personatges molt rica: un vestuari, creat per la M. Àngels Mogas, i un maquillatge i un disseny de perruqueria, creats per la Núria Dominich i la Margarita Boladeras. Tot plegat, amb una estètica, que recorda el Japó clàssic, tal i com els autors van plantejar en el moment d’escriure l’obra. I complementant aquest aspecte visual, el Miquel Vellvehíha dissenyat una il•luminació molt acurada amb l’acció dramàtica, i molt espectacular amb els números musicals.
Els personatges, els he volgut carregar de molta ironia i sàtira. Sempre partint de la base, que van ser creats com a una crítica a la societat anglesa del segle XIX, i que si analitzem aquests estereotips, actualment no han passat de moda. Tot el contrari, encara tenim el polític corrupte, els que busquen buits legals per salvaguardar-se d’algunes lleis, etc. El treball d’interpretació que han fet els actors, s’ha basat en aquest estereotip. Sempre buscant la organicitat de cada moment de l’acció dramàtica per, finalment, afegir-hi aquest punt satíric tant a la posició corporal, a la modulació de la veu, com a l’energia i la intensitat del propi personatge. Buscant així, una interpretació un pèl exagerada, a l’estil de la commedia dell’arte, però sense perdre el motor intern que mou cadascun dels personatges a l’hora d’aconseguir el seu objectiu. A l’apartat musical, ens hem basat en l’adaptació que va fer el Joan Vives per Dagoll Dagom, on es respecta el caire clàssic de la instrumentació, però a l’ hora s’hi afegeixen alguns aspectes de música moderna, com ara algun toc de
percussió, que donen un aire més amè a tota la partitura. La direcció musical de la nostra versió, ha anat a càrrec de la Laura Martínez, que juntament, amb el Xavier Codony, han estat els encarregats de fer els arranjaments, adaptant, en tot moment, la partitura a les necessitats de la posada en escena i als propis personatges. Tot això ben recolzat amb una bona sonorització, creada pel Jordi Ribas i l’Àngel Valverde, per fer la perfecte simbiosi entre música i veus. Les coreografies, creades per la Heidi Consegal, s’han tenyit de l’estil del Japó clàssic: moviments molt protocol•laris (sobretot en el cor femení), moviments concrets i concisos, etc. S’ha buscat la mobilitat dels personatges en tot moment, per trencar amb l’estil operístic, de tenir els personatges plantats al mig de l’escena mentre canten els seus temes. Amb totes aquestes premisses, he volgut modernitzar un espectacle que es va estrenar fa 126 anys, sense perdre l’essència clàssica, per acostar-lo més als musicals del segle XXI.
Marc Molina
Director Director
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada