Don Juan, titella i seductor

Original versió del personatge mític en el Dia Mundial del Teatre

La nau de Can Gassol es va tornar a omplir de públic per veure un bon espectacle. Va ser divendres passat i s'hi presentava 'Don Juan. Memòria amarga de mi', de la companyia Pelmànec. I com que coincidia amb el cap de setmana del Dia Mundial del Teatre, l'obra va estar precedida per una petita actuació d'un dels grups de joves de l'Aula de Teatre de l'Institut Municipal d'Acció Cultural, amb la lectura del manifest internacional que aquest any ha escrit la ugandesa Jessica A. Kaahwa, dramaturga, actriu, directora, investigadora i impulsora d’iniciatives que promouen la utilització del teatre com a eina universal per al diàleg, la transformació social i la pau.

Orgullosa decrepitud
'Don Juan. Memòria amarga de mi' és una peça interessant, dirigida per Maria Castillo, que ha estat composta per Miquel Gallardo i Paco Bernal a partir de textos propis, d'altres de Josep Palau i Fabre i de fragments, alguns molt coneguts, de les cèlebres versions sobre el mite de l'etern seductor i saltamarges originàries de Tirso de Molina, Molière i Zorrilla. Aquesta versió, a diferència de l'enfocament que en fan els clàssics, presenta el protagonista al capdavall de la seva vida, vell, malalt i acollit en un convent. Allà, el Prior del lloc encarrega la tasca d'atendre'l al frare més inexpert. I és justament en les relacions singulars i desiguals que s'estableixen entre el cràpula i el seu cuidador i en la manera com evolucionen, on rau l'atractiu principal d'aquest muntatge. Al començament són tenses, perquè, bo i la decrepitud senil, Don Juan continua defensant la seva amoral concepció del món, presumeix de les insídies amoroses que ha perpetrat i fa burla constant de la religió. Però tots dos acabaran establint un corrent d'afecte malgrat les profundes diferències que tenen. Al final hi haurà un desenllaç sorprenent, amb assassinats inclosos, i es produeix l'esperat retrobament del conquistador amb l'única dona que l'esquiva i ell no pot enganyar: la Mort.

Ninots ben vius
A escena hi apareixen quatre tipus, amb la particularitat que tres són titelles: Don Juan, el Prior i la Dama-Mort. Es tracta de figures de mida natural, notablement expressives, construïdes pel titellaire maresmenc Martí Doy. L'única presència humana, Miquel Gallardo, interpreta el jove frare i a la vegada acciona i fa parlar amb diferents registres de veu a la resta de ninots amb tanta habilitat que aconsegueix dotar-los d'una ànima pròpia. Aparentment tot és molt senzill, però cada detall està cuidat al màxim. El guió és suggerent i conté la dosi d'intriga justa. Les projeccions, simples però efectives, ajuden a situar l'univers pervers del seductor sense escrúpols ni penediment, finalment humanitzat. L'escenografia mínima i la il•luminació precisa subratllen l'aire màgic de l'acció. Però el que realment impacta és l'immens treball tant físic com de control interpretatiu de Gallardo, que a partir de la dissociació entre actor-manipulador i personatges-titelles arriba a conferir emoció i vida a tots els elements. La satisfacció i els aplaudiments del públic van corroborar divendres l'interès d'aquest 'Don Juan. Memòria amarga de mi' que ha estat a bastament reconegut i premiat des de la seva estrena al maig del 2009.

publicat per
Comas soler
www.totmataro.cat
29 de març de 2011