La millora musical, el millor dels Pastorets

La millora musical, el millor dels Pastorets

El segon any de Josep Rodri a la direcció presenta poques novetats a escena

I ja va passar. Ja va ser Sant Esteve, ja es va alçar el teló de la Sala Cabanyes i ja s’hi van veure els Pastorets. Una obra que comença i pel calendari atzarós s’estarà a la nevera fins per Reis però que ja en la seva estrena va posar llum pública sobre la feina de Josep Rodri, en el seu segon any de director.
El segon any dels directors pot ser el de rematar, el de l’ambició o el de quatre retocs, arrodonir alguna posta, passar el dia, empènyer l’any. Rodri ha optat pel segon camí i, sembla, que desistit de canviar algunes coses que no li agradaven, s’ha deixat de baralles i ha incidit on podia i tenia bones cartes, en la música. L’orquestra i els cors que porta Jordi Lluch sonen més que bé, del milloret dels darrers temps de memòria pastoril. Són, clarament, la notícia grata.

Factoria Rodri
Quan Toni Grané va encomanar a Josep Rodri la barcassa vetusta dels Pastorets hi buscava l’atreviment del jubilat modern, del contemporani, del saberut cultural. Hi buscava l’efecte Rodri. Ell, preciosista en el gust musical, ha obrat que allò soni excepcionalment bé, ha estat valent amb apostes de concepte d’obra i amb algun personatge nou. Els canvis d’enguany no hi eren, per Sant Esteve, però sí que es va poder veure i valorar en positiu les apostes heretades de l’any anterior. En els papers de tontos, de Naïm, de Sant Miquel i sobretot de dimoni on Santi Clavell va estar, un descuit de guió a banda, proper a immens. Fa un any tentinejava i ara capitaneja el paper de Satanàs amb mestria. Això també és factoria Rodri.
Per tant tenim una música de nivell, un treball coral de musical i uns primers papers de notori treball i amb molta pedra picada darrera. Però els Pastorets de Sant Esteve són un caneló amb un farcit especial, els de la Sala que tot ho qüestiona, on cop ja s’ha dit altre cop cadascuna de les 350 persones que hi ha rere l’engranatge de l’obra són un director. Pitjor que el Camp Nou.

I aquí continua trontollant la conceptualització dels nens, es continuen qüestionant canvis de Rodri com eliminar la música de la Casa de Maria o es continua arrufant el nas amb segons què. Però, sincerament, els Pastorets de Mataró són a una dimensió de ciutat que sobrepassa el propi fet i dinàmiques de la Sala i que, per tant, s’ha de valorar com un espectacle del nivell i el mèrit que tenen, que és molt. Aquí si l’un és agnòstic i el de més enllà s’enfada no interessa. Interessa el com. El què, per fer tertúlies. El com, el resultat d’allò públic és i ha de ser l’únic objectiu.

I en aquest punt el pròleg fluixeja i fluixeja bastant. I en aquest punt s’ha d’aplaudir que algunes perles de la factoria Rodri del primer any s’hagin ajustat. I en aquest punt cal aplaudir que es trenqui la quarta paret amb la cura que es fa. Els Pastorets de Mataró són un valor de ciutat, altíssim, que mereix –més després l’afirmació fatalista de Grané que no els queden 10 anys– deixar de funcionar amb inèrcia i fer-ho amb la il•lusió al servei de la tradició. Enguany en són exemples el bo i el dolent del vist per Sant Esteve. La tradició és bona, la inèrcia nociva

PUBLICAT PER
CUGAT COMAS
FOTOS DE ANNA ALUART
WWW.TOTMATARO.CAT
28 DE DESEMBRE DE 2011