La fusió de llenguatges i la participació
atreu uns 18.000 espectadors al festival estratègic d’Olot
Divendres a la nit a Olot. Mentre a
l’espectacle Sweet fever el coreògraf Pere Faura feia ballar un grup de joves
com John Travolta a Saturday night fever, en un altre punt de la vila se sentia
un tro: l’obra Welcome, de la companyia Amebeu, arrenca amb una explosió que
interromp una festa i tot seguit converteix el públic en una corrua de
refugiats. Tots dos espectacles s’han pogut veure dins la vuitena edició del
festival Sismògraf i són representatius d’una de les senyes d’identitat de la
dansa actual: la hibridació. Els coreògrafs fusionen sense complexos tots els
llenguatges que tenen a l’abast, a més de la dansa, els textos, els objectes,
el vídeo... “La música de fusió no ens fa por, però encara hem d’explicar que
un espectacle barreja circ i dansa”, afirma la directora artística del
festival, Tena Busquets. Un altre espectacle molt revelador de fins on pot
arribar la fusió és O.V.N.I, del Col·lectiu Big Bouncers, una reflexió sobre
l’obsolescència dels objectes governada per una veu que recorda el robot HAL
9000 de 2001: una odissea de l’espai.
Les obres de Pere Faura i els Amebeu també
reflecteixen l’afany del festival perquè assistir a espectacles de dansa es
converteixi en una activitat quotidiana. I festiva. De fet, Pere Faura es
convertirà en una mena de Foraster de la dansa en un programa que s’emetrà a la
televisió catalana, en què a cada capítol crearà un espectacle amb un
col·lectiu determinat. Aquesta mateixa idea forma part també de l’espectacle
del Colectivo Lamajara: Dispositivo LABranza sorgeix d’inspirar-se en els
moviments dels pagesos a l’hort i desenvolupar-los a nivell coreogràfic amb un
grup de voluntaris, en aquest cas de Mataró. “Volem que la dansa estigui
present a la vida de la gent”, subratlla Busquets.
L’edició d’aquest any del Sismògraf és la
tercera que ha funcionat com a mercat estratègic de la dansa a Catalunya. Va
finalitzar ahir a la nit amb una xifra de públic d’uns 18.000 assistents, uns
3.000 més que el 2016, en què ja va créixer un 25% respecte de l’any anterior.
Tena Busquets no perd de vista aquestes xifres, però no els dona un valor
absolut: “Estem més preocupats per la qualitat que per la quantitat”, diu.
Les places d’Olot, plenes per veure els
espectacles de carrer de la programació -una trentena d’un total de 48-,
oferien una bona imatge. Com Amortal combat, l’esbojarrada fusió de ballet,
boxa i dansa contemporània de Los Moñekos o el primer espectacle coproduït
conjuntament pel Sismògraf i el festival Trapezi: Mira-T, de Circ Pànic. “Estem
en un altre moment, ja no hi ha competència. Ara tots els festivals treballem
molt junts per trobar el màxim de complicitats”, diu Busquets. Una companyia
que té molt clar el desig de col·laboració són els bascos Kukai Dantza: a les
ordres de Marcos Morau, coreògraf de La Veronal, ja van fer Oskara (l’espectacle
que té més nominacions als pròxims premis Max), i enguany han presentat un
quartet electritzant amb els Brodas Bros, Topa. “No és estrany que Oskara
tingui tantes nominacions, perquè és una obra extraordinària. M’agradaria que
hi hagués una Kukai Dantza a Catalunya, tenint en compte fins on ha arribat a
partir de la dansa d’arrel. El govern basc els ha donat suport, però ells tenen
l’ambició”, explica Busquets.
La situació del sector s’ha colat en alguns
espectacles com Sweet precarity, també de Pere Faura, o Amortal combat, en què
un home en mata un altre mentre li diu: “Et trauré la incertesa de ser un
artista a Espanya”. “L’ecosistema va creixent, però hem de lluitar per les
condicions dels treballadors de les arts en viu”, afirma el gerent de
l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya, Cèsar Compte, mentre
reclama la possibilitat de produir més i en bones condicions, i l’intercanvi
dins de l’Estat, com el que promouen amb el cicle Circula. “El sistema català
és molt diferent del dels Països Baixos. Allà les companyies reben subvencions
i beques anuals i poden oferir les produccions a preus més assequibles”, afirma
la programadora holandesa Ellen Blom, que visitava el Sismògraf per primera
vegada. “Importar una companyia catalana és car si no és un espectacle per a
una sala de 800 persones”.
Publicat per
Antoni Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada