El gran impacte visual de la mirada de Raimon
Molins a 'La gavina', de Txékhov
És el tancament de la Trilogia de la
imperfecció que ha proposat aquesta temporada l'activa i inquieta Sala Àtrium,
a partir de tres personatges femenins de la dramatúrgia universal tan potents
com són la Nora (de Henrik Ibsen), la Júlia (d'August Strindberg) i la Nina
(d'Anton Txékhov). En aquesta última, en la peça del mateix nom que fa una
revisió de La gavina, se sent la frase que seria el lema i el llegat d'aquesta
atrevida aventura escènica de Raimon Molins, el director d'Àtrium. «¡Són necessàries
formes noves!», diu l'escriptor frustrat Kostia, en presència de la Nina,
l'aspirant a actriu que persegueix la utopia, encara que el seu fracàs no la
faci dubtar d'un temps futur molt millor. Ho va sentenciar Txékhov a través
d'un dels seus personatges i encara manté, més d'un segle després, plena
vigència.
Perquè aquestes formes noves són les que ha
plantejat aquesta trilogia que ha jugat amb l'experimentació i el maridatge
entre el llenguatge teatral i audiovisual. En el risc sempre hi ha la clau de
projectar-se cap al futur, amb el peatge -inevitable, però assumible és clar-
que les intencions poden anar no acompanyades del millor resultat. No ha passat
així en una triple proposta que, amb les seves imperfeccions, es tanca amb un
balanç òptim.
UN PAS MÉS
És a Nina on Molins fa un pas més en aquesta
desconstrucció teatral. No ha tingut manies i, com era previsible, ha sotmès
l'original a una retallada majúscula. L'actriu novella Nina (Gal·la Sabaté) i
l'escriptor frustrat Kostia (Jordi Llordella), enamorat d'ella, són els dos
únics personatges que veurem en escena. Sí que en sobrevolen en la peça altres
de l'original, com la mare de Kostia, una veterana actriu d'èxit a Moscou que
ignora el seu fill, i Trigorin, un famós autor per qui Nina se sent atreta
sense ser en el seu cas corresposta.
EL+
La força visual de les projeccions, el treball
entregat dels dos intèrprets i el risc de la proposta de Molins.
EL-
La dificultat de seguir el muntatge si no es
té un gran coneixement de l'original de Txékhov.
La valenta aposta de Molins té la pega que pot
provocar confusió als espectadors no iniciats, a aquells que no estan gaire al
cas de La gavina. Perquè la seva Nina arrenca de forma molt atmosfèrica, sense
que la protagonista pronunciï cap paraula, i guanya més vol textual quan
dialoga amb el Kostia. Molins ho redueix tot a dos dies, quan l'original es
desenvolupa en dos anys. El primer de Nina té lloc amb la noia a Moscou, on no
podrà complir el seu somni, i la segona escena, un dia abans, en una casa de
províncies. Sabaté s'hi mou amb una mirada intensa i una manera de fer idònies
per a la desolació de la Nina.
Llordella també dona el to d'un Kostia
desorientat. Igual de protagonista que tots dos és una cuidada escenografia i
un no menys brillant ús del vídeo, amb projeccions d'ombres que creen una
atmosfera d'il·lusions i fantasmes que els persegueixen a tots dos. Respon,
sens dubte, a la idea de buscar noves formes teatrals. Un objectiu sense data
de caducitat.
Publicat per
Foto : Cristina Sànchez
José Carlos Sorribes - @jcsorribes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada