'Hamelin', el fenomen teatral de l'any, arriba a Barcelona

L'obra de Juan Mayorga s'estrena divendres al Romea després de triomfar als Max

Juan Mayorga, ahir, en una barra d'una cantonada del Raval barceloní, al costat del Teatre Romea.
Foto: RICARD CUGAT

ELENA HEVIA
BARCELONA
Fa uns tres anys, molt pocs coneixien Juan Mayorga (Madrid, 1965). "Jo era un estrany i crec que ho continuo sent però començo a pensar que les meves rareses són compartides per altres", diu. Un Premio Nacional i quatre flamants Max que avalen el muntatge de la seva última obra, Hamelin, inspirada en el cas Raval, l'han convertit en l'home de teatre de moda. I no obstant, la moda té poc a veure amb els textos complexos d'aquest autor d'aspecte tímid, verb concèntric i amable calidesa.La sorpresa --i ho és per a Mayorga el primer-- ha estat connectar amb el gran públic. Ho va fer a La Abadía de Madrid sota la direcció d'Andrés Lima i els seus companys d'Animalario, i molt possiblement tornarà a fer-ho al Teatre Romea, on la peça s'estrena divendres amb Nieve de Medina en el paper que a Madrid va fer Blanca Portillo. Per a Guillermo Toledo i Alberto Sanjuán, el ganxo del repartiment, només té paraules d'admiració: "Són dos dels actors més taquillers d'aquest país i no tenen necessitat de fotre's la pallissa de fer teatre. Però aquí els tens. Es prenen aquesta maltractada paraula anomenada compromís molt seriosament".Una frase de Txékhov, que parla de l'aparent importància d'escriure una obra sobre Sòcrates i de la dificultat de fer-ho sobre la cuinera a la qual veus cada dia, li ha donat la clau dels seus últims treballs, Animales nocturnos (la immigració) i Hamelin (la pederàstia). "Vaig intentar posar cara a aquestes notícies tremendes que assalten les pàgines dels diaris i això implica mirar la gent a la cara".
REPULSA I COMPRENSIÓ
Sigui dit d'entrada que Mayorga i Animalario estan convençuts que la violència exercida contra els nens és inacceptable, però això no evita un esforç per intentar comprendre a tothom. Els pares que han fet els ulls grossos, els fills que han perdut la innocència i el pedòfil que també sent amor però sap que el seu desig és terrible. "Jutjar els pobres des de la nostra còmoda posició de gent de bé és molt fàcil. Però també és farisaic. Vivim en un jardí i no mirem fora".I està comprovat: un tema tan vidriós provoca molt debat a la sortida de la sala. "El teatre serveix perquè la gent examini la seva vida. Per això les idees que importen són les de l'espectador, no les de l'autor. I precisament per això, l'obra és ambigua, com la vida mateixa, i provoca la conversa sobre la responsabilitat de cadascú". De fet, l'autor està sorprès de la quantitat de gent que se li acosta per confessar haver patit maltractaments en la infància.Mayorga és pare i té una nova filla en camí, a la qual dilluns va dedicar el seu Max. Però la paternitat no l'ha convertit en algú temorós."Abans de ser pare, un amic, que sí que ho era, em va dir que quan tens un nen estimes més els altres nens. I jo hi afegiria: quan tens un nen estimes més a tothom. D'alguna manera els nens t'ajuden a estimar. De cop i volta veus algú danyat i et preguntes: '¿i si aquest fos el meu fill?'".Altres històries esperen Juan Mayorga en el futur, fins i tot al marge dels seus col.legues d'Animalario. A la directora Helena Pimenta li ha escrit una nova obra, El chico de la última fila, que segueix l'enrarida relació d'un professor i un alumne a través de les redaccions que el segon escriu al primer. "Diuen que la meva mirada és molt negra, però fins i tot en les meves obres més fosques sempre hi ha un lloc per a l'alegria".

Noticia publicada a la pàgina 72 de l'edició de 15/3/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF