l'opinió a escena - viatge a qualsevol lloc

cap gros
17 de març de 2006

per Enric Hernàndez i Benito, llicenciat en art dramàtic
Efectivament, a qualsevol lloc
Què dir d’una funció de segona temporada que ha obtingut tants premis al Concurs de teatre còmic de Les Garrigues, després de fer un intensiu de cap de setmana havent vist Paradís, el Circ Raluy i els Jashgawronsky Brothers?... Doncs el que realment vaig sentir: el retorn als orígens i a les nostres realitats més properes; al teatre d’aficionat que llueix pels seus desequilibris en els participants; al teatre de no sempre masses butaques plenes o de les butaques plenes de familiars i/o amics dels que surten a escena; al teatre que té moltes coses a envejar però que li queda un llarg camí per recórrer per aconseguir els objectius que potser es proposa el seu director;...Llavors és quan el viatge que has de fer amb les paraules el fas amb l’anècdota, i el somriure que han de produir els diàlegs absurds a l’espectador el produeix aquell actor que quan creu que no el mira ningú es preocupa de mirar, volent dissimular sense saber-ne, qui seu a platea avui; aquells dos que no hi ha manera que vagin alhora quan n’haurien d’anar; aquell altre que sembla que s’hagi estrenat fa poc i el fet de sortir a escena, faci el que faci, ja li fa gràcia; aquell que s’ha descuidat de posar-se el nas de pallasso i el porta sota la barbeta, en comptes de sobre el seu nas; aquella que se l’hauria d’haver tret i el porta posat i se’l treu en directe quan se n’adona; aquell que es gira, ensenyant el truc als espectadors; aquell que els dona l’esquena, tapant les altres;...I, és clar, després de tanta incitació a fer-te jugar al joc de les diferències (que en aquesta obra era ideal pel fet que hi han personatges dobles i quàdruples) és impossible que aconsegueixin fer-te entrar en el moment discurs/moralina quan encara no entens, per què, a sobre, et fiquen un entreacte per fer-ho durar més. Les reflexions sorgeixen més aviat d’aquí que no dels diàlegs o les situacions, com suggereix en Maicas. Com a molt, podria dir que les més profundes me les provocaven els rètols que canviava de tant en tant el fumador amb pinta de mafiós, seguit de l’acordionista mariner que tocava aquelles melodies tan maques.Com acostuma a passar a Sala Cabañes, la caracterització dels personatges era envejable, malgrat que aquest cop l’escenografia no estigués tant a l’alçada. Molt bona la coordinació en l’elocució de les quatre germanetes que, en alguns moments, es tornaven una mica difícils de digerir, per dir-ho d’una manera suau.La veritat és que l’acte en sí mateix a mi em produeix tendresa. El poder veure com una senyora gran, asseguda a prop meu, està gaudint localitzant la seva neta, filla o veïna a l’escenari, i explicant la seva troballa -amb veu més alta del que caldria- al seu suposat marit em fa plantejar el valor de la meva opinió fins al punt de pensar que me la podria guardar per a mi mateix. Al cap i a la fi qui sóc jo per mesurar amb semblant raser uns resultats del quals no conec les pretensions. Potser ja està bé que passin totes les coses que van passar si la funció és un mitjà i no una fi; si l’objectiu és que la il·lusió d’algunes persones pugui anar fent camí... No sé... En moments com aquests et planteges on és el quid de la qüestió: actors, director, autor?... Potser la solució la saben a Les Garrigues. Viatge a qualsevol lloc, de Joan Guasp. Per Carles Maicas. Sala Cabañes. Diumenge dia 12. 18 h.