una illa gens deserta

cap gros

l'opinió a escena

14 de març de 2006

per Enric Hernàndez i Benito, llicenciat en art dramàtic

Divendres passat vam poder assistir amb plaent expectació a la peculiar manera de sobreviure, després d’un naufragi, de tres catalans en una illa gens deserta. I ho dic perquè, deixant de banda els quatre músics que cohabitaven amb els nàufrags -no barrejats argumentalment- a la part esquerra de l’escenari, la personalització de l’illa en una magistral Mercè Martínez ornamentada a mode de vedette de revista provocativa, embolcallada en plomes i afortunada en corves molt ben portades -lluny de l’actual polèmica de les models de passarel·les- va ser una de les millors opcions preses per la direcció. Aquesta jove actriu acabada de sortir, com aquell qui diu, d’una de les darreres promocions d’alumnes de l’especialitat de teatre musical de l’Institut del Teatre i que ja es pot dir que és una cara coneguda degut a la seva aparició a Porca Misèria, està a l’alçada de qualsevol paper que interpreta. Gràcies a la seva energia, palesa al moviment, la mirada i la veu, el públic pot gaudir de la frescor i la força que ha de tenir el personatge que en representa. Llàstima que no anés més enllà en la interacció amb la platea. Tot i així, ella és la mestre de cerimònies ideal per influir, o intentar-ho si més no, en el fort ramalasso de civilització que porten a sobre el trio restant. La Gonyalons continua tenint planta però competir a escena amb dos actors de gran vis còmica com són en Xavi Mira o en Pep Anton Muñoz fa que en poques ocasions surti d’un segon plànol, desaprofitant, fins i tot, aquells moments en què es podria lluir cantant, però ho fa justeta a causa d’impostar la veu en llocs no gaire naturals que fan que molts cops sigui difícil d’entendre el que diu. Els dos actors, ben triats pel seu rol, van brillar en escenes com la ferida del minaire o en temes com “l’amor ens fa jugar a cuita a amagar”. Potser a en Xavi li faltava una mica més d’intenció al principi, però va estar prou bé amb els espasmes pèlvics i el seu to natural de veu. Aspecte que va modular en excés en Pep Anton Muñoz fins al punt de convertir-se en cansós i intel·ligible. Potent escenografia selvàtica rica en tons verdosos i recolzada en un ciclorama que sempre resulta. Vestuari ben aconseguit en blanc i negre elegant estripat per a ells i vestidet rosa afavoridor per a ella. Argument simple, llibret divertit i música fantàsticament interpretada. Els micros inalàmbrics funcionaren a la perfecció excepte en un petit problema puntual ben resolt. En definitiva, un simpàtic i ben sonant musical de butxaca.

'Paradís', de Jordi Galceran i Esteve Miralles, a partir de “Civilitzats tanmateix” de Carles Soldevila per Josep Mª Mestres.

Teatre Monumental.

Divendres, dia 10. 22