Un edèn molt poc feliç

cap gros

14 de març de 2006

Crítica d'el musical ‘Paradís’
Diuen que ‘Civilitzats, tanmateix’, una peça curta de Carles Soldevila escrita el 1922 que serveix de base argumental a ‘Paradís’, és una obra de referència per als historiadors de la literatura dramàtica catalana de començaments del segle passat. Diuen que les músiques d’Albert Guinovart –flamant premi Max aquesta mateixa setmana– i els llibrets de Jordi Galceran i d’Esteve Miralles són del millor que corre d’entre la nòmina d’autors de musicals del país. I que l’Àngels Gonyalons és la pionera del gènere aquí a Catalunya. Diuen que perquè una obra teatral funcioni no hi ha com posar-hi un parell de cares televisives conegudes. Doncs bé, segons això ‘Paradís’, que té tots aquests components, hauria de ser un musical galàctic. Però, pel que es va veure divendres passat al Monumental, no passa de segona B.

Només quatre gracietes

És una historieta sobre les cuites libidinoses d’un triangle de nàufrags en una illa perduda, estirada a base de cançons banals d’aire ‘retro’ per fer durar la cosa més enllà d’una hora i mitja. Comptat i debatut, quatre gracietes, un munt de procacitats relatives a les parts baixes i unes tonades amb lletres farcides d’onomatopeies i de rodolins cacofònics de nivell de parvulari. I para de comptar. Ni la direcció de Josep Maria Mestres, ni l’escenografia, ni la il·luminació superen l’aprovat. Quant a la interpretació dels nàufrags d’Àngels Gonyalons, Pep Anton Muñoz i Xavi Mira, potser sí, però justet. Pel que fa a l’illa, que els adaptadors de l’obra han volgut representar amb una mena de ‘remake’ del personatge shakesperià de Puck, Mercè Martínez el defensa amb voluptuositat, en forma de cabaretera talla XXL. Música en viu deslluïda

Fins i tot el detall positiu de comptar amb música en viu queda deslluït. Perquè als quatre intèrprets els han entaforat en un racó de l’escenari, sense presència, i se’ls condemna a fer de comparses. Poca felicitat, doncs, per aquest ‘Paradís’, que deixa la sensació d’ocasió perduda, de mirada curta, de proposta intranscendent. El públic, nombrós i conformat, va ser el millor de la vetllada. Novament la platea va superar l’escenari. Comas Soler // Mataró Notícies