'El mètode Grönholm', fenomen global (I)

el periodico

12 de març de 2006

L'obra de Jordi Galceran arriba a Londres i París després de representar-se a mig món

Si desitja veure el gràfic en PDF faci un click a la imatge.

+ informació

ELENA HEVIA

BARCELONA

Al món teatral francès solen dir que hi ha unes regles fixes perquè una peça tingui èxit. El problema és que ningú sap quines són. De manera que intentar saber el perquè d'una recepció pública tan massiva com la que ha tingut El mètode Grönholm, l'obra de teatre de Jordi Galceran, i com i de quina manera ha sabut travessar fronteres, és una cosa així com descobrir la fórmula de la Coca-Cola.De moment les xifres manen. Mentre a Barcelona es registra una ocupació del 98% i les entrades s'han de comprar amb una anticipació d'un mes i mig a dos mesos, l'obra ha estat traduïda a més de 20 idiomes, estrenada fins ara a 17 teatres europeus i sud-americans --a Buenos Aires ha aconseguit repetir temporada, cosa insòlita els últims anys-- i els pròxims mesos arribarà a 15 sales internacionals.La bona notícia és que les productores Anexa (catalana) i PTC (madrilenya), que la gestionen, estan en tractes per coproduir l'obra a París i Londres, meques del show business. Tot i que per a la productora argentina Ana Gelín --que també ha portat l'obra a Madrid, Buenos Aires, Montevideo i en prepara el muntatge a Santiago de Xile-- "la meca absoluta seria Broadway".Als Estats Units ja han estat comprats els drets, però perquè arribi al barri novaiorquès serà imprescindible que faci diana al West End londinenc, on s'estrenarà dirigida per Laurence Boswell, un bon coneixedor del teatre espanyol. També s'espera que Nicoleta Braschi, dona de Roberto Benigni, l'estreni a Itàlia.

SELECCIÓ DE

PERSONAL

L'obra, com ja és sabut, retrata en to de comèdia, amb molts tocs amargs, un procés de selecció de personal portat a l'extrem. L'inici del fenomen Grönholm se situa al maig del 2003, data en què s'estrena dins d'un projecte, el T6, que el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) dedica a l'autoria contemporània. Galceran ja havia connectat bé amb el públic gràcies a Dakota i Paraules encadenades, però passava per un període d'infertilitat."Feia tres o quatre anys que no escrivia res i els seus últims treballs no havien connectat amb el públic", recorda el seu amic Sergi Belbel, director del muntatge. "No eren bons temps per a mi. Escrivia però no acabava res. El contracte amb el TNC em va obligar a posar en comú el meu treball amb altres autors i em va ser útil perquè vaig acabar l'obra", apunta Galceran.Fins i tot amb l'obra ja acabada no va tenir la sensació de tenir entre mans una cosa especial: "Al contrari, per aquelles dates també treballava en Paradís --un musical sobre textos de Carles Soldevila que després no va funcionar a la taquilla-- que per a mi era la meva gran aposta. És evident que com a futuròleg sóc un desastre", diu fent broma l'autor. Amb tot, sí que hi va haver un pressentiment en les primeres lectures prèvies a l'assaig: "Lluís Soler estava molt graciós i Boixaderas va clavar el seu personatge a la primera. De sobte, els va venir un atac de riure a tots i no van poder continuar. Em vaig dir: 'Aquí hi ha alguna cosa'". Les 12 sessions de l'obra que es van representar a la Sala Tallers la van convertir automàticament en un èxit. En la tercera funció ja hi va haver un ple total. "Va ser explosiu. Ni tan sols hi va haver temps real perquè arribés a funcionar el boca orella", afirma el mateix Jordi Galce-Passa a la pàgina següent

Noticia publicada a la pàgina 66 de l'edició de 12/3/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF