el periodico
29 de març de 2006
El cantant protagonitza un xou dirigit per Xavier Albertí al Condal
Xavier Albertí, Guillermo Marín, Manolo Escobar i Marc Rosich, ahir a l'escenari del Condal. Foto: XAVIER GONZÁLEZ
ELENA HEVIA
BARCELONA
"¡Que no, que no vull cantar Mi carro!". La negativa sona incessantment i es converteix en una graciosa salmòdia al peculiar espectacle de cabaret De Manolo a Escobar que s'estrena avui al Condal, on estarà 12 dies, els dimecres i dijous i els dissabtes i diumenges.Manolo Escobar no vol cantar Mi carro. ¿Per què? Escobar és igual a si mateix. Amb 74 anys, és el mateix de sempre amb un suplement de cabells blancs. Però potser està fart de repetir una vegada i una altra la maleïda i obligada cançó a tots els concerts. I si fa el ronsa al muntatge és perquè això només s'ho pot permetre en aquesta raresa. A saber: està dirigida per Xavier Albertí --tot un expert a portar a l'escena patums de la intel.lectualitat com Pinter, Ibsen, Pasolini i Bernhard-- i escrita per Marc Rosich, autor en ascens, devot seguidor de la santíssima trinitat de la copla --Quintero, Léon i Quiroga--, que actua també al muntatge com a mestre de cerimònies.Amb l'acompanyament musical del pianista Guillermo Marín i les cançons de sempre, l'espectacle explica la vida del cantant, nascut a El Ejido, Almeria, i criat a Badalona, sense perdre's en els revolts de la xafarderia rosa. "Només s'ha volgut jugar a l'imaginari que tots tenim sobre l'artista", deixa ben clar Albertí. No obstant, sense entrar en indiscrecions, el xou revela algunes coses sobre l'artista. Com per exemple, la relació d'amor-odi que té amb algunes de les seves cançons més populars. "¡Que viva España! és pura pandereta. La van escriure uns flamencs, però uns flamencs de Flandes (la versió original està firmada pel trio Eddie Seago, Leo Caerts i Sylvia Vrethammar), i a mi no m'agradava i segueix sense agradar-me, perquè té una lletra impossible, un pastitx d'aquells que fan tremolar. Però, en fi, la vaig gravar i va arribar a ser número 1 i a vendre 6 milions de discos".Tampoc La minifalda és sant de la seva devoció: "Ara que arriba la primavera m'agrada una mica més, especialment si la noia té bones cames --fa broma--, però com a sevillana deixa molt a desitjar. En tinc altres al repertori molt més maques que la gent no m'acostuma a demanar mai".I posats a revelar, De Manolo a Escobar mostra una de les seves habilitats més ocultes: el seu bon olfacte per a l'art contemporani. A la seva col.lecció particular hi figuren Barceló, García Sevilla i Plensa. "Els vaig comprar quan encara no se'ls donava la importància que tenen actualment".Després del seu pas per Barcelona, l'obra prosseguirà la gira per Espanya. Només una espina molesta a la passejada triomfal: en els últims 20 anys, ni Badalona ni El Ejido s'han mostrat interessats a contractar-lo. L'artista confia a poder solucionar-ho ben aviat.
Noticia publicada a la pàgina 78 de l'edició de 29/3/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada