12 de febrer de 2007
Quadern de teatre
Francesc Massip
El segon autor resident del renovat Projecte T6, Albert Mestres, s'ha caracteritzat per la lluent qualitat literària dels seus textos i la singularitat de les seves posades en escena. Com a autor i director va obtenir el premi Serra d'Or per al millor text estrenat el 2002 amb Dramàtic. Com a director va convertir en èxit el primer text teatral d'Enric Casasses, D'om (2003). Com a llibretista d'òpera va confegir l'ambiciós text 1714 - Món de guerres (2004), que amb una estructura modular, "a la manera del trencadís", aconseguia explicar amb contundència, però amb imatges suggerents i elegants, tots els horrors de què és capaç l'home en el context d'una conflagració bèl·lica. En aquesta via d'investigació escènica inscriu l'obra que ara presenta a la Sala Tallers del TNC.
Ara bé, si a Contes estigis (Sala Muntaner, 2005) Mestres oferia un enfilall de relats presos de múltiples tradicions literàries, a Temps real prescindeix de la narració i se centra en l'exploració de l'estructura i dels recursos expressius. I així, en fèrtil complicitat amb la directora Magda Puyo, han dut a terme un elaborat experiment de laboratori, comprimit en una hora intensa d'espectacle que a alguns ens ha semblat captivador. Explicaré per què.
En primer lloc per l'elaborada arquitectura de la peça, dividida en tres actes per les cançons d'Electra, d'Agamèmnon i Clitemnestra i que es clou amb la d'Orestes. La història que hi ha al darrere és una de les més conegudes de la tradició dramàtica occidental i de les més àmpliament elaborada pels tràgics grecs (Èsquil, Sòfocles i Eurípides). Amb aquestes ressonàncies, Mestres presenta una tragèdia familiar contemporània, centrada per una mare que escura, escombra i, com Lady Macbeth, es renta frenèticament les mans, un pare i un amant que no paren de beure vi i uns nens que juguen compulsivament. Una llar que aviat descobrim esquitxada d'abusos, maltractaments i violència, molt semblants als que denunciaven obres com Tatuatge de Dea Loher (Artenbrut 2002). Ho fa amb uns diàlegs elementals, quotidians i vulgars que cobren tota la seva força en l'acció que els acompanya. Les rèpliques es repeteixen, una vegada i una altra, d'acord amb una calculada planificació de la redundància, i van adquirint nous significats i múltiples matisos segons el personatge a qui s'adrecen o l'entonació i el treball gestual amb què es pronuncien.
I és que l'altre element colpidor de Temps real és la interpretació, una torrentada d'energia que galvanitza alhora actors i públic. Són treballs allunyats del naturalisme, que tot s'ho juguen en l'expressió, però sense fàcils estridències, sinó que se cenyeixen a un patró tempoespacial. Perquè encara un altre aspecte d'interès està en l'esplèndid sentit del ritme que respira la peça, travessada per un moviment endimoniat i sostinguda en un potent espai sonor.
Francesc Massip
El segon autor resident del renovat Projecte T6, Albert Mestres, s'ha caracteritzat per la lluent qualitat literària dels seus textos i la singularitat de les seves posades en escena. Com a autor i director va obtenir el premi Serra d'Or per al millor text estrenat el 2002 amb Dramàtic. Com a director va convertir en èxit el primer text teatral d'Enric Casasses, D'om (2003). Com a llibretista d'òpera va confegir l'ambiciós text 1714 - Món de guerres (2004), que amb una estructura modular, "a la manera del trencadís", aconseguia explicar amb contundència, però amb imatges suggerents i elegants, tots els horrors de què és capaç l'home en el context d'una conflagració bèl·lica. En aquesta via d'investigació escènica inscriu l'obra que ara presenta a la Sala Tallers del TNC.
Ara bé, si a Contes estigis (Sala Muntaner, 2005) Mestres oferia un enfilall de relats presos de múltiples tradicions literàries, a Temps real prescindeix de la narració i se centra en l'exploració de l'estructura i dels recursos expressius. I així, en fèrtil complicitat amb la directora Magda Puyo, han dut a terme un elaborat experiment de laboratori, comprimit en una hora intensa d'espectacle que a alguns ens ha semblat captivador. Explicaré per què.
En primer lloc per l'elaborada arquitectura de la peça, dividida en tres actes per les cançons d'Electra, d'Agamèmnon i Clitemnestra i que es clou amb la d'Orestes. La història que hi ha al darrere és una de les més conegudes de la tradició dramàtica occidental i de les més àmpliament elaborada pels tràgics grecs (Èsquil, Sòfocles i Eurípides). Amb aquestes ressonàncies, Mestres presenta una tragèdia familiar contemporània, centrada per una mare que escura, escombra i, com Lady Macbeth, es renta frenèticament les mans, un pare i un amant que no paren de beure vi i uns nens que juguen compulsivament. Una llar que aviat descobrim esquitxada d'abusos, maltractaments i violència, molt semblants als que denunciaven obres com Tatuatge de Dea Loher (Artenbrut 2002). Ho fa amb uns diàlegs elementals, quotidians i vulgars que cobren tota la seva força en l'acció que els acompanya. Les rèpliques es repeteixen, una vegada i una altra, d'acord amb una calculada planificació de la redundància, i van adquirint nous significats i múltiples matisos segons el personatge a qui s'adrecen o l'entonació i el treball gestual amb què es pronuncien.
I és que l'altre element colpidor de Temps real és la interpretació, una torrentada d'energia que galvanitza alhora actors i públic. Són treballs allunyats del naturalisme, que tot s'ho juguen en l'expressió, però sense fàcils estridències, sinó que se cenyeixen a un patró tempoespacial. Perquè encara un altre aspecte d'interès està en l'esplèndid sentit del ritme que respira la peça, travessada per un moviment endimoniat i sostinguda en un potent espai sonor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada