La clonació, a escena

www.elperiodico.cat

10 de febrer de 2007

GONZALO PÉREZ DE OLAGUER
UNA CÒPIA

AUTORA: Caryl Churchill.

TRADUCTOR I DIRECTOR: Jordi Prat.

ACTORS: Andreu Benito i David Selvas.

TEATRE: Espai Lliure.

ESTRENA: 7 de febrer.

Sempre és d'agrair que el teatre porti a escena temes actuals, que resulten controvertits, oberts a la diversitat d'opinions, polèmics. Caryl Churchill (Londres, 1938) ho fa amb Una còpia, l'obra que, dirigida per Jordi Prat, s'ha estrenat a l'Espai Lliure de Montjuïc. Una representació d'una hora de durada, densa, amb puntes d'ironia, i que està centrada en la clonació humana. I molt ben interpretada per Andreu Benito, en el personatge del pare, i David Selvas, que encarna els seus dos fills, l'un clonat de l'altre.L'autora anglesa, de la qual aquí vam veure Lluny (Far away), no jutja des del punt de vista ètic la clonació humana sinó que, en l'obra, la dóna com a fet consumat. La història s'endinsa en la relació del pare amb els seus dos fills; un d'ells és l'original i l'altre és un clon. 30 anys després dels fets, els fills descobreixen la veritat.

A través d'un diàleg concís, ple d'humanitat i que sembla rendir homenatge a Harold Pinter, l'autora dibuixa un fill consumit per l'odi i un altre per la por.La representació és una reflexió sobre les conseqüències de la clonació humana, en què Churchill planteja problemes: morals, científics, jurídics i humans. Hi ha en escena un drama familiar amb uns tràgics resultats edificat sobre aquest tema. En tot cas l'autora que, insisteixo, fa servir la ironia i l'humor negre, fa d'Una còpia un text que se situa a cavall entre el thriller psicològic i la ciència-ficció. També és cert que l'escriptura deixa obertes algunes incògnites sobre la mateixa història, que la nit de l'estrena eren objecte de debat entre els espectadors. La funció se segueix amb interès i el fet de ser curta hi juga a favor. El tema i el text no deixen anar el públic, absorbit durant tota l'estona de representació.La direcció de Jordi Prat està atenta tant a la consecució d'un clima concret com a facilitar la feina actoral.

Benito i Selvas estan francament bé, fan de les mirades un element principal de comunicació i saben exterioritzar en cada moment l'estat emocional que correspon. Els dubtes i les preguntes se succeeixen sense interrupció, en una funció que resulta atractiva, intimista i que presenta un tema actual.