La guerra de l'Èric

www.avui.cat

28 de maig de 2007

Al Teatre Borràs es pot veure 'Èric i l'Exèrcit del Fènix', l'obra que ridiculitza els poders d'un Estat que no mesura bé la seva força
Jordi Coca

La història és coneguda: el setembre del 2004 un noi de 14 anys va enviar un correu a la cadena de supermercats Dia demanant-los que etiquetessin en català. Aquesta empresa va denunciar el fet i s'inicià un calvari per a l'Èric, que signava amb el nom Exèrcit del Fènix, tret de Harry Potter. Una reivindicació justa va suposar que l'aparell de l'Estat es posés dempeus per reprimir de soca-rel aquella gosadia. Ara el fet s'ha convertit en una obra de teatre de Víctor Alexandre, dirigida per Pere Planella. Salvant tantes distàncies com es vulgui, aquesta història ara dramatitzada recorda l'aventura de La torna. En aquella ocasió l'aparell estatal va actuar sense consideracions i va suposar condemnes, presons i exilis als implicats. En aquest cas s'ha alterat profundament la vida d'una família i s'ha perjudicat un menor que va ser tractat talment com si fos un terrorista.
Una cosa així ha de fer riure? És lícit ridiculitzar la policia i una bona part del sistema judicial? En tot cas abans de respondre aquestes qüestions hauríem de pensar en l'obra del premi Nobel de literatura Dario Fo, que no ha fet altra cosa en la seva vida que riure's de l'Església i dels diferents poders de l'Estat. De fet, des d'Aristòfanes fins avui mateix, passant per Maquiavel, el teatre ha entrat sovint en aquesta mena de codis. Efectivament, usant el ridícul i la paròdia com a procediments, es fa un retrat que per la via de l'exageració mostra les contradiccions, les falles, la ceguesa i l'absurditat d'un sistema determinat. La cara tràgica d'aquest procediment seria l'expressionisme, que usa l'exageració i les desproporcions per mostrar-nos els deliris de la injustícia.
A Èric i l'Exèrcit del Fènix l'estructura dramàtica és molt clara: un vídeo en forma de web ens mostra l'Èric real explicant-nos què li va suposar l'experiència d'enviar correus comminatoris. Els moments crucials són representats per uns actors que, amb distanciament, ens mostren en clau d'humor l'absurd d'una situació que en cap cas no hauria d'haver arribat tan enllà.
És veritat que la policia i la fiscalia queden mal parades i semblen ridícules. Però és que els fets reals van ser aquests, tot va anar tal com s'explica i l'únic que fa el procediment escènic és engrandir els trets i aïllar-los. Acusar l'autor, el director o l'Èric de manipuladors és exactament el mateix que acusar Dario Fo de brutalitat quan explica que la policia italiana llançava en un moment determinat els detinguts per la finestra...
Èric i l'Exèrcit del Fènix fa riure, i tant que sí! Fa riure a través del grotesc. És un riure que deriva d'usar dramàticament una situació en ella mateixa desproporcionada, un riure que demostra fins a quin punt es poden cometre arbitrarietats en nom de les grans paraules de sempre, i un riure essencial a la democràcia.