21 de maig de 2007
Cugat Comas // Ciutat - Societat
Els qui vam tenir la sort de conèixer en Manel vam sobtar-nos de la trista notícia de la seva mort. No per l’edat sinó per la imatge que sempre recordarem d’ell, la d’un senyor, vellet molt vellet però alhora viu, molt viu. Un home important per a la ciutat, per unes generacions concretes que li deuen el fet de saber la llengua que parlen i per totes les que hi anem al darrera. El mestre Manel va ser un vocacional, un apassionat d’allò que li agradava, una persona que feia a cor que vols allò que sentia, d’un interior immens, d’una presència agradable com poques. Se’l recordarà en oficiós per la tasca docent en la llengua però la dimensió de la persona supera en molt aquest paper protagonista que va representar, en la difícil auca d’uns anys de negació cultural i lingüística, amb una dignitat majúscula. Va ser mestre dels nostres mestres, professor dels nostres professors, educador dels nostres pares. Pare del meu segon pare.Costarà per l’hàbit que hi tenia de passar pel Carrer d’Argentona i no endevinar-li el perfil, a través de la finestra de casa seva que donava a fora. Te’l trobaves o bé allà feinejant, llegint, escrivint o bé fora, dins el portal, mirant-se amb interès el tràfec del carrer a través de les hores del dia. L’enyorarem quan no el veiem darrera la finestra, de persianes de fusta, on sempre que hi veies una llum groguenca pensaves en el Senyor Clariana. Molts l’enyoraran a Santa Anna, a les Tereses i a totes les parròquies locals. Serà estrany no veure’l pujar la Riera –fa temps amb més rapidesa, darrerament parant als bancs i portals, però amb igual fermesa– on sempre que passava per davant del que havia estat la seva botiga, s’hi girava. Segur. Can Pepet de la Riera, una botiga de queviures que, en igual mesura que les seves classes, també deixa empremta a tota la gent del Mataró poble d’aquella època.El Senyor Clariana ja no serà darrera la finestra, on no hi haurà llum, però no deixa ningú orfe. A la ciutat li deixa la llengua que va ajudar a preservar i la vitalitat per la que mereix que el recordem tots i totes. A banda deixa una família immensa. Immensa per l’amor que els va saber donar i per l’estima que d’ells en va rebre. Ja era besavi després de ser pare i avi i es desvivia sempre pels seus. Allà on sigui li seguirà costant d’estar-se quiet, seguirà amb interès i amor tot el que passi i seguirà estimant amb força la seva filla, els seus dos fills i tota la família. El cor del Senyor Clariana va deixar de bategar després que, ja fes temps que s’anava ralentint, com acostant-se amb la decisió pròpia de qui va viure tant i tant a aquell viatge del que era el primer convençut. Segur que passarà per Montserrat, segur que pensarà en Mataró. El pare Clariana, que és com sempre el vaig conèixer, ens ha deixat. Una pèrdua molt gran, però plàcida. Tan plàcid com el seu últim batec, tan gran com el cor de la persona que ens deixa. Descansi en pau.
Cugat Comas // Ciutat - Societat
Els qui vam tenir la sort de conèixer en Manel vam sobtar-nos de la trista notícia de la seva mort. No per l’edat sinó per la imatge que sempre recordarem d’ell, la d’un senyor, vellet molt vellet però alhora viu, molt viu. Un home important per a la ciutat, per unes generacions concretes que li deuen el fet de saber la llengua que parlen i per totes les que hi anem al darrera. El mestre Manel va ser un vocacional, un apassionat d’allò que li agradava, una persona que feia a cor que vols allò que sentia, d’un interior immens, d’una presència agradable com poques. Se’l recordarà en oficiós per la tasca docent en la llengua però la dimensió de la persona supera en molt aquest paper protagonista que va representar, en la difícil auca d’uns anys de negació cultural i lingüística, amb una dignitat majúscula. Va ser mestre dels nostres mestres, professor dels nostres professors, educador dels nostres pares. Pare del meu segon pare.Costarà per l’hàbit que hi tenia de passar pel Carrer d’Argentona i no endevinar-li el perfil, a través de la finestra de casa seva que donava a fora. Te’l trobaves o bé allà feinejant, llegint, escrivint o bé fora, dins el portal, mirant-se amb interès el tràfec del carrer a través de les hores del dia. L’enyorarem quan no el veiem darrera la finestra, de persianes de fusta, on sempre que hi veies una llum groguenca pensaves en el Senyor Clariana. Molts l’enyoraran a Santa Anna, a les Tereses i a totes les parròquies locals. Serà estrany no veure’l pujar la Riera –fa temps amb més rapidesa, darrerament parant als bancs i portals, però amb igual fermesa– on sempre que passava per davant del que havia estat la seva botiga, s’hi girava. Segur. Can Pepet de la Riera, una botiga de queviures que, en igual mesura que les seves classes, també deixa empremta a tota la gent del Mataró poble d’aquella època.El Senyor Clariana ja no serà darrera la finestra, on no hi haurà llum, però no deixa ningú orfe. A la ciutat li deixa la llengua que va ajudar a preservar i la vitalitat per la que mereix que el recordem tots i totes. A banda deixa una família immensa. Immensa per l’amor que els va saber donar i per l’estima que d’ells en va rebre. Ja era besavi després de ser pare i avi i es desvivia sempre pels seus. Allà on sigui li seguirà costant d’estar-se quiet, seguirà amb interès i amor tot el que passi i seguirà estimant amb força la seva filla, els seus dos fills i tota la família. El cor del Senyor Clariana va deixar de bategar després que, ja fes temps que s’anava ralentint, com acostant-se amb la decisió pròpia de qui va viure tant i tant a aquell viatge del que era el primer convençut. Segur que passarà per Montserrat, segur que pensarà en Mataró. El pare Clariana, que és com sempre el vaig conèixer, ens ha deixat. Una pèrdua molt gran, però plàcida. Tan plàcid com el seu últim batec, tan gran com el cor de la persona que ens deixa. Descansi en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada