24 de maig de 2007
Foto: LLUÍS CRUSET
Determinats teatres d'arreu brillen gràcies a una programació basada en l'empremta d'una personalitat pròpia. Un dels casos barcelonins és el Romea, que al llarg d'aquesta temporada ha apostat per portar a escena materials que no han estat concebuts per al teatre, per l'experimentació i el plantejament de preguntes segons les explicacions del director artístic. Idea duta a la pràctica amb alguna concessió fins ara acceptable. No és el cas, però, d'aquesta incoherència flagrant titulada Passat el riu, que suposa abocar tant raonament al buit del màrqueting o del balanç comercial.
És aquesta una peça, ideal per al Borràs, per al Condal i altres espais de la ciutat, en què Joe di Pietro fa un retrat arquetípic de la família italiana que va emigrar als Estats Units a principis dels anys 30 del segle passat, quan el cas Sacco i Vanzetti, del qual aquest agost es complirà el 80 aniversari, deixava els italians en posició de sospitosos habituals, afegint-los més dificultats per fer-se un lloc a la terra de les oportunitats. Aquesta generació veu que els temps canvien i els seus néts, que ja tenen de tot i més, han dessacralitzat la famiglia i decideixen, empeltats de l'individualisme social on han nascut i crescut, tirar pel dret i fer la seva vida. A Passat el riu el protagonista, Nick, ha d'enfrontar-se a la famiglia encarnada per les dues parelles d'avis en un text que combina les accions desenvolupades amb diàlegs i els monòlegs en forma de narració de les impressions individuals de cada personatge.
El text de Di Pietro dibuixa uns avis que estan fent acudits fàcils i jocs de paraules sense cap tipus d'aturador fins a arribar a l'empatx. Tot el públic se sent identificat en algun moment amb determinades sentències universals en l'argot familiar, com ara allò de tens cara de tenir gana, i els amants del gènere sens dubte estaran rient al llarg de la funció, que transcorre a l'interior de la casa dels avis materns, amb gran protagonisme de la taula de bon menjar, un personatge més. Oriol Broggi signa una direcció desdibuixada, que sovint fa difícil veure bé els intèrprets i que opta pel volum elevat per emular el tòpic italià. A partir d'aquí no hi ha una actuació coral, que seria més pròpia de les característiques del text. Destaquen Xavier Ripoll, que aconsegueix fer de Nick un protagonista més que creïble a pesar del to general de comèdia exagerada, i Marissa Josa, que demostra que el gènere li és natural, per això en cap moment cau en l'estridència.
Autor: Joe di Pietro (traducció de Jordi Fité)
Direcció: Oriol Broggi
Intèrprets: Xavier Ripoll, Marissa Josa, Àngels Poch, Jordi Banacolocha, Jaume Pla i Míriam Alamany
Dia i lloc: dilluns, 21 de maig (fins al 17 de juny) al Teatre Romea
Determinats teatres d'arreu brillen gràcies a una programació basada en l'empremta d'una personalitat pròpia. Un dels casos barcelonins és el Romea, que al llarg d'aquesta temporada ha apostat per portar a escena materials que no han estat concebuts per al teatre, per l'experimentació i el plantejament de preguntes segons les explicacions del director artístic. Idea duta a la pràctica amb alguna concessió fins ara acceptable. No és el cas, però, d'aquesta incoherència flagrant titulada Passat el riu, que suposa abocar tant raonament al buit del màrqueting o del balanç comercial.
És aquesta una peça, ideal per al Borràs, per al Condal i altres espais de la ciutat, en què Joe di Pietro fa un retrat arquetípic de la família italiana que va emigrar als Estats Units a principis dels anys 30 del segle passat, quan el cas Sacco i Vanzetti, del qual aquest agost es complirà el 80 aniversari, deixava els italians en posició de sospitosos habituals, afegint-los més dificultats per fer-se un lloc a la terra de les oportunitats. Aquesta generació veu que els temps canvien i els seus néts, que ja tenen de tot i més, han dessacralitzat la famiglia i decideixen, empeltats de l'individualisme social on han nascut i crescut, tirar pel dret i fer la seva vida. A Passat el riu el protagonista, Nick, ha d'enfrontar-se a la famiglia encarnada per les dues parelles d'avis en un text que combina les accions desenvolupades amb diàlegs i els monòlegs en forma de narració de les impressions individuals de cada personatge.
El text de Di Pietro dibuixa uns avis que estan fent acudits fàcils i jocs de paraules sense cap tipus d'aturador fins a arribar a l'empatx. Tot el públic se sent identificat en algun moment amb determinades sentències universals en l'argot familiar, com ara allò de tens cara de tenir gana, i els amants del gènere sens dubte estaran rient al llarg de la funció, que transcorre a l'interior de la casa dels avis materns, amb gran protagonisme de la taula de bon menjar, un personatge més. Oriol Broggi signa una direcció desdibuixada, que sovint fa difícil veure bé els intèrprets i que opta pel volum elevat per emular el tòpic italià. A partir d'aquí no hi ha una actuació coral, que seria més pròpia de les característiques del text. Destaquen Xavier Ripoll, que aconsegueix fer de Nick un protagonista més que creïble a pesar del to general de comèdia exagerada, i Marissa Josa, que demostra que el gènere li és natural, per això en cap moment cau en l'estridència.
Autor: Joe di Pietro (traducció de Jordi Fité)
Direcció: Oriol Broggi
Intèrprets: Xavier Ripoll, Marissa Josa, Àngels Poch, Jordi Banacolocha, Jaume Pla i Míriam Alamany
Dia i lloc: dilluns, 21 de maig (fins al 17 de juny) al Teatre Romea
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada