www.avui.cat
21 de novembre de 2007
El coneixem moltíssim: ha repetit de cambrer al bar del Xato i al Tramuntana, dos llocs que freqüentem. Però costa trobar un actor amb tants registres com en Jordi Martínez, que ha treballat amb Joglars, Zitzània Teatre, Cia. Paco Moran, Comediants, Cia. Lluís Homar, Monty & Cia...3 opinions
Teresa Bruna
Barcelona
El coneixem moltíssim: ha repetit de cambrer al bar del Xato i al Tramuntana, dos llocs que freqüentem. Però costa trobar un actor amb tants registres com en Jordi Martínez, que ha treballat amb Joglars, Zitzània Teatre, Cia. Paco Moran, Comediants, Cia. Lluís Homar, Monty & Cia... Ara està ficat en una aventura insòlita: cada dia acompanya a l’escenari un actor o actriu diferent, que no té ni idea de l’argument ni de què haurà de fer. Parlem d’Un roure, de Tim Crouch, que ha dirigit Roser Batalla. Es va estrenar a l’octubre al Club Capitol i comencen les anècdotes.
Gaires ensurts?
No, al contrari! És un tresor, cada actor obre un munt de possibilitats. Per a mi és una experiència irrepetible, no hi havia passat mai. És un espectacle de col·leccionista!
Cada dia la funció surt diferent?
Hi ha un text escrit, però l’actuació canvia segons l’estat d’ànim en què arriben els actors. Hi ha una constant: tots vénen amb el cul una mica apretadet. Però alguns es deixen anar abans que altres i això va definint la interpretació.
I ningú en sap res de res?
Els faig una xerradeta de 10 minuts abans de començar. No els dic el tema, eh! Els dic que a escena sabran què està passant en el moment present, però no tindran ni idea de què passarà dues frases més enllà. Aquest estat els fa mastegar el text i parlar d’una manera concreta. És un tresor, de debò.
La gent deu venir més d’un cop...
I tant, molts han repetit. Però no amics, eh! Hi ha espectadors que si l’han vist amb un actor, tornen per veure-la amb una actriu.
Us deuen passar coses curioses...
Moltes! Jo sóc hipnotitzador i dic al públic: “Demanaré voluntaris, però no vingueu”. Doncs un dia una persona es va aixecar, volia que la hipnotitzés! Potser volia anar a la sala 1, on hi ha l’Anthony Blake, i li van donar l’entrada equivocada. Li vaig haver de dir: “Pari, senyora!” És que amb un m’hi atreveixo, però amb dos...
I amb els actors passen coses?
Sorpreses! Mira, en Jordi Bosch és un magnífic actor dramàtic, però té el vessant còmic a flor de pell. I amb aquell posat seriós, feia més evident la part d’humor del text. La reacció del públic ens ho deia. En canvi, en Bruno Oro, que fa riure tant, es va emocionar moltíssim, va plorar. Hi ha una escena en què jo estic cridant i l’actor parla amb un micro. El dia que va venir el Banaco [Jordi Banacolocha], li dic: “Tu suau, seguidet” i ell , en veure’m cridar, cridava més i pel micro. Al final vam haver de frenar!
Ho vas preparar sol amb la Roser?
Tenia un parell de sparrings fins que vaig tenir clar el text i l’ordre de la meva feina. Llavors vam anar a buscar gent fresca a l’Institut i amics relacionats amb el teatre, perquè passessin per aquesta experiència i així jo vaig anar polint detalls.
Per què creus que Tim Crouch va escriure una història així?
M’agrada que em facis aquesta pregunta! Tots els actors han pensat que no viuran mai més una experiència com aquesta i han evitat la informació. Vénen verges i quan s’acaba, entenen per què havien de venir verges. Aquest estat de no saber què farà d’aquí a 10 segons va molt bé al personatge. És un home abatut que passa per un moment en què està perdut i puja a l’escenari perquè ha vist l’hipnotitzador. Crouch sap molt bé què escriu. Té ganes de jugar, de dir: “Us ensenyaré les entranyes del teatre”.
Crouch ha vist la vostra versió?
No. I sé que anirà a Madrid. M’agradaria anar-lo a veure i aconseguir que vingués a veure’ns.
I el porteu a veure Mamma Mia que hi surt la Roser! No sé com ho feu per ser a tot arreu. Quan dorms?
Dona, ara ja hem acabat de gravar Vendelplà! Hi haurà un final de festa potent! Estic molt content amb la sèrie, m’agrada, eh, el Paco! És un vividor que va amunt i avall i el primer que li surt és el que agafa.
Home, té un cert dramatisme. A mi em vas agradar molt a ‘Uuuuh!’
Doncs ara n’hem fet una pel·li, El pallasso i el Fürher. Va guanyar el premi de públic del Festival d’Igualada, i al Festival de Valladolid va tenir unes crítiques espectaculars. Estem molt contents. Del repartiment del teatre només hi som en Ferran [Rañé] i jo. Ha sortit una cosa xula, xula. I és que el personatge del Ferran era preciós, tenia l’oportunitat de fer de pallasso, de fer comèdia i de fer drama. Quan t’arriba un personatge que et permet passar per tot aquest ventall de registres, és un regal.
Tu també has fet de pallasso!
He fet circ amb el Monty, el meu nebot, tres muntatges. Però vaig tornar a recollir-me al teatre i ell va seguir fent de pallasso. Ara és el director artístic del Circ Price de Madrid, aquell estable que han fet.
Diu que aquí també en faran un...
Aquesta és la idea, però sembla que calgui fer-ho tot primer a Madrid perquè es decideixin. I mira que aquí hi ha gent de circ bona, bona. Vaig estar molt involucrat en aquest món; ja saben que seré pallasso tota la vida. I estic convençut que vaig tornar al teatre sent més bon actor, perquè els pallassos tenen unes disciplines que van molt bé, com saber escoltar com sona el públic, el sentit del ritme, de la improvisació, del gag. Són coses que t’ajuden a tirar milles al teatre.
21 de novembre de 2007
El coneixem moltíssim: ha repetit de cambrer al bar del Xato i al Tramuntana, dos llocs que freqüentem. Però costa trobar un actor amb tants registres com en Jordi Martínez, que ha treballat amb Joglars, Zitzània Teatre, Cia. Paco Moran, Comediants, Cia. Lluís Homar, Monty & Cia...3 opinions
Teresa Bruna
Barcelona
El coneixem moltíssim: ha repetit de cambrer al bar del Xato i al Tramuntana, dos llocs que freqüentem. Però costa trobar un actor amb tants registres com en Jordi Martínez, que ha treballat amb Joglars, Zitzània Teatre, Cia. Paco Moran, Comediants, Cia. Lluís Homar, Monty & Cia... Ara està ficat en una aventura insòlita: cada dia acompanya a l’escenari un actor o actriu diferent, que no té ni idea de l’argument ni de què haurà de fer. Parlem d’Un roure, de Tim Crouch, que ha dirigit Roser Batalla. Es va estrenar a l’octubre al Club Capitol i comencen les anècdotes.
Gaires ensurts?
No, al contrari! És un tresor, cada actor obre un munt de possibilitats. Per a mi és una experiència irrepetible, no hi havia passat mai. És un espectacle de col·leccionista!
Cada dia la funció surt diferent?
Hi ha un text escrit, però l’actuació canvia segons l’estat d’ànim en què arriben els actors. Hi ha una constant: tots vénen amb el cul una mica apretadet. Però alguns es deixen anar abans que altres i això va definint la interpretació.
I ningú en sap res de res?
Els faig una xerradeta de 10 minuts abans de començar. No els dic el tema, eh! Els dic que a escena sabran què està passant en el moment present, però no tindran ni idea de què passarà dues frases més enllà. Aquest estat els fa mastegar el text i parlar d’una manera concreta. És un tresor, de debò.
La gent deu venir més d’un cop...
I tant, molts han repetit. Però no amics, eh! Hi ha espectadors que si l’han vist amb un actor, tornen per veure-la amb una actriu.
Us deuen passar coses curioses...
Moltes! Jo sóc hipnotitzador i dic al públic: “Demanaré voluntaris, però no vingueu”. Doncs un dia una persona es va aixecar, volia que la hipnotitzés! Potser volia anar a la sala 1, on hi ha l’Anthony Blake, i li van donar l’entrada equivocada. Li vaig haver de dir: “Pari, senyora!” És que amb un m’hi atreveixo, però amb dos...
I amb els actors passen coses?
Sorpreses! Mira, en Jordi Bosch és un magnífic actor dramàtic, però té el vessant còmic a flor de pell. I amb aquell posat seriós, feia més evident la part d’humor del text. La reacció del públic ens ho deia. En canvi, en Bruno Oro, que fa riure tant, es va emocionar moltíssim, va plorar. Hi ha una escena en què jo estic cridant i l’actor parla amb un micro. El dia que va venir el Banaco [Jordi Banacolocha], li dic: “Tu suau, seguidet” i ell , en veure’m cridar, cridava més i pel micro. Al final vam haver de frenar!
Ho vas preparar sol amb la Roser?
Tenia un parell de sparrings fins que vaig tenir clar el text i l’ordre de la meva feina. Llavors vam anar a buscar gent fresca a l’Institut i amics relacionats amb el teatre, perquè passessin per aquesta experiència i així jo vaig anar polint detalls.
Per què creus que Tim Crouch va escriure una història així?
M’agrada que em facis aquesta pregunta! Tots els actors han pensat que no viuran mai més una experiència com aquesta i han evitat la informació. Vénen verges i quan s’acaba, entenen per què havien de venir verges. Aquest estat de no saber què farà d’aquí a 10 segons va molt bé al personatge. És un home abatut que passa per un moment en què està perdut i puja a l’escenari perquè ha vist l’hipnotitzador. Crouch sap molt bé què escriu. Té ganes de jugar, de dir: “Us ensenyaré les entranyes del teatre”.
Crouch ha vist la vostra versió?
No. I sé que anirà a Madrid. M’agradaria anar-lo a veure i aconseguir que vingués a veure’ns.
I el porteu a veure Mamma Mia que hi surt la Roser! No sé com ho feu per ser a tot arreu. Quan dorms?
Dona, ara ja hem acabat de gravar Vendelplà! Hi haurà un final de festa potent! Estic molt content amb la sèrie, m’agrada, eh, el Paco! És un vividor que va amunt i avall i el primer que li surt és el que agafa.
Home, té un cert dramatisme. A mi em vas agradar molt a ‘Uuuuh!’
Doncs ara n’hem fet una pel·li, El pallasso i el Fürher. Va guanyar el premi de públic del Festival d’Igualada, i al Festival de Valladolid va tenir unes crítiques espectaculars. Estem molt contents. Del repartiment del teatre només hi som en Ferran [Rañé] i jo. Ha sortit una cosa xula, xula. I és que el personatge del Ferran era preciós, tenia l’oportunitat de fer de pallasso, de fer comèdia i de fer drama. Quan t’arriba un personatge que et permet passar per tot aquest ventall de registres, és un regal.
Tu també has fet de pallasso!
He fet circ amb el Monty, el meu nebot, tres muntatges. Però vaig tornar a recollir-me al teatre i ell va seguir fent de pallasso. Ara és el director artístic del Circ Price de Madrid, aquell estable que han fet.
Diu que aquí també en faran un...
Aquesta és la idea, però sembla que calgui fer-ho tot primer a Madrid perquè es decideixin. I mira que aquí hi ha gent de circ bona, bona. Vaig estar molt involucrat en aquest món; ja saben que seré pallasso tota la vida. I estic convençut que vaig tornar al teatre sent més bon actor, perquè els pallassos tenen unes disciplines que van molt bé, com saber escoltar com sona el públic, el sentit del ritme, de la improvisació, del gag. Són coses que t’ajuden a tirar milles al teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada