"La meva Colometa és el màxim de fidel a la novel.la"

www.elperiodico.cat
15 de novembre de 2007


DE SOCA-REL VA NÉIXER AL BARRI DE GRÀCIA EL 1970 VA DEBUTAR AMB 'LA XARXA', DE BROSSA FARÀ UN FILM AMB ABEL FOLK Foto: ELISENDA PONS MARTA CERVERA
BARCELONA
L'actriu torna a la Sala Gran del TNC amb un clàssic que va triomfar al cinema. El muntatge, de quatre hores, mobilitza 29 actors.


--¿Com és la seva Colometa?
--És una Colometa condicionada positivament per la dramatúrgia de Benet i Jornet, perquè a la novel.la el personatge és una veu en off, i aquí és viva. I condicionada també per l'espai, la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Al marge d'això, el personatge que he construït és algú que en un moment de la seva vida, quan arriba a un punt crític, agafa les regnes del seu destí. Passa de ser una noia ingènua a ser una dona amb un gran món interior.

--¿S'assemblen la Colometa i Lady Windermere, a qui va interpretar al mateix escenari la temporada passada?
--Són molt diferents. Lady Windermere pertany a l'alta societat anglesa, i la Natàlia, la Colometa, és una noia senzilla del barri de Gràcia. Si tenen en comú alguna cosa és la fragilitat i la força interna.

--¿Li va tocar llegir l'obra al col.legi com li va passar a Marc Martínez, que interpreta el Quimet?
--A l'escola vam treballar sobre Mercè Rodoreda i recordo una ruta Rodoreda que vam fer pels jardins de Sant Gervasi. Però ningú em va obligar a llegir l'obra, que vaig descobrir a l'adolescència. He llegit moltes novel.les d'aquesta autora. M'agrada el seu món poètic, que no és carrincló sinó bastant negre, amb molta mala llet com la que destil.la al llibre La mort i la primavera.

--Aquest rol té el referent de la pel-lícula i la sèrie de televisió protagonitzades per Sílvia Munt.
--El cine i el teatre no tenen res a veure. Recordo la mirada de Munt a la pel.lícula, que em va fascinar. Però és molt complicat transmetre-la al teatre, quan hi ha gent a la fila 20 que amb prou feines et veu els peus. He intentat fer la meva Colometa el màxim de fidel possible a la novel.la, que he llegit i rellegit molt. No penso en la pel.lícula per evitar pressió.

--Cadascú té la seva idea de La plaça del Diamant ¿Es complirà amb les expectatives de tothom?
--La visió de cadascú no es materialitzarà mai del tot. Cal tenir la ment oberta perquè un llibre que t'ha agradat no és mai igual convertit en pel.lícula o obra de teatre. Aquest muntatge és una aposta arriscada del director, Toni Casares. Té la seva pròpia visió i no pretén acontentar tothom.

--El seu personatge evoluciona molt, passa de joveneta a dona madura. ¿Ha sigut el més complicat?
--No tant, perquè la dramatúrgia és fidel als esdeveniments. Vaig canviant i envellint amb la sensació que el temps corre i que cada cosa que passa em deixa un pòsit perquè sempre sóc a escena.

--Quatre hores al peu del canó són moltes...
--És una autèntica guerra. A la tercera part, quan surto abatuda després de la guerra civil, estic abatuda de debò. No necessito gaire maquillatge perquè, com que estic feta pols, aparento molts més anys.

--¿Com és això de treballar amb Toni Casares?
--Estic encantada d'haver-lo conegut perquè dóna molt marge de maniobra i és respectuós amb la teva feina. Però s'ha enfrontat a un projecte de gran envergadura on la part tècnica ha tingut molt pes. Espero que l'acollida sigui bona i que aquest muntatge li doni ales. S'ho mereix.

--¿Què farà després de La plaça del Diamant?
--Necessitaré un descans. Tinc una filla i m'agradaria tenir més temps. M'han proposat coses per al Grec, però ara estic saturada.