www.capgros.com
11 gener 2008
per Quique de Benito, Llicenciat en art dramàtic
Dirigida per Pere Planella al 1984 al Victòria. Recuperada per Abel Folk al Borràs la temporada passada; fa gira per Catalunya i es reinstal·la aquest Nadal al mateix teatre.
Sembla ser que, amb el títol original de “Shear Madness”, és un dels textos més representats de la comèdia nord-americana. Des de la seva estrena l’any 1978, ha estat representada ininterrompudament durant 26 anys amb més de 7200 funcions.
El director preten que quan els espectadors marxin cap a casa, després de l’obra, ho facin amb la sensació d’haver viscut alguna cosa especial…
Jo diria que la vivència, d’especial no en té res, al menys de la manera en que jo entenc el significat d’aquesta paraula. Es podria dir que l’experiència és diferent, no habitual, però tampoc no se’ns descobreixen les amèriques.
Sí, el públic té la capacitat d’intervenir en un interrogatori i en la reconstrucció dels fets, per esbrinar qui ha estat l’assassí de la veína pianista d’una perruqueria kitch. La seva votació influirà en el desenllaç, però titllar d’especial aquest trencament de la quarta paret en uns temps en que tot està inventat, potser és ser massa ingenu o voler crear una expectativa errònia per omplir la platea.
De fet, la cosa no s’aguanta gaire i es fa bastant feixuga en determinats moments . La veritat és que si val la pena d’anar-hi és per gaudir dels moments més imprevistos, que neixen de les intervencions del públic i la corresponents resposta per part dels actors. Tot i així, l’Àlex Casanovas no sempre està a l’alçada del rol del seu personatge, a l’hora de tractar amb platea.
La Beth, que hi serà fins el dia 13, salva dignament el seu paper però, personalment, em quedo amb la seva faceta musical.
L’Enric Majó construeix un personatge freakie, tècnicament interessant, però a qui li falta “chicha”.
Les millors interpretacions venen de la mà del Pep Planas, ràpid de reflexes i més que correcte; la Mercè Comes, amb la seva gràcia de sempre, entranyable; i del jove Ivan Labanda, que ens brinda una energia imparable i hiperactiva, convertint-se en el puntal del grup, malgrat la seva desmesura puntual.
Aconsellable per passar una bona estona, sense gaires pretensions més. Això sí, hauran d’aguantar la fluixesa de més d’una estona mentre dura la “quarta paret”. Pels pèls, realment.
A propòsit de:
PELS PÈLS
de Paul Pörtner
per Abel Folk
al Teatre Borràs, Barcelona
fins el 03.02.08
11 gener 2008
per Quique de Benito, Llicenciat en art dramàtic
Dirigida per Pere Planella al 1984 al Victòria. Recuperada per Abel Folk al Borràs la temporada passada; fa gira per Catalunya i es reinstal·la aquest Nadal al mateix teatre.
Sembla ser que, amb el títol original de “Shear Madness”, és un dels textos més representats de la comèdia nord-americana. Des de la seva estrena l’any 1978, ha estat representada ininterrompudament durant 26 anys amb més de 7200 funcions.
El director preten que quan els espectadors marxin cap a casa, després de l’obra, ho facin amb la sensació d’haver viscut alguna cosa especial…
Jo diria que la vivència, d’especial no en té res, al menys de la manera en que jo entenc el significat d’aquesta paraula. Es podria dir que l’experiència és diferent, no habitual, però tampoc no se’ns descobreixen les amèriques.
Sí, el públic té la capacitat d’intervenir en un interrogatori i en la reconstrucció dels fets, per esbrinar qui ha estat l’assassí de la veína pianista d’una perruqueria kitch. La seva votació influirà en el desenllaç, però titllar d’especial aquest trencament de la quarta paret en uns temps en que tot està inventat, potser és ser massa ingenu o voler crear una expectativa errònia per omplir la platea.
De fet, la cosa no s’aguanta gaire i es fa bastant feixuga en determinats moments . La veritat és que si val la pena d’anar-hi és per gaudir dels moments més imprevistos, que neixen de les intervencions del públic i la corresponents resposta per part dels actors. Tot i així, l’Àlex Casanovas no sempre està a l’alçada del rol del seu personatge, a l’hora de tractar amb platea.
La Beth, que hi serà fins el dia 13, salva dignament el seu paper però, personalment, em quedo amb la seva faceta musical.
L’Enric Majó construeix un personatge freakie, tècnicament interessant, però a qui li falta “chicha”.
Les millors interpretacions venen de la mà del Pep Planas, ràpid de reflexes i més que correcte; la Mercè Comes, amb la seva gràcia de sempre, entranyable; i del jove Ivan Labanda, que ens brinda una energia imparable i hiperactiva, convertint-se en el puntal del grup, malgrat la seva desmesura puntual.
Aconsellable per passar una bona estona, sense gaires pretensions més. Això sí, hauran d’aguantar la fluixesa de més d’una estona mentre dura la “quarta paret”. Pels pèls, realment.
A propòsit de:
PELS PÈLS
de Paul Pörtner
per Abel Folk
al Teatre Borràs, Barcelona
fins el 03.02.08
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada