www.elperiodico.cat
13 abril de 2008
Actor i director de La Cubana. La companyia celebra el 25è aniversari de la seva creació al Coliseum de Barcelona amb Cómeme el coco, negro. La mateixa de l'any 89, però diferent
Foto: MAITE CRUZ
Helena Garcia Melero
--¿Per què es fa una reposició per celebrar els 25 anys?
--Vaig readaptar Cómeme el coco, negro per al festival d'Edimburg, i em vaig adonar que l'original tenia sentit avui. L'esperit és el mateix, encara que s'ha actualitzat i hi apareixen altres personatges.
--Els personatges som nosaltres.
--És que ens retrata, plasma els nostres comportaments socials. S'hi fa present la relació entre persones que passen moltes hores juntes, moltes més que amb la seva família. A mi em diuen: hi ha molta gent que s'assembla a La Cubana. I jo els contesto: "¡No! ¡Aquests personatges ja existien abans, nosaltres ens vam fixar en ells!"
--¡Quantes coses que han canviat en aquests 25 anys!
--¡Imagini-s'ho! Quan vam fer això, el 1989, existia la revista. Però ara no hi ha res de tot això.
--És una pena.
--Hi ha dues generacions que no coneixen la revista. La revista és un gènere que sorgeix d'explicar coses de la vida quotidiana, amb música, copiat del music-hall francès. Durant el franquisme, la revista es manté per la picaresca que comporta, i mor quan apareix el destape perquè es vol americanitzar.
--¿Això no va agradar?
--Les senyores que hi sortien fins llavors es van substituir per senyores estupendes, i això va fer morir la revista. El somriure de plàstic d'aquelles artistes després no va enganxar.
--Vostès també han canviat...
--Sí, molts actors de La Cubana han marxat fora i han triomfat: Mon Plans, Corbacho, Santi Millán... David Fernández, el Chikilicuatre, també és de La Cubana. Potser ara hi ha gent que vol entrar a La Cubana perquè pensa que això pot ser una bona plataforma de promoció, però això és molt perillós.
--¿Com es passa un càsting per a La Cubana?
--El primer que pregunto és: "¿Per què li agrada el teatre?". Després: "¿Per què vol treballar a La Cubana?". Finalment, vull saber si en la seva vida personal són observadors.
--S'ha de ser curiós.
--No fa falta que siguin xafarders, però que els agradi observar, sí. Quan estudiava, anava en tren de Sitges a Barcelona, i la ment se me n'anava en les converses dels que tenia al costat. D'allà sortien històries molt teatrals. Si observem els personatges que ens envolten, després tenim referències per poder-los representar. Demano que es tinguin referències. A mi no m'agraden els imitadors.
--¿No?
--Són molt creatius, però es queden en la imitació, després no poden continuar. Un bon actor et pot retratar la teva veïna passi el que passi, sense guió.
--Per cert, i a vostè, ¿per què li agrada el teatre?
--És un cúmul de satisfaccions. Sóc un gran tímid i necessito una vàlvula d'escapament. Em serveix per no haver d'anar al psicòleg.
--El seu teatre també és una teràpia.
--El públic es deixa portar; és important no forçar la gent. Llavors és quan s'ho passen bé. Jo mateix, encara que sóc molt teatrer, sóc molt introvertit, però a mi no em faria vergonya, si fos públic, entrar en el joc que proposa La Cubana, perquè l'actor de La Cubana parla com la nostra veïna de l'escala.
--¿Catalunya continua sent puntera en teatre?
--Aquí és on hi ha més afició, però el teatre no es recolza. Hi ha gent amb grans idees que fa l'espectacle al garatge dels pares i es queda allà. Tàrrega i Sitges no són suficients perquè els bons puguin desenvolupar la seva feina. Ja no surten noves companyies de teatre. Les últimes van ser les T de Teatre.
--Però el públic sí que respon.
--El públic té unes ganes tremendes de jugar, mana, és el protagonista. Ell és el guionista, encara que nosaltres siguem els actors. L'actor ha de tenir el poder de reconduir-lo. Aquest any, les xifres de recaptació són astronòmiques. Hi ha setmanes en què s'han sobrepassat els dos milions d'euros.
--La crisi, llavors, ¿és creativa?
--Sí, i nosaltres també hi hem caigut, perquè fem una obra que es va estrenar fa 25 anys. Ara fa por arriscar, la televisió fa mal. Abans, als actors se'ls agafava per fer teatre; ara és al revés: volen fer televisió per poder, un dia, fer teatre. Es té por del risc.
--¿I el futur?
--¡Ui! En el nostre món, no se sap mai. De moment, som al Coliseum amb Cómeme el coco, negro i, més endavant, anirem de gira amb l'obra per tot Espanya. També tenim en ment fer un homenatge molt especial al Paral.lel. Però no puc avançar res més. El teatre és un art efímer, que té un futur incert. El que passi demà és un misteri. Per molta fama que t'hagis guanyat, sempre has de tornar a començar.
13 abril de 2008
Actor i director de La Cubana. La companyia celebra el 25è aniversari de la seva creació al Coliseum de Barcelona amb Cómeme el coco, negro. La mateixa de l'any 89, però diferent
Foto: MAITE CRUZ
Helena Garcia Melero
--¿Per què es fa una reposició per celebrar els 25 anys?
--Vaig readaptar Cómeme el coco, negro per al festival d'Edimburg, i em vaig adonar que l'original tenia sentit avui. L'esperit és el mateix, encara que s'ha actualitzat i hi apareixen altres personatges.
--Els personatges som nosaltres.
--És que ens retrata, plasma els nostres comportaments socials. S'hi fa present la relació entre persones que passen moltes hores juntes, moltes més que amb la seva família. A mi em diuen: hi ha molta gent que s'assembla a La Cubana. I jo els contesto: "¡No! ¡Aquests personatges ja existien abans, nosaltres ens vam fixar en ells!"
--¡Quantes coses que han canviat en aquests 25 anys!
--¡Imagini-s'ho! Quan vam fer això, el 1989, existia la revista. Però ara no hi ha res de tot això.
--És una pena.
--Hi ha dues generacions que no coneixen la revista. La revista és un gènere que sorgeix d'explicar coses de la vida quotidiana, amb música, copiat del music-hall francès. Durant el franquisme, la revista es manté per la picaresca que comporta, i mor quan apareix el destape perquè es vol americanitzar.
--¿Això no va agradar?
--Les senyores que hi sortien fins llavors es van substituir per senyores estupendes, i això va fer morir la revista. El somriure de plàstic d'aquelles artistes després no va enganxar.
--Vostès també han canviat...
--Sí, molts actors de La Cubana han marxat fora i han triomfat: Mon Plans, Corbacho, Santi Millán... David Fernández, el Chikilicuatre, també és de La Cubana. Potser ara hi ha gent que vol entrar a La Cubana perquè pensa que això pot ser una bona plataforma de promoció, però això és molt perillós.
--¿Com es passa un càsting per a La Cubana?
--El primer que pregunto és: "¿Per què li agrada el teatre?". Després: "¿Per què vol treballar a La Cubana?". Finalment, vull saber si en la seva vida personal són observadors.
--S'ha de ser curiós.
--No fa falta que siguin xafarders, però que els agradi observar, sí. Quan estudiava, anava en tren de Sitges a Barcelona, i la ment se me n'anava en les converses dels que tenia al costat. D'allà sortien històries molt teatrals. Si observem els personatges que ens envolten, després tenim referències per poder-los representar. Demano que es tinguin referències. A mi no m'agraden els imitadors.
--¿No?
--Són molt creatius, però es queden en la imitació, després no poden continuar. Un bon actor et pot retratar la teva veïna passi el que passi, sense guió.
--Per cert, i a vostè, ¿per què li agrada el teatre?
--És un cúmul de satisfaccions. Sóc un gran tímid i necessito una vàlvula d'escapament. Em serveix per no haver d'anar al psicòleg.
--El seu teatre també és una teràpia.
--El públic es deixa portar; és important no forçar la gent. Llavors és quan s'ho passen bé. Jo mateix, encara que sóc molt teatrer, sóc molt introvertit, però a mi no em faria vergonya, si fos públic, entrar en el joc que proposa La Cubana, perquè l'actor de La Cubana parla com la nostra veïna de l'escala.
--¿Catalunya continua sent puntera en teatre?
--Aquí és on hi ha més afició, però el teatre no es recolza. Hi ha gent amb grans idees que fa l'espectacle al garatge dels pares i es queda allà. Tàrrega i Sitges no són suficients perquè els bons puguin desenvolupar la seva feina. Ja no surten noves companyies de teatre. Les últimes van ser les T de Teatre.
--Però el públic sí que respon.
--El públic té unes ganes tremendes de jugar, mana, és el protagonista. Ell és el guionista, encara que nosaltres siguem els actors. L'actor ha de tenir el poder de reconduir-lo. Aquest any, les xifres de recaptació són astronòmiques. Hi ha setmanes en què s'han sobrepassat els dos milions d'euros.
--La crisi, llavors, ¿és creativa?
--Sí, i nosaltres també hi hem caigut, perquè fem una obra que es va estrenar fa 25 anys. Ara fa por arriscar, la televisió fa mal. Abans, als actors se'ls agafava per fer teatre; ara és al revés: volen fer televisió per poder, un dia, fer teatre. Es té por del risc.
--¿I el futur?
--¡Ui! En el nostre món, no se sap mai. De moment, som al Coliseum amb Cómeme el coco, negro i, més endavant, anirem de gira amb l'obra per tot Espanya. També tenim en ment fer un homenatge molt especial al Paral.lel. Però no puc avançar res més. El teatre és un art efímer, que té un futur incert. El que passi demà és un misteri. Per molta fama que t'hagis guanyat, sempre has de tornar a començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada