www.elperiodico.cat
13 de febrer de 2009
Antonio Molero, al Teatre Tívoli.
J. C. S.
BARCELONA
Estrena al Tivoli Un dios salvaje amb Maribel Verdú, Aitana Sánchez-Gijón i Pere Ponce. Format al teatre universitari i independent, Médico de familia i Los Serrano li van donar la fama.
–Recordi com es va iniciar en el teatre abans de la fama televisiva.
–He fet de tot: drames, autors contemporanis i fins i tot tragèdies gregues. I sempre sota el segell del teatre independent. Els meus inicis eren d’anar en furgoneta, i muntar i desmuntar decorats. No teníem tècnic; tot ho fèiem nosaltres.
–Fins que arriba Médico de familia.
–La meva vida va canviar amb la tele. Però tot i així, els primers dies de gravació, si veia un elèctric recollint cable al final de la jornada li donava un cop de mà.
–Després van venir Los Serrano. ¿Era hora d’oblidar-se del Fiti?
–Tenia la sensació que la sèrie s’acabava per mort natural. Era hora de canviar després de cinc anys i mig tancat entre quatre parets i d’haver rebutjat ofertes de teatre per falta de temps. Feia cinc anys que no pujava a un escenari.
–¿Com es va incorporar al repartiment d’Un dios salvaje?
–Estava prenent una cervesa amb la meva noia i uns amics i em va trucar Maribel des de Buenos Aires quan rodava amb Coppola. Em va dir que la companyia ja estava tancada i que només hi faltava jo. Havia demanat referències a Resines, no com a actor, sinó en el terreny més personal.
–Ha tornat al teatre després de molt temps i amb un ambiciós projecte. ¿Va dubtar en algun moment?
–L’escenari sempre imposa una mica, però la tele et dóna una desimboltura impressionant i aquesta era la combinació perfecta per tornar.
–I amb un repartiment de primera.
Mai havia fet teatre a aquest nivell NBA. Abans d’iniciar els assajos pensava en si els companys tindrien coses pròpies del divisme. I és que el teatre obliga a conviure molt.
Em va sorprendre la seva professionalitat i que implicats que estaven.
–És una obra coral, però Maribel i Aitana s’enduen tots els focus, ¿oi?
Tenen molt ganxo, sí. Però l’obra està molt equilibrada i cada un té el seu moment. Al Pere i a mi ens va perfecte estar una mica a l’ombra.
13 de febrer de 2009
Antonio Molero, al Teatre Tívoli.
J. C. S.
BARCELONA
Estrena al Tivoli Un dios salvaje amb Maribel Verdú, Aitana Sánchez-Gijón i Pere Ponce. Format al teatre universitari i independent, Médico de familia i Los Serrano li van donar la fama.
–Recordi com es va iniciar en el teatre abans de la fama televisiva.
–He fet de tot: drames, autors contemporanis i fins i tot tragèdies gregues. I sempre sota el segell del teatre independent. Els meus inicis eren d’anar en furgoneta, i muntar i desmuntar decorats. No teníem tècnic; tot ho fèiem nosaltres.
–Fins que arriba Médico de familia.
–La meva vida va canviar amb la tele. Però tot i així, els primers dies de gravació, si veia un elèctric recollint cable al final de la jornada li donava un cop de mà.
–Després van venir Los Serrano. ¿Era hora d’oblidar-se del Fiti?
–Tenia la sensació que la sèrie s’acabava per mort natural. Era hora de canviar després de cinc anys i mig tancat entre quatre parets i d’haver rebutjat ofertes de teatre per falta de temps. Feia cinc anys que no pujava a un escenari.
–¿Com es va incorporar al repartiment d’Un dios salvaje?
–Estava prenent una cervesa amb la meva noia i uns amics i em va trucar Maribel des de Buenos Aires quan rodava amb Coppola. Em va dir que la companyia ja estava tancada i que només hi faltava jo. Havia demanat referències a Resines, no com a actor, sinó en el terreny més personal.
–Ha tornat al teatre després de molt temps i amb un ambiciós projecte. ¿Va dubtar en algun moment?
–L’escenari sempre imposa una mica, però la tele et dóna una desimboltura impressionant i aquesta era la combinació perfecta per tornar.
–I amb un repartiment de primera.
Mai havia fet teatre a aquest nivell NBA. Abans d’iniciar els assajos pensava en si els companys tindrien coses pròpies del divisme. I és que el teatre obliga a conviure molt.
Em va sorprendre la seva professionalitat i que implicats que estaven.
–És una obra coral, però Maribel i Aitana s’enduen tots els focus, ¿oi?
Tenen molt ganxo, sí. Però l’obra està molt equilibrada i cada un té el seu moment. Al Pere i a mi ens va perfecte estar una mica a l’ombra.
