www.elperiodico.cat
20 de febrer de 2009
• BCN acull quatre obres de la capital, on sobresurten directors catalans
• Barcelona i Madrid han consolidat aquesta temporada un fluid intercanvi teatral
‘FLOTATS. És Descartes al Teatre Espanyol de Madrid.
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA
Què tenen en comú Àlex Rigola, Josep Maria Flotats, Paco Mir, Xavier Albertí, Jordi Millán i Sílvia Munt? La pregunta que recorda un joc de taula remet a la fluïdesa en l’intercanvi teatral entre Barcelona i Madrid, els grans centres de producció espanyols. A mitjans de febrer, aquests sis directors catalans tenien obres a la capital. A Barcelona, mentrestant, es poden veure quatre muntatges de Madrid: Un dios salvaje (Tivoli), Yo me subí a un piano verde (Capitol), Pagagnini (Romea) i Las manos blancas no ofenden (Apolo). El segon és una producció de l’actor Millán Salcedo, amb socis catalans, Tricicle i Vania.
El teatre tampoc s’ha escapat de la proverbial falta de comunicació entre Barcelona i Madrid. En els últims temps, aquesta tendència s’ha anat corregint als escenaris, tot i la denúncia de l’any passat d’alguns creadors madrilenys sobre una marginació per raons idiomàtiques. «Quan un muntatge de Madrid no ve a Barcelona és perquè no ha interessat als programadors. La resta són excuses de mal pagador», apunta Daniel Martínez, president de l’empresa Focus.
EL CAS DEL ROMEA
En la col·laboració entre el Centro Dramático Nacional (CDN), el Teatro Español i el Teatro de La Abadía, de Madrid, i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el Teatre Lliure es recolza aquest intercanvi, del qual també és part activa Focus. Un dels seus teatres, el Romea, va obrir curs amb La tortuga de Darwin. La va seguir La vida es sueño, de la Companía Siglo de Oro de la Comunidad, i ara presenta Pagagnini. Tres muntatges amb Madrid com a origen. «En el món del teatre no hi ha prejudicis ni implicacions polítiques ni competències d’un altre nivell. Hi ha una relació totalment natural», subratlla Martínez.
El CDN, que dirigeix Gerardo Vera, també és un centre d’acollida per a espectacles catalans i viceversa. Han arribat a coincidir un cap de setmana en els seus dos teatres. El dúo de la Africana, de Xavier Albertí, al María Guerrero, i Una comedia española, de Sílvia Munt, al Valle-Inclán. Aquesta obra de Yasmina Reza s’acaba d’estrenar amb un equip de majoria catalana gairebé absoluta. Ho és la seva directora (Munt) i quatre dels seus cinc intèrprets (Ramon Madaula, Xicu Masó, Maria Molins i Mónica Randall, que torna al teatre després de 34 anys). L’altra actriu (Cristina Plazas), una madrilenya formada a València, és una habitual dels escenaris catalans.
VERSIÓ EN CATALÀ
El CDN, el TNC i Bitò Produccions han finançat aquesta peça, que tindrà a la tardor una versió en català. «És la nostra primera col·laboració amb el CDN i per disponibilitat de dates s’ha estrenat a Madrid», explica Josep Domènech. El cap de produccions de Bitò, empresa de Girona, sí que creu que s’ha diversificat el trànsit entre les dues ciutats. «Companyies com Joglars, Tricicle o La Cubana sempre han anat a Madrid, i ara s’ha ampliat el mercat per a productores com la nostra. Potser hi va haver un temps en què per aquí s’apreciava una mica menys el teatre que es feia allà», afegeix.
Mario Gas és un altre artífex d’aquest increment del pont aeri teatral. Des de la seva condició de director artístic del Teatro Español de Madrid, de propietat municipal, ha potenciat aquesta relació amb l’escena catalana a la qual sempre ha estat vinculat. L’Español participa amb el Lliure i el Canal de Salt/Girona en Mort d’un viatjant, que també tindrà una versió en castellà després de la seva gira per Catalunya. Actualment, el teatre madrileny acull a la seva sala principal Josep Maria Flotats amb El encuentro de Descartes con Pascal joven, que dirigeix i interpreta juntament amb un altre actor català, Albert Triola. Albert Boadella, mentrestant, s’acaba d’estrenar com a director dels Teatros del Canal de la Comunidad de Madrid.
Francesc Orella és un dels actors que han treballat últimament a les dues ciutats. Va ser el doctor Stockmann a Un enemigo del pueblo del CDN, per exemple, i està assajant Traició, que s’estrenarà aviat al Lliure. Orella reconeix una millora, però observa encara deficiències en el diàleg Madrid-Barcelona. «Hi ha més professionals catalans que treballem a Madrid, i aquí es veuen més coses d’allà, però l’intercanvi no hauria de ser únicament d’espectacles».
L’actor veu un tema de fons preocupant, que obeeix a motius de política i gestió teatral de les parts. «Hi ha certa voluntat de normalització, però les artèries de l’intercanvi es veuen obstruïdes moltes vegades per la política». El pont aeri, segons la seva opinió, encara té retards. H
20 de febrer de 2009
• BCN acull quatre obres de la capital, on sobresurten directors catalans
• Barcelona i Madrid han consolidat aquesta temporada un fluid intercanvi teatral
‘FLOTATS. És Descartes al Teatre Espanyol de Madrid.
JOSÉ CARLOS SORRIBES
BARCELONA
Què tenen en comú Àlex Rigola, Josep Maria Flotats, Paco Mir, Xavier Albertí, Jordi Millán i Sílvia Munt? La pregunta que recorda un joc de taula remet a la fluïdesa en l’intercanvi teatral entre Barcelona i Madrid, els grans centres de producció espanyols. A mitjans de febrer, aquests sis directors catalans tenien obres a la capital. A Barcelona, mentrestant, es poden veure quatre muntatges de Madrid: Un dios salvaje (Tivoli), Yo me subí a un piano verde (Capitol), Pagagnini (Romea) i Las manos blancas no ofenden (Apolo). El segon és una producció de l’actor Millán Salcedo, amb socis catalans, Tricicle i Vania.
El teatre tampoc s’ha escapat de la proverbial falta de comunicació entre Barcelona i Madrid. En els últims temps, aquesta tendència s’ha anat corregint als escenaris, tot i la denúncia de l’any passat d’alguns creadors madrilenys sobre una marginació per raons idiomàtiques. «Quan un muntatge de Madrid no ve a Barcelona és perquè no ha interessat als programadors. La resta són excuses de mal pagador», apunta Daniel Martínez, president de l’empresa Focus.
EL CAS DEL ROMEA
En la col·laboració entre el Centro Dramático Nacional (CDN), el Teatro Español i el Teatro de La Abadía, de Madrid, i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el Teatre Lliure es recolza aquest intercanvi, del qual també és part activa Focus. Un dels seus teatres, el Romea, va obrir curs amb La tortuga de Darwin. La va seguir La vida es sueño, de la Companía Siglo de Oro de la Comunidad, i ara presenta Pagagnini. Tres muntatges amb Madrid com a origen. «En el món del teatre no hi ha prejudicis ni implicacions polítiques ni competències d’un altre nivell. Hi ha una relació totalment natural», subratlla Martínez.
El CDN, que dirigeix Gerardo Vera, també és un centre d’acollida per a espectacles catalans i viceversa. Han arribat a coincidir un cap de setmana en els seus dos teatres. El dúo de la Africana, de Xavier Albertí, al María Guerrero, i Una comedia española, de Sílvia Munt, al Valle-Inclán. Aquesta obra de Yasmina Reza s’acaba d’estrenar amb un equip de majoria catalana gairebé absoluta. Ho és la seva directora (Munt) i quatre dels seus cinc intèrprets (Ramon Madaula, Xicu Masó, Maria Molins i Mónica Randall, que torna al teatre després de 34 anys). L’altra actriu (Cristina Plazas), una madrilenya formada a València, és una habitual dels escenaris catalans.
VERSIÓ EN CATALÀ
El CDN, el TNC i Bitò Produccions han finançat aquesta peça, que tindrà a la tardor una versió en català. «És la nostra primera col·laboració amb el CDN i per disponibilitat de dates s’ha estrenat a Madrid», explica Josep Domènech. El cap de produccions de Bitò, empresa de Girona, sí que creu que s’ha diversificat el trànsit entre les dues ciutats. «Companyies com Joglars, Tricicle o La Cubana sempre han anat a Madrid, i ara s’ha ampliat el mercat per a productores com la nostra. Potser hi va haver un temps en què per aquí s’apreciava una mica menys el teatre que es feia allà», afegeix.
Mario Gas és un altre artífex d’aquest increment del pont aeri teatral. Des de la seva condició de director artístic del Teatro Español de Madrid, de propietat municipal, ha potenciat aquesta relació amb l’escena catalana a la qual sempre ha estat vinculat. L’Español participa amb el Lliure i el Canal de Salt/Girona en Mort d’un viatjant, que també tindrà una versió en castellà després de la seva gira per Catalunya. Actualment, el teatre madrileny acull a la seva sala principal Josep Maria Flotats amb El encuentro de Descartes con Pascal joven, que dirigeix i interpreta juntament amb un altre actor català, Albert Triola. Albert Boadella, mentrestant, s’acaba d’estrenar com a director dels Teatros del Canal de la Comunidad de Madrid.
Francesc Orella és un dels actors que han treballat últimament a les dues ciutats. Va ser el doctor Stockmann a Un enemigo del pueblo del CDN, per exemple, i està assajant Traició, que s’estrenarà aviat al Lliure. Orella reconeix una millora, però observa encara deficiències en el diàleg Madrid-Barcelona. «Hi ha més professionals catalans que treballem a Madrid, i aquí es veuen més coses d’allà, però l’intercanvi no hauria de ser únicament d’espectacles».
L’actor veu un tema de fons preocupant, que obeeix a motius de política i gestió teatral de les parts. «Hi ha certa voluntat de normalització, però les artèries de l’intercanvi es veuen obstruïdes moltes vegades per la política». El pont aeri, segons la seva opinió, encara té retards. H
