www.totmataro.cat
25 de febrer de 2009
La Sala Cabañes representa per primer cop ‘El cafè de la Marina’
Comas Soler
Sorgida inicialment només com un exercici de l’aula de lectura teatral existent al Centre Catòlic i que el mateix Maicas i l’Encarna Hernàndez encapçalen des de fa temps, el mèrit principal de la proposta és el d’esmenar un oblit injustificat i posar per primera vegada en escena al quasi centenari teatre de la Riera aquesta important obra de Josep Maria de Sagarra.
Poema dramàtic
Costa d’entendre que un autor tan extraordinàriament prolífic i tan popular com Josep Maria de Sagarra (1894-1961), que durant més de quaranta anys del segle passat va ser el principal referent del teatre català, estigui tan infrarepresentat en el repertori històric de la Sala Cabañes. Només hi té quatre obres escadusseres, si s’exceptua la més sovintejada, ‘La ferida lluminosa’, que va ser la preferida pel nacional-catolicisme imperant durant el règim franquista. Ara, amb ‘El cafè de la Marina’, Maicas recupera un dels poemes dramàtics més característics de la vasta producció de l’autor.
Compost amb versos decasíl·labs blancs, va ser escrit l’any 1933 i s’inspira en ‘Marius’, una comèdia del dramaturg francès Marcel Pagnol que s’havia estrenat a París quatre anys abans i que el mateix Sagarra havia traduït. Així traça un retaule colorista d’una vila marinera i hi evoca de manera atemporal tant la tristor i les penúries de la vida dels pescadors i les seves famílies, com la duresa de la feina que han de fer. Tot plegat li serveix per embolcallar el drama de Caterina, la noia que ha patit un engany amorós i ha d’amagar un secret inconfessable.
El relat, confegit amb un especial ressò poètic, recrea el parlar popular de la gent de mar, amb els seus girs, aforismes, metàfores o exabruptes, i constitueix tota una lliçó de riquesa lèxica. Alguns estudiosos, com ara Xavier Fàbregas o Ricard Salvat consideren que ‘El cafè de la Marina’ és de les peces més aconseguides en la creació teatral de Josep Maria de Sagarra.
Bons objectius, resultats no tant
La dimensió didàctica de l’opció feta per en Carles Maicas no consisteix només en dur a terme la reparació pendent per la llarga postergació de l’obra de referència, sinó que vol propiciar la seva descoberta al públic actual. Aprofita, a més, la circumstància per posar en valor el treball fet a l’aula de lectura teatral, per experimentar amb un elenc intergeneracional i per desfogar uns quants actors i actrius de l’ampla pedrera de la Sala Cabañes que habitualment no tenen massa paper. Fins aquí tot són objectius lloables. Una altra cosa ben diferent és judicar si s’aconsegueixen o no. Perquè si un text clàssic perdura gràcies a les successives visions que se’n fan al llarg del temps, la que ofereix el muntatge de Maicas és bastant borrosa. Pel que fa a l’escenografia, de caient realista, barreja elements d’esquematisme i d’enfarfegament decoratiu i el que en resulta ve a ser un pastitx. En el pla interpretatiu, no aconsegueix arrodonir ni els personatges, ni les situacions. Al voler allunyar-se d’una posada en escena massa canònica, acaba fent tentines entre el melodrama i el sainet. La funció avança a rodolons, hi ha força rèpliques mal col·locades, tampoc no s’encerta en la dicció, i la subtilitat expressiva del vers de Sagarra queda malparada.
A desgrat de l’èxit en l’assistència i en la generosa acollida del públic, la impressió que se’n treu és que és un treball a mig fer. El seu resultat queda per dessota del potencial artístic i tècnic del teatre del Centre Catòlic, que és molt considerable. En certa manera, doncs, ‘El cafè de la Marina’ continua essent un compte pendent.
25 de febrer de 2009
La Sala Cabañes representa per primer cop ‘El cafè de la Marina’
Comas Soler
Sorgida inicialment només com un exercici de l’aula de lectura teatral existent al Centre Catòlic i que el mateix Maicas i l’Encarna Hernàndez encapçalen des de fa temps, el mèrit principal de la proposta és el d’esmenar un oblit injustificat i posar per primera vegada en escena al quasi centenari teatre de la Riera aquesta important obra de Josep Maria de Sagarra.
Poema dramàtic
Costa d’entendre que un autor tan extraordinàriament prolífic i tan popular com Josep Maria de Sagarra (1894-1961), que durant més de quaranta anys del segle passat va ser el principal referent del teatre català, estigui tan infrarepresentat en el repertori històric de la Sala Cabañes. Només hi té quatre obres escadusseres, si s’exceptua la més sovintejada, ‘La ferida lluminosa’, que va ser la preferida pel nacional-catolicisme imperant durant el règim franquista. Ara, amb ‘El cafè de la Marina’, Maicas recupera un dels poemes dramàtics més característics de la vasta producció de l’autor.
Compost amb versos decasíl·labs blancs, va ser escrit l’any 1933 i s’inspira en ‘Marius’, una comèdia del dramaturg francès Marcel Pagnol que s’havia estrenat a París quatre anys abans i que el mateix Sagarra havia traduït. Així traça un retaule colorista d’una vila marinera i hi evoca de manera atemporal tant la tristor i les penúries de la vida dels pescadors i les seves famílies, com la duresa de la feina que han de fer. Tot plegat li serveix per embolcallar el drama de Caterina, la noia que ha patit un engany amorós i ha d’amagar un secret inconfessable.
El relat, confegit amb un especial ressò poètic, recrea el parlar popular de la gent de mar, amb els seus girs, aforismes, metàfores o exabruptes, i constitueix tota una lliçó de riquesa lèxica. Alguns estudiosos, com ara Xavier Fàbregas o Ricard Salvat consideren que ‘El cafè de la Marina’ és de les peces més aconseguides en la creació teatral de Josep Maria de Sagarra.
Bons objectius, resultats no tant
La dimensió didàctica de l’opció feta per en Carles Maicas no consisteix només en dur a terme la reparació pendent per la llarga postergació de l’obra de referència, sinó que vol propiciar la seva descoberta al públic actual. Aprofita, a més, la circumstància per posar en valor el treball fet a l’aula de lectura teatral, per experimentar amb un elenc intergeneracional i per desfogar uns quants actors i actrius de l’ampla pedrera de la Sala Cabañes que habitualment no tenen massa paper. Fins aquí tot són objectius lloables. Una altra cosa ben diferent és judicar si s’aconsegueixen o no. Perquè si un text clàssic perdura gràcies a les successives visions que se’n fan al llarg del temps, la que ofereix el muntatge de Maicas és bastant borrosa. Pel que fa a l’escenografia, de caient realista, barreja elements d’esquematisme i d’enfarfegament decoratiu i el que en resulta ve a ser un pastitx. En el pla interpretatiu, no aconsegueix arrodonir ni els personatges, ni les situacions. Al voler allunyar-se d’una posada en escena massa canònica, acaba fent tentines entre el melodrama i el sainet. La funció avança a rodolons, hi ha força rèpliques mal col·locades, tampoc no s’encerta en la dicció, i la subtilitat expressiva del vers de Sagarra queda malparada.
A desgrat de l’èxit en l’assistència i en la generosa acollida del públic, la impressió que se’n treu és que és un treball a mig fer. El seu resultat queda per dessota del potencial artístic i tècnic del teatre del Centre Catòlic, que és molt considerable. En certa manera, doncs, ‘El cafè de la Marina’ continua essent un compte pendent.
