www.avui.cat
11 de maig de 2009
Andreu Gomila
Carme Elias (dreta) i Sílvia Bel tornen a fer tàndem al TNC
FRANCESC MELCION
Josep Maria Mestres, director de La casa dels cors trencats, diu que aquesta obra del premi Nobel Bernard Shaw és com una partida d'escacs. Hi són totes les peces, els cavalls, les torres, els peons i, per descomptat, les dues reines. Mestres es refereix a les filles del Capità Shotover, Lady Utterwood i Mrs. Hushabye, que al TNC interpretaran, respectivament, Sílvia Bel i Carme Elias. La temporada passada eren mare i filla a El ventall de Lady Windermere, d'Oscar Wilde. Parlem amb totes dues.
Aquesta obra sembla una segona part d''El ventall...'
S.B.: A la primera, era ella la meva mare i ara som germanes. A la propera, jo vull ser la seva mare.
Sou un tàndem consolidat.
S.B.: Si m'haguessin dit que estaríem totes dues al Teatre Nacional, no m'ho hagués cregut mai. C.E.: Per mi és una cosa normal. Em sembla d'una realitat aclaparadora. Abans d'El Ventall no ens coneixíem. Em sembla una actriu extraordinària, magnífica. M'hi entenc molt bé. És molt activa. Té unes virtuts que jo no tinc i ens compensem molt bé. S.B.: Sempre he pensat que les grans actrius, facin el que facin, tenen la seva base en el teatre.
A 'La casa dels cors trencats' representeu dues dones dures, pèrfides. El marit de Mrs. Hushabye, Hector, us defineix així: "Teniu la detestable qualitat que destrueix el sentit moral dels homes i els situa més enllà de l'honor i el deshonor".
C.E.: És fantàstic, no, tenir aquest poderío? S.B.: Per tenir-lo, en fixo en la Carme, com camina, com es mou. C.E.: Jo em fixo en el caràcter de la Sílvia...
Aquesta mena de dones dominants són atractives, cobejades per les actrius d'ara. No són gaire normals en el teatre clàssic.
C.E.: Les dones de teatre sempre mirem de destacar les qualitats del personatge. En aquest cas, hi ha tres dones molt potents. Sempre parlem del punt de vista d'avui dia. No ens importa com ho feien les actrius de 1920. Com diu Mestres, extrapolem tot el que diu Shaw al que passa avui. L'obra ja parla de tots els milers d'indígenes que vindran un dia a arrabassar-nos els llocs de treball. Quina realitat més clara. I el comportament d'aquestes dones no deixa de ser el d'unes lliurepensadores. Des de la perspectiva d'una dona moderna, no pots evitar que això ressoni més.
De la 'Terra baixa' que fan al Romea, algú criticava que el protagonista sigui la Marta i no Manelic. I segurament Guimerà hagués fet el mateix si hagués escrit l'obra avui...
C.E.: La vaig fer molts anys, Terra baixa, i la Marta ja tenia una consciència molt clara del que li passava i que, d'alguna manera, a partir de la consciència d'on era, actuava. Era moderna. És el que tenen els grans personatges: vénen de molt lluny i incideixen.
Shaw, al pròleg de l'obra, diu que retrata una societat que està podrida. Com ho veurà l'espectador?
C.E.: No ho volia dir, però aquesta obra és com un Gran Hermano, amb tota una sèrie de personatges tancats en una casa. I va arribant gent de fora. Durant aquestes hores que viuen junts van traient-se capes, despullant-se els uns als altres. Fins i tot hi ha un personatge que ho diu literalment: que agafi refredats morals, d'acord, però no cal que agafi un refredat físic. Què vol dir això? Doncs que quan ens tanquen sis hores en una habitació surten les misèries del món. Shaw ens mostra què està passant a la societat d'avui dia.
I segurament aquesta societat que critica continua estant igual o pitjor.
C.E.: Tot sona molt contemporani. Verbalment, Shaw diu moltes coses en aquesta obra. Fa treballar l'espectador. S.B.: Hi ha un moment en què el personatge del Pep Anton Muñoz, Mangan, diu: "Estic dient la veritat respecte als meus diners per primer cop a la vida, i és el primer cop que dubten de la meva paraula". I jo li dic: "Que trist... ¿Per què no es dedica a la política, senyor Mangan?". Shaw ens està dient que tots els polítics són uns mentiders, que un personatge que sap enganyar tan bé s'ha de dedicar a la política.
Com ho feu perquè l'espectador no es quedi amb el simple joc d'embolics que presenta l'obra?
C.E.: Com que no hi ha argument, cadascú agafarà el que li toqui. Els uns es quedaran amb els temes econòmics o socials, els altres es quedaran amb la pura anècdota d'uns personatges que viuen de manera esnob, parlant de Shakespeare i del temps que fa, d'altres hi veuran Txékhov.
Shaw és molt hàbil plantejant la comèdia...
S.B.: És una manera de poder dir coses sense que semblin transcendents. Els personatges són molt enginyosos. Però es creuen tot el que diuen. El meu personatge, que és una dona una mica fatxa, defensa el que diu. No és que ella se'n rigui de les seves paraules, sinó que els altres personatges fan una mica de contrapunt de les idees d'ella. Ella pensa que viure de la manera com viuen en aquella casa no és decent. C.E.: Els que viuen dins de la casa tenen la consciència guardada a dintre. I es comporten d'una manera aparentment banal. Els que vénen de fora queden confrontats davant d'aquesta manera crua de viure la vida. Aquests personatges són els que transporten tot el que ve de l'exterior, amb uns costums, una ideologia. Els de dintre la casa els posen contra la paret.
Creieu que Shaw, irlandès com Wilde, el que volia era enfotre-se'n dels anglesos?
S.B.: Crec que era molt gamberro. Va dir: va, em vaig a divertir. Ara faré entrar aquest i no em plantejaré ni què faré ni com acabaré. Simplement ajunta una sèrie de personatges que ha conegut i els fica dins d'aquesta casa a veure què passa. C.E.: El que és divertit és que el gran magnat de la indústria és un estafador, l'home que té més ètica i més moral és un lladre... S.B.: Que la més puritana sigui una porca que li fot el marit a la germana per la cara... Mentre guardem les aparences, tot anirà bé. C.E.: Aquesta moral no és ni més ni menys que la d'ara.
11 de maig de 2009
Andreu Gomila
Carme Elias (dreta) i Sílvia Bel tornen a fer tàndem al TNC
FRANCESC MELCION
Josep Maria Mestres, director de La casa dels cors trencats, diu que aquesta obra del premi Nobel Bernard Shaw és com una partida d'escacs. Hi són totes les peces, els cavalls, les torres, els peons i, per descomptat, les dues reines. Mestres es refereix a les filles del Capità Shotover, Lady Utterwood i Mrs. Hushabye, que al TNC interpretaran, respectivament, Sílvia Bel i Carme Elias. La temporada passada eren mare i filla a El ventall de Lady Windermere, d'Oscar Wilde. Parlem amb totes dues.
Aquesta obra sembla una segona part d''El ventall...'
S.B.: A la primera, era ella la meva mare i ara som germanes. A la propera, jo vull ser la seva mare.
Sou un tàndem consolidat.
S.B.: Si m'haguessin dit que estaríem totes dues al Teatre Nacional, no m'ho hagués cregut mai. C.E.: Per mi és una cosa normal. Em sembla d'una realitat aclaparadora. Abans d'El Ventall no ens coneixíem. Em sembla una actriu extraordinària, magnífica. M'hi entenc molt bé. És molt activa. Té unes virtuts que jo no tinc i ens compensem molt bé. S.B.: Sempre he pensat que les grans actrius, facin el que facin, tenen la seva base en el teatre.
A 'La casa dels cors trencats' representeu dues dones dures, pèrfides. El marit de Mrs. Hushabye, Hector, us defineix així: "Teniu la detestable qualitat que destrueix el sentit moral dels homes i els situa més enllà de l'honor i el deshonor".
C.E.: És fantàstic, no, tenir aquest poderío? S.B.: Per tenir-lo, en fixo en la Carme, com camina, com es mou. C.E.: Jo em fixo en el caràcter de la Sílvia...
Aquesta mena de dones dominants són atractives, cobejades per les actrius d'ara. No són gaire normals en el teatre clàssic.
C.E.: Les dones de teatre sempre mirem de destacar les qualitats del personatge. En aquest cas, hi ha tres dones molt potents. Sempre parlem del punt de vista d'avui dia. No ens importa com ho feien les actrius de 1920. Com diu Mestres, extrapolem tot el que diu Shaw al que passa avui. L'obra ja parla de tots els milers d'indígenes que vindran un dia a arrabassar-nos els llocs de treball. Quina realitat més clara. I el comportament d'aquestes dones no deixa de ser el d'unes lliurepensadores. Des de la perspectiva d'una dona moderna, no pots evitar que això ressoni més.
De la 'Terra baixa' que fan al Romea, algú criticava que el protagonista sigui la Marta i no Manelic. I segurament Guimerà hagués fet el mateix si hagués escrit l'obra avui...
C.E.: La vaig fer molts anys, Terra baixa, i la Marta ja tenia una consciència molt clara del que li passava i que, d'alguna manera, a partir de la consciència d'on era, actuava. Era moderna. És el que tenen els grans personatges: vénen de molt lluny i incideixen.
Shaw, al pròleg de l'obra, diu que retrata una societat que està podrida. Com ho veurà l'espectador?
C.E.: No ho volia dir, però aquesta obra és com un Gran Hermano, amb tota una sèrie de personatges tancats en una casa. I va arribant gent de fora. Durant aquestes hores que viuen junts van traient-se capes, despullant-se els uns als altres. Fins i tot hi ha un personatge que ho diu literalment: que agafi refredats morals, d'acord, però no cal que agafi un refredat físic. Què vol dir això? Doncs que quan ens tanquen sis hores en una habitació surten les misèries del món. Shaw ens mostra què està passant a la societat d'avui dia.
I segurament aquesta societat que critica continua estant igual o pitjor.
C.E.: Tot sona molt contemporani. Verbalment, Shaw diu moltes coses en aquesta obra. Fa treballar l'espectador. S.B.: Hi ha un moment en què el personatge del Pep Anton Muñoz, Mangan, diu: "Estic dient la veritat respecte als meus diners per primer cop a la vida, i és el primer cop que dubten de la meva paraula". I jo li dic: "Que trist... ¿Per què no es dedica a la política, senyor Mangan?". Shaw ens està dient que tots els polítics són uns mentiders, que un personatge que sap enganyar tan bé s'ha de dedicar a la política.
Com ho feu perquè l'espectador no es quedi amb el simple joc d'embolics que presenta l'obra?
C.E.: Com que no hi ha argument, cadascú agafarà el que li toqui. Els uns es quedaran amb els temes econòmics o socials, els altres es quedaran amb la pura anècdota d'uns personatges que viuen de manera esnob, parlant de Shakespeare i del temps que fa, d'altres hi veuran Txékhov.
Shaw és molt hàbil plantejant la comèdia...
S.B.: És una manera de poder dir coses sense que semblin transcendents. Els personatges són molt enginyosos. Però es creuen tot el que diuen. El meu personatge, que és una dona una mica fatxa, defensa el que diu. No és que ella se'n rigui de les seves paraules, sinó que els altres personatges fan una mica de contrapunt de les idees d'ella. Ella pensa que viure de la manera com viuen en aquella casa no és decent. C.E.: Els que viuen dins de la casa tenen la consciència guardada a dintre. I es comporten d'una manera aparentment banal. Els que vénen de fora queden confrontats davant d'aquesta manera crua de viure la vida. Aquests personatges són els que transporten tot el que ve de l'exterior, amb uns costums, una ideologia. Els de dintre la casa els posen contra la paret.
Creieu que Shaw, irlandès com Wilde, el que volia era enfotre-se'n dels anglesos?
S.B.: Crec que era molt gamberro. Va dir: va, em vaig a divertir. Ara faré entrar aquest i no em plantejaré ni què faré ni com acabaré. Simplement ajunta una sèrie de personatges que ha conegut i els fica dins d'aquesta casa a veure què passa. C.E.: El que és divertit és que el gran magnat de la indústria és un estafador, l'home que té més ètica i més moral és un lladre... S.B.: Que la més puritana sigui una porca que li fot el marit a la germana per la cara... Mentre guardem les aparences, tot anirà bé. C.E.: Aquesta moral no és ni més ni menys que la d'ara.
