www.elperiodico.cat
11 de setembre de 2010
La companyia valenciana El Pont Flotant sorprèn amb 'Ejercicios de amor', una original experiència entre la realitat i la ficció
IMMA FERNÁNDEZ
TÀRREGA
Això dels amics per sempre és, massa sovint, una fal•làcia. Els quatre actors de la companyia valenciana El Pont Flotant ho són des de fa més d'una dècada i d'això, de l'amistat, de les relacions humanes i els desitjos parlen a Ejercicios de amor, un muntatge entre la realitat i la ficció que es presenta aquests dies a la Fira de Tàrrega, en una masia del veí poble de Talladell.
Un moment d''Ejercicios de amor'. ramon gabriel
En la seva recerca de noves formes d'expressió teatral, que parteixen de la necessitat de trobar la veritat en escena, el grup proposa al públic compartir una experiència «pròxima, humil i molt personal» que remou consciències i estómacs. D'això últim se'n va encarregar Mariví Martí, directora del festival Veo de València i amiga de la companyia, que va preparar una paella durant la funció que van degustar com a final de festa els 60 assistents.
Moltes veritats
«Això de cuinar una paella va sorgir entre bromes, que és quan apareixen les idees més brillants perquè no hi ha censura. La meva mare diu que això sembla un casal faller», explica Pau Pons, parella en la ficció i en la realitat d'un altre dels actors, Joan Collado. Es casen en escena, per a alegria dels seus pares. «La meva mare sempre plora quan veu que em caso, és la seva gran il•lusió i a sobre porto el seu vestit de núvia».
En la variada dramatúrgia hi ha molts apunts biogràfics i veritats sentides. «Partim de les nostres pròpies inquietuds i desitjos, i al representar l'obra passem per un procés personal que resulta molt terapèutic», afegeix Jesús Muñoz, que fa una imitació molt aplaudida de Tom Waits. «Tots tenim uns 30 anys i volíem parlar d'aquesta etapa crucial en la vida, de les nostres necessitats i valors», comenta el tarragoní Àlex Cantó.
L'obra, que transcorre en diferents espais, s'inicia amb una divertida classe sobre les teories de l'amor i les hormones que el governen. Cantó -que es guanya la vida com a professor de dibuix- exerceix de mestre i la resta d'actors es barregen entre el públic. Després arriba un exercici sobre la necessitat del contacte físic entre les persones i, a continuació, en una altra sala, un joc de peces de roba acaba en encesa teràpia grupal. Hi ha algun punt naïf i edulcorat que, addueixen, els permet abordar «coses tremendes, com la mort o la soledat».
«És un muntatge molt lúdic, però encara que t'emborratxis de rialles i alegria hi ha un rerefons profund. Busquem la veritat i l'emoció», convé Pons, que recorda el dia que una parella d'avis els van dir: «Ens heu ensenyat moltes coses». I és que sota la capa de festa i kumbaià, deixen anar grans veritats. Ahir, després del vi i la paella, també els van ploure els agraïments. «Feia molt de temps que no m'emocionava al teatre», va dir una senyora entusiasmada. Al desembre, els amics d'El Pont Flotant cuinaran a la Sala Beckett de Barcelona.
