Segon shakespeare de Carme Portaceli i idèntica recepta i companys de viatge per abordar-lo. Del Ricard II, que es desenvolupava a les clavegueres del poder, a aquest Conte d’hivern del Romea, que incideix en el devastador efecte de la gelosia. El conte trist amb final fantàstic esdevé un lacerant tractat de l’abús de poder, la violència masclista i el penediment.
La lectura de Portaceli accentua els excessos del malaltís protagonista, Leontes (David Bagés), exposats amb un desplegament de recursos gestuals i de modulació de la veu en els seus moments de fúria que fan del seu treball una verdadera creació.
El prescindible embolcall escenogràfic de Paco Azorín es limita a una gran taula de consell d’administració de qualsevol empresa i una sèrie de pantalles de televisió per mostrar imatges allusives a la trama. És un pobre intent d’actualitzar l’entorn d’un relat ambientat originalment a les imaginàries corts de Sicília i Bohèmia, seus del regnat de Leontes i Políxenes (fantàstic Manel Sans), ara líders d’una poderosa classe empresarial. Les aportacions musicals de Dani Nello i Jordi Prats donen en canvi color a les situacions més tenses.
L’esplèndida traducció al català de Joan Sellent contribueix a acostar el vers de Shakespeare al públic d’aquí. Aquesta bona translació fa que l’esperit de l’obra es mantingui tot i l’acceleració de la posada en escena que, a vegades, impedeix que el text respiri adequadament. És, a més, massa ràpid el salt de l’inici d’una situació idíllica entre amics al de la tempesta de la gelosia.
TSUNAMI MENTAL
Leontes demana l’ajuda de la seva dona, Hermione (una versàtil Gabriela Flores, que també encarna la seva amiga Paulina), perquè convenci Políxenes que prolongui la seva visita. Aquest alludeix a obligacions urgents per tornar a Bohèmia, però ella aconsegueix el seu objectiu i dispensa un afectuós tracte a l’amic del seu marit. A partir d’aquí el muntatge exhibeix l’irracional tsunami mental de Leontes, que farà que el seu fidel Camil (un sempre sòlid Albert Pérez) i Políxenes fugin. Les injustes acusacions a la dona deriven en maltractaments públics i privats, i en el seu empresonament, on morirà després de donar a llum una nena també repudiada per Leontes.
La reaparició de la filla abandonada, Perdita (dolça Neus Bernaus), i el seu nòvio, Florizel, el rebel fill de Políxenes (Nao Albet), ens condueixen al reconciliador final després del penediment de Leontes, amb una reinterpretació de Portaceli més lligada al somni de la realitat viscuda que a la fantasia del conte shakespearià.
PUBLICAT PER
CÉSAR LÓPEZ ROSELL / BCN
WWW.ELPERIODICO.CAT
20 DE FEBRER DE 2011
