Melancòlica tragicomèdia al TNC

Sílvia Bel i Carles Martínez brillen en l'irregular elenc d''Un mes al camp'

Una impecable tragicomèdia romàntica embolcallada d'un halo de melancolia. Un mes al camp, d'Ivan Turguénev, escrita 40 anys abans d'Oncle Vània i Les tres germanes, és l'antecedent de les grans obres de Txékhov. El món decadent de l'aristocràcia rural russa del segle XIX apareix en l'obra com si els seus personatges fossin els avantpassats de les peces txekhovianes. Però, més enllà d'això, el que impacta del muntatge que Josep Maria Mestres estrena a la Sala Gran del TNC és la facilitat amb què la peça incideix en el més profund dels sentiments de l'ésser humà.

Mestres, expert en aquest repertori, sap treure partit d'un text de línies senzilles però de gran claredat expositiva. Superada una primera escena excessivament dilatada, l'àgil muntatge guanya punts a mesura que avança la funció i fins i tot supera el problema de l'elecció de l'irregular repartiment. Hi ha massa distància entre les dues figures destacades, l'estel•lar i elegant Sílvia Bel (Natalia) i l'hilarant Carles Martínez (el metge Xpiguelski), i els altres intèrprets. Però tot i així, s'imposa el resultat conjunt.

CORT DE CRIATS
L'acció transcorre a la casa d'Arkadi (Xavier Boada), un ric i atrafegat hisendat. La seva dona, l'ociosa Natàlia, és la reina d'aquesta cort de criats, protegits i aduladors, entre els quals hi ha el seu etern enamorat, i a la vegada amic del marit, Rakitin (Josep Manel Casany). Aquest es troba sempre a la seva disposició sense esperances de ser correspost. El personatge és l'àlter ego del mateix Turguénev que va viure una similar història amb la mezzo Pauline Viardot (germana de la cèlebre María Malibrán).

Capritxosa i inestable, la protagonista fixa el focus de la seva passió en el preceptor del seu fill (un desdibuixat Albert González). A partir d'aquí es desencadena una trama que afecta la seva protegida, l'adolescent Vera (Diana Torné), també enamorada del jove. Mestres aprofita bé les històries paral•leles i dóna joc als secundaris. Particularment brillant és la divertidíssima escena de la petició de mà a Lizaveta (Míriam Alemany) a càrrec del metge. Grans dosis de comicitat que il•luminen el segon acte d'una obra que es veu amb plaer i que ajuda a reflexionar sobre els temes del tot vigents que planteja.

publicar per
César López Rosell
www.elperiodico.cat
2 de març de 2011