Entrevistem Lluís Segura, president d’Unicoop Cultural,
que gestiona el Teatre de l’Aurora
Vinculat al món del teatre des de jove, Lluís Segura
(Igualada, 1967) és una de les persones que ha bategat i fet bategar l'edifici
del Teatre de l'Aurora fins i tot abans que tingués la seva fesomia actual.
Ara, en el vintè aniversari de la inauguració del local, el president d'Unicoop
Cultural ens explica una mica el viatge a través de dues dècades (i més) de la
sala alternativa igualadina.
Com es van embarcar per rehabilitar i convertir aquell
vell edifici en un teatre?
Els anys 91 i 92 es van començar a fer obres per
rehabilitar l'immoble. La situació de l'anterior cooperativa que hi havia era
molt i molt complicada. N'havia marxat quasi tothom i només hi quedava el
Salvador Riba. Ens va demanar a les entitats que érem a l'edifici (Gralla,
Coral la Llàntia, UEC, Agrupació Sardanista...)
que l'ajudéssim a redreçar el vaixell. Com a Gralla, no volíem perdre el
local on assajàvem, perquè ens el sentíem nostre i hi véiem moltes
possibilitats.
A veure, la situació era la que era: teníem molts deutes
i fins i tot ens vam trobar que havíem de pagar multes d'una furgoneta que
rondava per allà, a més d'una ex treballadora que reclamava diners. Ens vam
trobar que els Bombers ens alertaven que l'edifici no es podia fer servir per a
res. Però teníem la llicència... Un dia van venir els Bombers i ens van indicar
totes les coses que calia arranjar, i eren un munt d'aspectes.
Vam començar a fer representacions de 'La Coopereta' a
l'Estació Vella per fer caixa, però no vam tenir gaire èxit. Quasi ni un duro.
La solució per començar va ser vendre part de la propietat als veïns i amb allò
i una subvenció de la Diputació, gestionada per l'Antoni Dalmau, vam parar el
primer cop. I també a arreglar una de les teulades del carrer Sant Magí. Sobre
què volíem fer ho teníem clar i ho vam vendre a les institucions: un espai a
tocar de l'actor, amb les 110 localitats que tenim ara, un teatre petitó. Tot
el procés el vam fer emmirallant-nos en projectes com el Teatre Lliure. I vam
començar a fer reparacions de tot nosaltres mateixos.
Van fer tots els papers de l'auca?
Tirar a terra parets, pintar, netejar... de paletes i
lampistes vam fer. Amb el nostre esforç i algunes subvencions ens en vam anar
sortint. Tot va fer-se de mica en mica. I el 1997 inauguràvem el Teatre de
l'Aurora, amb Salvador Riba i l'alcalde Susanna, tot i que ja a finals del 96
havíem fet una primera programació de prova.
Qui el va estrenar?
Manel Barceló, amb 'La Tigressa i altres històries'. Va
venir dos cops més. Aquells temps van ser un miracle, un esforç de molta gent,
amb petits grans de sorra, aportacions econòmiques de gent d'Igualada, de
companyies de tot Catalunya.
Com es confeccionava la programació?
Vam començar amb quatre programacions anuals. Era una
bogeria, a l'estiu costava de fer venir gent. Aviat vam passar al format
actual. Els espectacles els programàvem amb recomanacions que sabíem pel
boca-orella, perquè sacrificàvem hores del cap de setmana per anar al teatre a
Barcelona, perquè el Joan Valentí ens donava un cop de mà. En molts casos,
venien companyies que sacrificaven part del catxé. Són gestos que tindran el
meu agraïment sempre.
Com canvia la dinàmica?
Cap a l'any 2005-2006 quan vam entendre que havíem de fer
un pensament. Vam deixar de ser amateurs i vam optar per la
professionalització, amb l'Òscar Balcells de gerent. Vam passar a la
Coordinadora de Sales Alternatives i a rebre suport de l'ICEC, de manera que
teníem accés a més propostes i a programacions de circuits. Des de fa poc, hem
fet un altre salt endavant amb la programació i la decideix una comissió de
vuit persones, el mateix públic, amb el suport de l'Agustí Coll i el Josep
Maria Ribaudí, que veuen centenars d'obres l'any.
Quin impacte va tenir la pujada del 10 al 21% de l'IVA
cultural?
Va ser fortíssim, una mala passada, una p... una
patacada. A més, no vam pujar el preu de les entrades gairebé, ho vam entomar
quasi tot nosaltres. Pensem que la gent patia també retallades en els sous. Ara
sembla que Montoro el tornarà a reduir, però no en el cinema. Ja ho veurem. Tot
és cultura i crec que s'hauria de rebaixar també. Aquella pujada ens va fer
espavilar, vam haver de cercar nous recursos, com per exemple llogar espais: a
La Cultural, a l'Anoiadiari...
Em sona.
Són moments que t'has de buscar la vida, jo crec que ens
ha donat noves perspectives.
Alguna companyia o actor que li hagi fet especial
il·lusió portar?
Totes, en podria dir tantes. El Manel Barceló, la Pilar
Gómez, de la Escapista Teatro, que ha vingut quatre cops amb 'Mejorcita de lo
mío'. Una actriu gegantina. La Míriam Iscla, amb la que tenim relació des de
'La Coopereta', són molts.
Doncs si hagués de convidar un actor o actriu a un sopar
romàntic, un, a qui convidaria?
A un sopar? Potser la Míriam Iscla, amb qui hi ha amistat
de fa anys; m'hagués agradat fer-ho també amb la Lola Lizaran, són moltes, no
podria triar-ne una. Més aviat seria una orgia.
Publicat per
Francesc Vilaprinyó i Albareda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada