www.elperiodico.cat
20 desembre 2007
Vicky Peña, en una butaca de L'Espai Lliure.
Foto: JULIO CARBÓ
MARTA CERVERA
BARCELONA
--¿Després d'haver interpretat tants personatges, quin és el paper que li toca ara?
--Faig d'intèrpret. Encarno una dona que viu a Kinshasa, en un hotel, i es dedica a fer de traductora per als homes de negocis que arriben al país.
--O sigui, és un testimoni privilegiat del que s'està gestant entre el primer i el tercer món. ¿És honesta aquesta traductora?
--Probablement sí. Segurament té algun passat dolorós que s'amaga a si mateixa, o que no recorda. Aquesta és una actitud que adopta davant moltes situacions. Diguem-ne que actua amb un cert escapisme. S'ha creat el seu món dins de l'hotel on viu i prefereix no saber quines coses passen al seu voltant. Ella ha après a no registrar tot el que li entra per l'orella i li surt per la boca.
--¿Per sobreviure?
--La seva actitud és la mateixa que la que adoptem molts de nosaltres. Occident ignora l'espoliació que crea en països devastats de l'Àfrica. Es nodreix de les seves matèries primeres al preu que sigui.
--És un problema que es manté a l'ordre del dia.
--Sí, però, malgrat la mortalitat infantil que hi ha, les pasteres carregades de gent que arriben de l'Àfrica i la fam, nosaltres seguim fent una vida normal.
--¿És el primer text de Lluïsa Cunillé que interpreta?
--Fa molts anys vaig fer una lectura d'un dels seus textos. Va ser Carlota Subirós, la directora amb qui ja havia treballat a Els estiuejants, de Gorki, qui me'l va oferir per fer-lo amb Andreu de Benito. L'experiència m'ha agradat.
--¿Com és el text?
--Molt personal. No sé com classificar-lo. Cunillé utilitza armes estrictament teatrals, però al mateix temps aquesta obra té un vol poètic molt important.
--¿Podria interessar l'obra a la gent vinguda de fora?
--Sí, però va més dirigida als que vivim embolcallats en el confort del primer món que als que han hagut de sortir de la seva terra amb l'esperança d'una vida millor.
--Ha fet força musicals. ¿Què li sembla el repunt que el gènere està vivint a Barcelona?
--M'agraden els autors com ara Stephen Sondheim, de qui he interpretat tres obres. Per mi els musicals es poden dividir en dues classes: els que tenen contingut i els buits, que només són 'la la la'. Jo prefereixo els primers, és clar.
20 desembre 2007
Vicky Peña, en una butaca de L'Espai Lliure.
Foto: JULIO CARBÓ
MARTA CERVERA
BARCELONA
--¿Després d'haver interpretat tants personatges, quin és el paper que li toca ara?
--Faig d'intèrpret. Encarno una dona que viu a Kinshasa, en un hotel, i es dedica a fer de traductora per als homes de negocis que arriben al país.
--O sigui, és un testimoni privilegiat del que s'està gestant entre el primer i el tercer món. ¿És honesta aquesta traductora?
--Probablement sí. Segurament té algun passat dolorós que s'amaga a si mateixa, o que no recorda. Aquesta és una actitud que adopta davant moltes situacions. Diguem-ne que actua amb un cert escapisme. S'ha creat el seu món dins de l'hotel on viu i prefereix no saber quines coses passen al seu voltant. Ella ha après a no registrar tot el que li entra per l'orella i li surt per la boca.
--¿Per sobreviure?
--La seva actitud és la mateixa que la que adoptem molts de nosaltres. Occident ignora l'espoliació que crea en països devastats de l'Àfrica. Es nodreix de les seves matèries primeres al preu que sigui.
--És un problema que es manté a l'ordre del dia.
--Sí, però, malgrat la mortalitat infantil que hi ha, les pasteres carregades de gent que arriben de l'Àfrica i la fam, nosaltres seguim fent una vida normal.
--¿És el primer text de Lluïsa Cunillé que interpreta?
--Fa molts anys vaig fer una lectura d'un dels seus textos. Va ser Carlota Subirós, la directora amb qui ja havia treballat a Els estiuejants, de Gorki, qui me'l va oferir per fer-lo amb Andreu de Benito. L'experiència m'ha agradat.
--¿Com és el text?
--Molt personal. No sé com classificar-lo. Cunillé utilitza armes estrictament teatrals, però al mateix temps aquesta obra té un vol poètic molt important.
--¿Podria interessar l'obra a la gent vinguda de fora?
--Sí, però va més dirigida als que vivim embolcallats en el confort del primer món que als que han hagut de sortir de la seva terra amb l'esperança d'una vida millor.
--Ha fet força musicals. ¿Què li sembla el repunt que el gènere està vivint a Barcelona?
--M'agraden els autors com ara Stephen Sondheim, de qui he interpretat tres obres. Per mi els musicals es poden dividir en dues classes: els que tenen contingut i els buits, que només són 'la la la'. Jo prefereixo els primers, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada