Factea Produccions munta i reviu ‘Tractat de
blanques’
Com a penúltima proposta del cicle Fet a
Mataró de la temporada actual, el darrer cap de setmana es va poder veure a Can
Gassol l’estrena de ‘Tractat de blanques’, en la versió realitzada per la
productora mataronina Factea que encapçalen Marc Molina i Oriol Miras.
Es tracta d’una obra del dramaturg i professor
Enric Nolla subtitulada “Comèdia per a una actriu” que l’any 2002 va merèixer
el Premi Crítica Serra d’Or de Teatre. Va ser muntada per primera vegada a
finals del 2001 a la Sala Beckett de Barcelona, dirigida per Magda Puyo i
interpretada per Teresa Urroz, amb bona recepció per part del públic i la
crítica. Uns mesos després va venir a Mataró, al Monumental, dintre els actes
de commemoració del Dia Internacional de les Dones. A pesar del seu interès, de
llavors ençà no s’havia tornat a representar, segurament per l’alt nivell
d’exigència que comporta per a qui la protagonitza. Per això cal dir que un cop
més la gent de Factea ha estat valenta a l’encarar aquesta nova posada en
escena amb interpretació de Carme Pla, coneguda actriu de la companyia T de
Teatre, i superar notòriament els reptes que planteja el muntatge.
Negació de la pròpia identitat
A ‘Tractat de blanques’ Enric Nolla proposa
una visió crítica i contradictòria sobre temes de reiterada actualitat com són
la xenofòbia, l’explotació o els problemes d’identitat vinculats a l’emigració.
Ho fa lluny de tòpics, a partir del relat d’una dona negra que es nega a si
mateixa per poder aspirar a sentir-se reconeguda en el nou món on viu, fins al
punt de considerar-se blanca i rossa i de renunciar al seu passat i a la
memòria de la seva col·lectivitat. Així, barrejant realitat, desig, fantasia i
follia, s’entesta a forjar-se una nova consciència per sentir-se integrada allà
on ha anat a parar. Escrita com un monòleg, ve a ser una tirallonga fluctuant
d’instruccions per sobreviure a una feina penosa i a una existència fosca que
la protagonista adreça a una substituta imaginària. Aquest plantejament fa que
l’espectador hagi d’estar alerta en tot moment per captar les alteracions de
registre, que són constants, fent-lo qüestionar tant els elements objectius com
els que són figurats d’una narració que oscil·la durament de la comicitat a la
tragèdia.
Soliloqui aclaparador
Carme Pla s’hi deixa la pell. Del començament
a la fi. Dirigida per Marc Molina es multiplica i s’esmicola per mostrar amb la
paraula, les mirades i el cos sencer tot un ventall d’estats d’ànim que es
presenten en seqüències ràpides i que constitueixen un soliloqui aclaparador
tan vivament adreçat al públic, que, malgrat els canvis de codi, els girs i
algun cop d’efecte, arriba a tothom de manera sentida i propera. Una
escenografia austera i un espai sonor pràcticament constant que es percep
gairebé com una presència viva, acaben d’arrodonir amb encert aquesta revisió
de ‘Tractat de blanques’ que està a punt de solfa per iniciar amb tots els
mereixements una bona gira a partir de la propera primavera.
Publicat per
Comas Soler
Carme Pla, protagonista de 'Tractat de
Blanques'
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada