dilluns, 15 de maig de 2017

Glòria al rei Homar



L'actor meravella en el 'Ricard III' del TNC i és el puntal d'una obra irregular

Entre els dolents de Shakespeare, que són una legió, no hi ha qui pugui disputar el tron a Ricard III, el rei deforme que va eliminar tots els oponents que se li van creuar pel camí. Va ser en l’època sanguinària de la guerra entre les famílies dels York, a la qual pertanyia el monarca, i els Lancaster. Personatge vil, cínic i sense escrúpols, Shakespeare el va retratar com l’arquetip del mal en el seu accés a un poder del qual va ser desposseït en la batalla de Bosworth. Aquella en què, abans de caure, va pronunciar la famosa sentència: «Un cavall, el meu regne per un cavall».

Aquesta imponent tragèdia ha arribat a la Sala Gran del TNC amb Xavier Albertí, director, i Lluís Homar, protagonista, com els dos pilars que aixequen un text d’extens entramat de personatges i situacions. Costa seguir, sense anar més lluny, la desfilada d’Eduards que aniran caient en una espiral de morts capaç d’omplir un cementiri. El Ricard III d’Albertí presenta com a principal valedor a qui és el seu soci d’últimes aventures teatrals. Perquè Homar desplega una interpretació tan majestuosa que deixa en un pla inferior tota la resta, començant per una posada en escena freda, estàtica (gairebé sempre) i irregular en el to. Albertí ha buscat un distanciament i un estatisme que no col·laboren a fer que flueixi un muntatge que només accelera a la segona part. L’inici queda marcat, després del monòleg del monarca en què revela les seves motivacions, per una letàrgica absència de nervi. També en la direcció dels actors, en excés plantats la majoria. I succeeix que el vers i la paraula de Shakespeare arriben a pesar més del compte.

UN ESPAI CRÍPTIC

Tampoc ajuda a guanyar fluïdesa una escenografia massa críptica, a partir d’una estructura rectangular de metall amb portes automàtiques de metacrilat. Albertí només franqueja la barrera de l’estatisme amb l’ús momentani del vídeo, que recrea imatges fora de l’escenari, o la irrupció dels personatges a la tarima superior. Són solucions, igual que les breus intervencions del tenor Antoni Comas, que intenten canviar un ritme en excés monòton.

Homar, mentrestant, es mou en un altre terreny. Ell és el rei de la funció i líder d’un repartiment en què Carme Elias i Joel Joan fan mèrits per darrere d’ell. El seu Ricard III potser fa tanta por com el malvat Hannibal Lecter que té en el president Frank Underwood de House of cards una versió contemporània amb aquelles interpel·lacions mirant l’espectador.

Homar i Albertí arriben a fer d’un personatge atroç algú humà, en la mesura del que és possible, amb un to bufonesc. S’accentua amb una rialleta pròpia d’aquell Lindo Pulgoso dels dibuixos animats, que ajuda a desdramatitzar tant d’assassinat, joves nebots inclosos. Encotillat, geperut i amb una pròtesi a la cama, Homar ja perfila amb mestria el seu paper en els moviments. I és a la brillant escena final, que acaba amb el públic dret, on deixa empremta d’una energia i capacitat desarmants. Sol, al centre de l’escenari, la resta del repartiment l’acompanya en el seu agònic i vibrant monòleg a la tarima superior interpretant l’arxifamós bolero de Ravel.

Publicat per
José Carlos Sorribes, @jcsorribes
Foto : May Zircus

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: